F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Aprèn a viure sol. (Llucmayans)
IES Marc Ferrer (Formentera)
Inici: Com un batec en un micròfon (Clara Queraltó)
No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.


Capítol 1:  Aprèn a viure sol

No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar. Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.

Tot va començar un divendres a la tarda, quan vaig arribar a casa després de l'escola. A classe, els meus companys havien parlat sobre una excursió que faríem la setmana següent i jo estava emocionat, però per altra banda no podia deixar de pensar en el meu avi.



Des de la mort de la meva àvia, ell s’havia tornat més solitari. Abans era un home rotundament feliç, però ara semblava que cada dia que passava la seva ànima s’enfonsava una mica més.

Aquell dia, quan vaig entrar a casa, estava tot en silenci. Després de recórrer tot el passadís d’entrada vaig poder veure al meu avi assegut, a la mateixa cadira de sempre, aquella tan cómoda de color negre. Pareixia destrossat, amb la mirada perduda al buit, com si esperés que la meva àvia tornés a entrar per la porta en qualsevol moment. Em vaig apropar a ell i li vaig fer una abraçada.



Avi, vols que fem alguna cosa junts? — li vaig preguntar.



Ell em va mirar i va somriure, i després va assentir amb el cap.



— Podríem anar a comprar uns gelats i ens els mengem passejant pel parc, com a tu t'agrada — em va dir.



Jo vaig somriure. Estava contenta: el meu avi havia acceptat fer alguna cosa i jo estava segura que aquell pla li vendria bé.



Ràpidament em vaig dirigir cap al vestidor i, després de vestir-me, vam sortir de casa. Feia mesos que no anava cap a la gelateria, i quan hi vam arribar, estava plena. Vam haver de fer cua, i quan va ser el nostre torn, vam demanar tots dos el gelat de xocolata. Seguidament ens vam asseure a una taula a l’exterior, i vaig notar que mentre menjava el gelat el meu avi semblava una mica més feliç.



— Avi, recordes quan veníem aquí amb l’àvia? — li vaig preguntar.



— Sí, és clar. A l’àvia li encantava el gelat de vainilla amb xocolata. Sempre deia que era el millor del món. Li encantava venir aquí amb tu — em va dir.



En aquell moment em vaig sentir trista, i vaig recordar totes aquelles tardes en què estàvem els tres rient. Quan vam acabar de menjar els gelats, vam decidir que anar al parc seria una bona idea.



— Has vist aquells nens jugant a la pilota? Si hi vols anar, jo m'asseuré a aquest banc, no pateixis — em va dir.



En aquell moment, simplement vaig somriure i vaig sortir corrents. Jo ja era gran, però tornar a jugar a la pilota en aquell moment em va fer il·lusió.



Després de jugar una estona, em vaig adonar que el meu avi seguia al banc, mirant-me, i cada cop que feia un gol, el veia somriure, i això em feia sentir bé.



— Avi, t'agrada veure'm jugar? — li vaig preguntar amb un somriure.



— M'agrada molt. M'agrada veure't feliç — em va respondre trist.



— Saps què? M'agrada molt venir aquí amb tu. Crec que hauríem de venir més sovint — vaig dir.



— Tens raó. De vegades, ens oblidem de viure els moments bonics — va dir.



Després d'estar una estona al parc, vam començar a caminar cap a casa. Aquella nit no vaig dormir; em vaig quedar pensant en tot el que havia passat. Em preguntava si realment s'havia sentit millor després d'aquell dia junts.



El dissabte pel matí vaig decidir que volia fer alguna cosa per a ell. Vaig pensar en un dibuix, així que vaig agafar paper i colors, vaig seure a la taula del menjador i vaig començar a desenvolupar la meva creativitat. Vaig fer un dibuix del meu avi i de mi jugant al parc, rient i menjant gelats. Després de dinar, vaig portar el meu disseny a la seva habitació. Vaig tocar a la porta i hi vaig entrar.



— Avi, mira què he fet! — vaig dir amb entusiasme, mostrant-li el dibuix. L’avi va aixecar la mirada, i els seus ulls es van iluminar una mica quan va veure el que havia creat.



— Oh, això és preciós! — va exclamar.



— M’encanta! Ets una artista!



Aquelles paraules em van fer sentir molt bé. El meu cor es va omplir d'alegria, i vaig veure el meu avi somriure amb sinceritat per primera vegada en molt de temps.



— Avi, m'agradaria que el pengéssim a la nevera, així cada vegada que el veiés et recordaria que estem junts — vaig dir, emocionada.



Vam anar a la cuina i, amb un imant, vam penjar el dibuix a la nevera. Cada vegada que obria la porta per agafar alguna cosa me'n recordava d’ell, i em feia sentir bé perquè sabia que el meu avi també el veia.



Durant les setmanes següents, vaig intentar passar més temps amb ell. Cada dissabte, després de fer els deures, anàvem al parc o a la gelateria. Amb cada visita, el meu avi semblava recuperar una mica de la seva antiga alegria. Un dia, mentre estàvem asseguts al banc del parc, vaig tenir una idea.



— Avi, podriem fer una festa d’aniversari per a tu — vaig dir.



— No sé si vull celebrar res, petita — va respondre amb un somriure trist.



— Però, avi, estaria bé, seria una manera de reunir a tots els que t'estimen — vaig dir.



— D'acord, però només si tu m'ajudes a organitzar-ho — em va contestar.



Aquell cap de setmana vaig començar els preparatius. Vaig fer invitacions per a la família i els amics, vaig preparar un pastís de xocolata i, fins i tot, vaig comprar uns globus. El dia de la festa el meu avi semblava content, i la seva mirada brillava quan veia reunits a tots aquells que estimava.



La festa va ser un èxit. La casa estava plena de gent rient, música i records. La família i els amics van portar regals, però el més important era veure el meu avi envoltat de tanta gent que l'estimava. Cada vegada que algú s'apropava a ell, el seu somriure es feia més gran.



— Avi, t'agrada la festa? — li vaig preguntar mentre li portava un tros de pastís.



— M’encanta, petita. No sabia que em podia sentir així de feliç de nou — va dir ell.



Mentre la tarda avançava, vam jugar a jocs de taula, vam ballar i vam contar anècdotes divertides. Va ser un moment bonic, i jo em sentia molt orgullosa d'haver organitzat tot allò.



Uns dies després de la festa, vaig observar que el meu avi havia anat canviant lentament. Cada matí el veia aixecar-se amb una mica més de energia, i a poc a poc era més normal veure’l rient.



Un dissabte, mentre esmorzàvem, el meu avi en va dir:



— Petita, he estat pensant en fer alguna cosa especial en memoria de l’àvia. Potser podríem començar un projecte junts.



— Quin tipus de projecte, avi? — vaig preguntar amb curiositat.



— Podríem plantar un petit jardí al pati, amb algunes de les flors preferides de l’àvia. Així, tendríem un lloc per recordar-la i per passar temps junts.



— M’encanta la idea! — vaig exclamar.



Aquell mateix dia vam anar cap a la botiga a triar les millors plantes: va ser divertit! Quan vam acabar, vam tornar a casa amb terra per tot el cos. Després d'allò, ja es va fer tard, i l'únic que vam fer va ser una dutxa i el sopar.



Al dia següent, el sol brillava i el dia era perfecte per a la nostra aventura: després d'esmorzar, vam sortir al pati amb un parell d’eines i amb les plantes comprades el dia anterior. Preparats per a començar el nostre projecte, el meu avi em va ensenyar a cavar i hi va preparar la terra. Quan ja havia practicat, i ja ho sabia fer, ens hi vam posar a treballar.



El nostre repte era que per al sopar del dia 24 de desembre això estigués acabat, i que tota la família ho pogués veure. Llavors encara era estiu, els dies anaven passant, i a poc a poc el jardí es convertia en el nostre refugi; i millorar-lo formava part del nostre dia a dia.



Cada matí ens aixecàvem pronte, i abans d’anar cap a l’escola ens passavem una estona cuidant de les plantes. Jo notava que l’avi cada volta volia fer més coses noves, i de fet jo li feia propostes.



— Avi, vols imprimir fotos de l’àvia i escampar-les pels voltants del jardí? — li vaig preguntar.



— És clar, noia, si vols aquesta mateixa tarda podem anar a imprimir-les — va dir somrient.



— M’encantaria, avi, me’n vaig a elegir les fotos — vaig dir entusiasmada.



Després d’elegir-les, vam anar a dinar al bar Sant Carles, que és el bar més gran de la plaça i el més bo de tot Urueña. Hi vam menjar de frit de polp, i quan vam acabar vam anar cap a la papereria, que es trobava relativament prop de bar.



Anàvem camí a casa i només pensava en el jardí, i quan vam arribar em vaig passar tot el dia decorant-lo amb les imatges. El temps passava volant, i aquelles flors que havíem plantat dos mesos enrere ja començaven a florir. Ja no quedava tant pel Nadal, i les ganes que tenia de disfrutar el jardí amb tota la família no eren normals! Estava entusiasmada, més o menys ens quedaven un mes i cinc dies per al sopar, i el jardí era absolutament fantàstic. Com que ja no podíem decorar més el jardí, vam començar a comprar coses que necessitàvem, com decoracions, menjar i un altaveu per posar música.



Quan va arribar el dia, vam fer una gran preparació, on vam cuinar plats típics com el pollastre al forn i les galetes de gingebre. El jardí brillava, i la família va arribar amb somriures i regals. La festa va ser tot un èxit, i quan tots estavem disfrutant del jardí, l’avi em va parlar.



— Gràcies per tot, petita, però sobretot per ajudar-me en aquest projecte i per fer que la meva vida torni a ser divertida — em va dir amb un somriure a la cara.



— No és res, avi, jo només vull veure’t feliç i disfrutant.



En aquell moment el meu avi va somriure, i seguidament va agafar un pastís que havíem fet junts hores abans i el va començar a repartir. La tarta era immensa, però també hi havia molta gent, perquè la familia de l'àvia era gran, i tots en volíem menjar un tros en honor a ella.
 
Llucmayans | Inici: Com un batec en un micròfon
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]