Després d'uns anys d’aquella festa, va arribar el dia en què havia de començar a anar a la universitat. Ja res seria igual, ja no veuria a l’avi quasi cap dia, i per a la seva mala sort li acabaven de detectar un càncer de pulmó. Ja era vell, i es passava pràcticament tot el dia estirat al seu llit, on un metge el visitava cada dia per veure com es trobava.



Un dia em vaig apropar a casa per visitar-lo. Feia temps que no el veia, encara que els metges m’anaven comentant com es trobava. Uns dies abans em van comentar que necessitava veure’m, per això i vaig anar, tenia por que em confirmes que el seu càncer havia empitjorat, però va ser el contrari, just em va comentar que havia millorat i que ja es podia aixecar del llit, i que prompte podríem tornar a anar junts a menjar un gelat com abans.



— Quina alegria avi! — va exclamar emocionat.



— Si voleu sortir a fer un passeig, podeu fer-ho, però vos hauré d’acompanyar per si es trobés malament — va dir el metge.

— Està bé, en una estoneta t'avisarem per sortir — vaig dir.



Després de parlar una estona amb ell sobre com m'anava la universitat, vaig anar a cridar al metge. Vam sortir a fer un passeig, però va ser curt perquè feia temps que no caminava i que només estava al llit, i encara s’havia d’acostumar. Aquella passejada ja no va ser com les anteriors; va ser l'única en què no vam parlar de l’àvia des que va morir. Pareixia que ja no es recordava de tot el que havia passat; ara només parlàvem del meu futur i de l’evolució de la seva malaltia. Quan vam arribar a casa ja era tard, i l'endemà tornava a començar les classes després del cap de setmana, així que me'n vaig haver d'anar a dormir prompte per no arribar ni tard ni amb son a classe a l’endemà.



Va ser el dijous quan el vaig tornar a veure. La universitat s’havia cancel·lat per una avaria de l’electricitat i vaig aprofitar per anar a veure’l. En arribar el vaig trobar preparant l’esmorzar, i com que jo encara no havia menjar vaig menjar amb ell. Després d'esmorzar va arribar el metge. Venia amb una tauleta tàctil que li deia el que havia de fer: aquell dia li va prendre la tensió, la febre i un parell de coses més que no entenia gaire bé perquè eren. Quan van acabar…



— Està bé, es curarà prompte, no pateixis — em va dir el metge.



— Encara sort, és la persona que més estimo a aquest món — vaig dir mentre em queia.

Després d'allò, mentre parlàvem, l’avi va arribar on nosaltres. Quan el vaig veure, ràpidament em vaig fregar les llàgrimes perquè, encara que estava millorant, sabia que igualment li quedava poc temps de vida i no volia que uns dels seus últims records de mi fossin plorant per ell.



A la tarda no vam fer res especial; l'únic que li venia de gust fer era que l’acompanyés a mirar una pel·lícula al televisor. En aquell moment no teníem Netflix perquè se’n va oblidar de pagar la subscripció, així que no ens va quedar més remei que veure’n una ja començada per algun canal de la televisió normal. Al final no va estar tan avorrit com em pensava. Mentre passàvem els canals de la televisió, vam trobar una pel·lícula de ficció del vell oest, la qual anava sobre cavallers i guerrers que lluitaven contra una fortalesa plena de dimonis. Aquest film ens va tenir entretinguts durant una bona estona fins que algú va tocar la porta de casa.

Quan vaig sortir, l’únic que vaig trobar va ser una nota que vaig agafar amb molta cura i em vaig disposar a portar-se-la a l’avi. Junts vam obrir-la, i el primer que em va entrar per l'ull és que era una lletra preciosa i cursiva que em recordava moltíssim a la de l’àvia. Aquella posava… “Des del cel us vigilo, i tranquils que aquí em tracten com a una princesa”. Després de llegir la carta ens vam quedar paralitzats, perquè realment pareixia que l’havia escrit ella, però estava segur que algú ens estava fent una broma… Bé, potser no n’estava tan segur. En baixar un poc la vista fins al final de la carta vaig veure una cosa que em va fer dubtar sobre qui l’havia escrit realment.



Que l’hagués escrit l'àvia era quasi impossible, o més ben dit impossible, però el que em va fer dubtar va ser que la lletra de la carta era idèntica a la de la seva i que, al final de la carta, hi havia l'anell de boda que l'avi li va donar aquell dia.



Aquella nit ja no vaig dormir. Vaig passar tota l'estona pensat en la carta i sobre el que havia de fer al respecte. No se m'ocorria res; estaba en xoc, l'únic que passava pel meu cap era ja la probabilitat quasi nul·la que fos una broma. L'endemà no vaig fer res més interessant que tornar a la universitat i seguir pensant en aquelles dues línies que tantes emocions m'havien donat en aquells dies. En aquell moment tot va ser diferent: ja feia temps que no parlàvem de l’àvia, que ja l’havíem superat, però allò ens va fer tornar a pensar en ella, i sabia que era el destí i que havia de fer alguna cosa pareguda al jardí en honor a ella.

Vaig pensar en coses com una obra de teatre o fer una dessuadora brodada de les nostres coses preferides en comú, que era tot el que li agradava, però tot allò em resultava una ximpleria. Ara mateix l'únic que necessitava era descansar i refer-me després d'aquell cop tan dur que m'acabaven de donar en aquella ferida ja curada. Així que vaig anar al despatx de director, li vaig demanar permís per absentar-me de les classes s un temps, i seguidament vaig anar a casa de l’avi.



Quan hi vaig arribar, em va proposar alguna cosa com ajuntar a tota la família i mostrar-li aquella carta, però jo em vaig negar; sabia que ho havia fet per a nosaltres, i que era cosa dels tres. Després d'allò es va quedar pensant i finalment em va donar la raó. Junts vam decidir guardar-la al caixó en què ella conservava les seves coses, i per fi oblidar-nos-en.



Al cap d’unes setmanes vaig tornar a la universitat, on mai no havia tingut gaires amics. No m'agradava molt anar-hi, però necessitava estudiar per poder tenir un bon treball i mantenir l'avi, a qui a poc a poc se li acabaven els estalvis que havia guardat des de la jubilació.



Sabia que volia treballar d'alguna cosa d'enginyeria, però no sabia quina... potser enginyeria civil, però de moment anava provant i no tenia res segur, encara que aviat ja m'havia de decidir. Durant les setmanes vaig pensar diversos cops en l'àvia, i amb la probabilitat que una nota nova tornés a aparèixer, però vaig fer una promesa amb l'avi, així que cada volta que la recordava intentava deixar de pensar-hi, i sabia que era difícil; no obstant això, era necessari.



La setmana següent va començar amb bon peu: em vaig trobar amb diversos professors que em van dir que havia començat molt bé el curs d'enginyeria civil, que era per fi el que havia triat. Després d'allò, vaig seguir el dia amb molts d’ànims i vaig estudiar com mai ho havia fet. A més, també estava il·lusionat perquè després me n'aniria a casa de l'avi.

Quan vaig sortir de la universitat em vaig disposar a fer el trajecte de mitja hora que va fins a casa de l’avi, i quan hi vaig arribar, el vaig veure assegut a la fresca.



— Avi, quina alegria! Què fas aquí fora? — vaig dir.



— M'havia animat a fer un passeig, però al final he decidit que preferia seure tranquil·lament — va contestar.



En aquell moment, em vaig girar i vaig veure al metge, anava amb una petita motxilla, que s'havia preparat per anar a fer el passeig. Quan el vaig mirar, em va fer una senyal perquè m'acostés a ell, i seguidament em vaig aixecar del costat de l'avi i em vaig apropar a ell. Quan vaig ser al seu costat em va dir d'entrar a casa per parlar amb més comoditat. En seure al sofà em va comentar que el càncer de l’avi estava empitjorant i que li quedava poc de vida, cosa que ell no sabia. En aquell moment em vaig sentir molt trist, però ja no hi havia res a fer, i li vaig dir al metge que millor que ell no ho sàpigues, i que ho mantinguéssim per favor en secret, perquè així el poc que li quedava oh podes gaudir tranquil.