Ja feia uns mesos que l’avi era mort. Després d'allò em va costar continuar endavant; va ser molt dur i vaig haver d’anar al psicòleg, però al final ho vaig acabar assumint. Havia de seguir la meva vida, no em podia quedar pensant en el passat, i encara menys amb totes les responsabilitats que tenia en aquell moment.



Feia una setmana que havia acabat la universitat i estava treballant com a inspector. A la feina tenia uns molt bons companys i la compaginava amb el gimnàs, el meu passatemps preferit. Gairebé no tenia temps lliure, però tampoc no el necessitava; no tenia res a fer ni ningú a qui visitar. Una de les coses que més tristesa em donava era veure com a poc a poc la meva vida es convertia en una gran rutina diària en què no feia més que treballar, i cada cop practicava més el fet d'estar sol.



Des que l’avi va morir, sovint anava a visitar casa seva, aprofitava per a netejar-la i a poc a poc anava guardant a un traster totes les coses que hi havia. Durant molt de temps vaig pensar què fer amb aquesta casa; inclús vaig pensar en vendre-la, però per a mi tots els records que tenia allà superaven qualsevol preu.

Un dia, mentre netejava la cuina, vaig trobar un àlbum de fotos amagat darrere d'un armari. Estava cobert de pols i, quan el vaig obrir, un munt de records em van passar pel cap. Hi havia imatges dels tres junts, de les nostres festes d'aniversari, i d'aquelles tardes de diumenge sortint a jugar al parc. Vaig passar hores mirant-les, recordant les històries que ells solien explicar-me, i de cop i volta, aquelles simples fotos em van fer replantejar la meva vida.



Després d'acabar de mirar-les, em vaig quedar pensant durant una estona, i posteriorment em vaig jurar a mi mateix que a partir d'aquell moment no seguiria en aquell bucle de treball i soledat. Així que vaig començar a buscar activitats que m'apassionaven: així, per exemple, em vaig apuntar a un club de lectura i vaig intentar reconnectar amb alguns vells amics de la meva infància. De mica en mica, la meva vida anava començant a omplir-se de noves experiències i persones que em feien sentir que no estava sol. Es podria dir que l'havia millorat per complet.

Un dia, mentre llegia a la biblioteca, vaig conèixer a Marta, una noia amb qui compartia la passió pels llibres. La nostra amistat va créixer ràpidament i, amb el temps, em vaig adonar que havia trobat una nova companya amb qui compartiria moments i records, tal com havia fet amb l'avi.



Ella i jo vam ser amics durant uns quants mesos, durant els quals ens vam millorar la vida l’un a l’altre. Quasi cada dia anàvem a la biblioteca, i després, aprofitàvem per a anar a la pizzeria del costat per sopar.

La meva vida va millorar per complet; de fet, cada vegada estava més content. Ja feia unes setmanes que, cada vegada que tornava a casa de l'avi, ja no era per jo, un símbol de tristesa, sinó també un lloc on podia recordar-lo amb un somriure. Així que, per celebrar-ho, vaig decidir fer-hi una petita festa amb amics i família.



El dia d’abans de la festa ens vam ajuntar tots per començar a muntar-la. Vam comprar gots, plats, menjar, begudes i, fins i tot, vam comprar uns grans altaveus per a la música. Preparant la festa, se’ns va fer tard, i quan vam acabar ja era l’hora de sopar, així que vam reservar una taula a un restaurant, i de seguida, tots junts vam anar a sopar. A l’endemà gairebé no vaig fer res, únicament acabar de muntar la festa i invitar a tots els participants, que eren els meus amics, i les persones més properes dels meus avis.



Quan va arribar l’hora de la festa, en diferents moments, d'alguna manera i amb una sensació gairebé estranya, però agradable, vaig notar com l'avi i l'àvia també estaven presents, i que des d'alguna banda també celebraven amb tots els seus ànims aquella gran festa que havíem muntat.