El vent bufava entre els arbres trencats, com un crit de desesperació que trencava la foscor. La sang, encara calenta, es desfeia en petits rius que es perdien entre les esquerdes de les pedres. Aila, coberta de talls i pols, es va arrossegar fins al límit dels penya-segats. El cor li bategava amb tanta força que semblava voler fugir del pit. El gust metàl·lic de la por li omplia la boca, mentre l’alè se li escapava en esbufecs curts i desesperats.

Darrere seu, les veus s’acostaven. Passos ràpids, cada cop més properes. No la deixarien escapar. La seva ombra tremolava a la llum pàl·lida de la llum, un avís de la fi imminent. La pell li cremava allà on la sang s’assecaven en reguerons foscos, el dolor fent-se un amb la seva pròpia respiració accelerada

— No ho facis, Aila! Encara hi ha temps per evitar-ho. No estàs sola, vine amb mi.

Sempre ell. Sempre al lloc equivocat, just quan el temps no et permet pensar-hi.

— No tinc elecció…— va murmurar ella, amb la veu gairebé sense volum.

Va clavar la mirada en el buit. El vertigen li cremava l’estómac, però sabia que l’aire era la seva única sortida. En Keal va fer un pas endavant, els seus ulls foscos plens d’una intensitat que la fia tremolar.

— Sempre hi ha una altra opció.

Aila va tancar els ulls, sentint el pes de les seves decisions. La por li creixi dins, com una bola de foc. Sabia que, si saltava, podria perdre tot el que havia conegut… Però el que venia darrere la feina encara més por. Amb un moviment brusc, va agafar l’amulet que portava penjat al coll. Els seus dits tremolaven en tancar-se al voltant de la pedra freda, com si temés que es trenqués sota la pressió de la seva pròpia desesperació.

La pedra freda va bategar al ritme del seu cor. Va sentir el xiuxiueig d’una força antiga, una promesa segellada amb sang.

Un calfred li va recórrer l’espinada quan una energia va esclatar al seu voltant. L’aire es va arremolinar amb una fúria sobrenatural i, en un instant, unes ales negres es van desplegar de la seva esquena, molt grans, poderoses, fetes de foscor i tempesta. Un batec, després un altre, i l’aire la va sostenir per primer cop com si hagués estat part d’ella des del principi.

Abans que en Kael pogués atrapar-la, Aila es va llançar al buit.

La nit la va empassar. Era una caiguda infinit, però ja no sentia por. Només un buit immens, l’abisme que s’havia obert davant seu. I, de sobte, tot es va aturar.

Quan va obrir els ulls, l’aire era espès i carregat d’una energia estranya. Ja no hi havia penya-segats ni crits. El terra sota els seus peus brillava amb una resplendor blavosa, com si la llum sorgís de les profunditats mateixes del món. L’aire tenia una textura estranya, com si estigués ple de murmuris oblidats, de veus que s’esmunyien entre les ombres.

Al seu voltant, torres d’obsidiana s’alçaven cap a un cel violaci, travessat per corrents de llum daurada. Aila va empassar saliva. No podia ser real. Havia sentit històries sobre aquell lloc, murmuris d’un regne oblidat on només podien arribar aquells que havien pagat el preu del Pacte. Un lloc que havia estat refugiat de tots aquells que s'havien atrevit a desafiar la natura mateixa.

El Pacte… el meu Pacte…

— Benvinguda.

La veu greu va ressonar darrere seu, profunda com un ressò de terres oblidades.

Es va girar a poc a poc, el cos tens com una corda a punt de trencar-se. Davant seu, un home alt, vestit amb ribes fosques que semblaven fondre’s amb les ombres, la mirava amb una intensitat hipnòtica. Els seus ulls daurats brillaven com dues brases en la foscor. Una presència impossible d’ignorar, com si la mateixa terra es cobrés sota el seu pes.

— On… On soc? - va preguntar ella, la veu trèmula, però ara també carregada de determinació.

L’home va somriure lleument, amb un aire de certesa imparable.

— A l’únic lloc on el Pacte et podia portar. — Va fer un pas endavant, i l’aire semblava doblegar-se al seu voltant - l’últim refugi dels que tenen ales.

Aila va sentir un calfred. No només per les paraules d’aquell home, sinó perquè, en el fons, una part d’ella ja sabia que mai podria tornar enrere. Tot el que havia conegut havia quedat, enrere, dissolt en la foscor d’un món que ja no li pertanyia.

I el més aterridor de tot era que una petita veu dins seu li deia que potser no volia fer-ho.