El missatge de Cèlia va quedar a la meua ment durant tota la nit. No era gens habitual que em diguera “Hem de parlar” amb un to tan seriós. La coneixia massa bé: alguna cosa important havia de dir-me, i això m’inquietava.



L’endemà al matí, vaig decidir no esperar més i li vaig escriure. Ens vam trobar al bar de sempre, però aquesta vegada el seu gest era més tancat del que havia vist mai.



—Cèlia, què passa? —vaig començar, intentant trencar l’ambient tens.



Ella va sospirar profundament abans de respondre:



—Mira, Alèxia… Jo no volia ficar-me on no em demanen, però sé que estàs veient-te amb Vicent, i hi ha coses que no t’ha explicat del tot.



Vaig fer una pausa, notant una lleugera punxada de por al pit.



—Què vols dir?



—La seua relació amb Marina, la seua exdona, no va acabar tan fàcilment com t’ho ha explicat.



Vaig alçar una cella, sorpresa pel seu comentari.



—Estic escoltant.



Ella va mirar al voltant per assegurar-se que ningú no ens sentia abans de continuar:



—Quan Marina i Vicent es van separar, va ser després d’un conflicte molt fort. Marina estava convençuda que ell no havia sigut honest amb ella sobre algunes coses, especialment amb els diners.



El meu cor va començar a accelerar-se.



—Què vols dir exactament?



Cèlia es va inclinar cap a mi, parlant amb veu baixa:



—Ella deia que Vicent li havia ocultat herències familiars que li pertanyien per dret. Això els va separar. I no només això: Marina va marxar del poble amb la ferma convicció que mai no tornaria.



A cada paraula, sentia que la base que havia començat a construir amb Vicent es tambalejava. Però em vaig negar a prendre conclusions precipitades.



—Cèlia, tu em coneixes. Saps que no jutjaré ningú sense escoltar la seua versió.



Ella va assentir, però vaig notar que no estava del tot convençuda.



Aquella mateixa nit, vaig quedar amb Vicent. Quan vaig arribar a sa casa, vaig decidir anar directament al gra.



—Necessite saber més coses sobre la teua relació amb Marina. I sobre el que va passar realment.



Ell em va mirar fixament durant uns segons, evidentment sorprès pel meu to. Després, va fer un gest perquè l’acompanyara a l’estudi. Quan ens vam asseure, va començar a parlar amb calma.



—És cert que Marina i jo vam tenir discussions, i que part d’elles tenien a veure amb l’herència de ma iaia. Però no va ser com t’han explicat.



Em vaig recolzar en la cadira, escoltant atentament.



—Quan ma iaia va morir, va deixar una casa i uns terrenys que eren de la família. Jo sempre vaig voler preservar-ho, però Marina volia vendre-ho tot per començar de zero en un altre lloc.



Va fer una pausa, com si recordar tot allò encara li resultara dolorós.



—Això va ser el principi del final. No vam poder trobar un punt d’acord, i finalment ens vam separar. Però mai no li vaig ocultar res. Tot estava en els documents, i ella ho sabia.



Mentre l’escoltava, vaig sentir que el seu relat tenia sentit. Però hi havia una cosa més que volia saber:



—Per què no m’ho vas dir des del principi?



Ell va abaixar la mirada.



—Perquè no volia que pensares que sóc una persona difícil o amb problemes irresolts. Amb tu volia començar de zero.



Em vaig quedar en silenci durant uns instants, intentant assimilar-ho tot. Finalment, vaig dir:



—No sóc qui per jutjar el teu passat, però sí que vull honestedat. Sempre.



Vicent va assentir, amb un gest sincer.



—Ho entenc, i t’ho promet.



Amb el temps, aquell episodi va quedar enrere. Vicent i jo continuàrem coneixent-nos i construint una relació basada en la confiança. Però encara hi havia un obstacle més que calia superar: el meu propi escepticisme sobre l’amor.



Un dia, mentre passejàvem pels carrers de Sella, em vaig aturar de sobte i el vaig mirar directament als ulls.



—Vicent, no vull que això siga una relació superficial. Si continuem, ha de ser seriós.



Ell va somriure amb aquell gest tranquil que ja començava a estimar.



—Alèxia, si alguna cosa he après en aquests anys és que les coses bones no es poden fer amb presses. Vull estar amb tu, i vull que siga real.



Va ser en aquell moment que em vaig permetre abaixar les barreres. Potser, després de tantes caigudes, era hora de confiar de nou.



Els mesos següents van ser un remolí de canvis, però també de felicitat. Vam decidir començar un projecte junts: restaurar la casa que havia sigut de la seua iaia, convertint-la en un espai per a crear i compartir moments.



Un dia, mentre treballàvem al jardí, em vaig girar cap a ell i vaig somriure.



—Creus que ho aconseguirem?



Ell va riure.



—Crec que ja ho estem aconseguint.



En aquell moment, sota el sol càlid de les muntanyes valencianes, vaig saber que havia trobat el que sempre havia buscat: algú amb qui caminar, amb qui compartir somnis i amb qui construir un futur.