L’Aila encara sentia el batec de l’amulet al pit, però el món al seu voltant s’havia tornat irreal. L’aire pesava, com si cada alè costés el doble d’esforç. El terra sota els seus peus continuava brillant amb aquella resplendor estranya, i l’energia que l’envoltava li feia la pell de gallina. Va empassar saliva, sense apartar els ulls de l’home que tenia al davant.

— Qui ets? — La seva veu va sonar més segura del que realment sentia

L’home de la túnica forca no va respondre de seguida. Va inclinar lleugerament el cap, com si l’estudies, com si estigués valorant alguna cosa dins seu. Els seus ulls daurats semblaven mirar-la més enllà de la pell, més enllà del que era visible.

— Això depèn de qui em pregunti — va dir finalment, amb una calma inquietant — Però per a tu, ara mateix. Soc l’únic que pot ensenyar-te a controlar el que acabes de desfermar.

L’Aila va estrènyer les mans en punys. Encara podia sentir la força cura de les seves ales, la manera com l'havien salvat… Però també com s’havia sentit a punt de perdre's dins seu.

Una tempesta a l'interior, a punt d'esclatar.

— Jo no necessito ningú — va escopir, però l'home només va somriure, com si ja hagués sentit aquella resposta centenars de vegades.

— Això ja ho veurem

— Aila! — la veu tanqueu va tallar la tensió de cop.

Ella va girar i el va veure a pocs metres, esbufegant, la roba esquinçada i de suor per tota la pell. Havia seguit el seu rastre. Sempre ho feia. Els seus ulls estaven carregats d'angoixa, però també d'una determinació que se li va fer un nus a l'estómac.

— Què coi està fent? — va preguntar ell, mirant primer l’home de la túnica i després a ella, buscant resposta.

L'Aila volia respondre, dir-li que no ho sabia, que tot havia anat massa de pressa, que no havia tingut opció… Però l'home de la túnica va avançar.

— Arribes tard — va dir amb aquella mateixa autoritat tranquil·la. — El pacte ja s’ha fet.

En Keal es va tensar, com si acabes de rebre un cop a l'estómac.

— No — va negar amb el cap, mirant l'Aila com si encara pogués canviar-ho tot. — Digueu-me que no és cert.

Ella va obrir la boca, però les paraules es van encallar. Perquè, per molt que volgués negar-ho, per molt que volgués tornar enrere… Ja era massa tard.

— Aila, no has d'escoltar-lo. No saps el que significa aquest pacte! — va insistir en Keal, fent un pas endavant.

L'home de la túnica baixa que una mà i l’aire va tremolar el seu voltant, com si el mateix espai es doblegués a la seva voluntat. En Keal es va aturar en sec, el cos rígid.

— No tens dret a intervenir — va dir amb un to gèlid. — Ella ja ha pres la seva dedició.

— No! — en Keal va serrar les dents, lluitant contra aquella força invisible. — Aila, l'escolta’m! No estàs atrapada, encara pot…

— Prou — la veu de l'Aila va sonar més forta que esperava. Els dos nois es van quedar en silenci, sorpresos.

— Aila… — En Keal va fer un pas endavant, la desesperació a la mirada. — Si us plau, no facis això…

— No entens res, Keal. No pots salvar-me d’això. Ningú pot. — Va mirar-lo amb una estranya mescla de tristesa i resolució. — Potser ja no hi ha marxa enrere. Potser això és el que havia de passar.

Les seves pròpies paraules de van esgarrifar, però alhora la van donar una estranya calma.

L'home de la túnica fosca va somriure lleument, satisfet.

— Ho has fet bé. Aila. Ara ja formes part d'alguna cosa més gran del que mai hauries imaginat.

En Keal, en canvi, va fer una pas enrere, com si l’acabessin de colpejar.

— No… Aila…

Ella va abaixar la mirada, lluitant contra el pes del qual acabava de fet. No va respondre. No podia.

L’home de la túnica va aixecar la mà un cop més i una ombra espècie va començar a envolar-los.

— Encara no hem acabat — va dir una veu que ressonava a l'aire.

I abans que en Keal pogués fer res més, l’Aila i l'home es van esvair enmig de la foscor.