F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Retrobaments inesperats (Alex C.F.)
COL·LEGI SAN JOSÉ ARTESANO S'ELX (Elx)
Inici: Esnob (Elisabet Benavent)
D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?


Capítol 1:  Capítol 1: D’aplicacions per lligar a una conversa sincera

D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?



Va ser Cèlia qui va començar a insistir:

—Alèxia, ja tens quaranta anys. Què t’esperes? Que l’home ideal toque a la porta de casa teua?



—No em veig baixant-me una d’eixes aplicacions... —vaig respondre, apartant la vista cap a la finestra del bar.



La conversa es va donar al nostre lloc habitual: un bar de Relleu que encara feia cafè amb got de llet en tasses de ceràmica vella i servia pastissos de nata amb aquella alegria de poble on tothom es coneix.



Cèlia era l’amiga que sempre m’espentava cap a la incomoditat necessària. Estava convençuda que ella sabia millor que jo el que necessitava. En realitat, només volia ajudar-me, però hi havia alguna cosa en aquell consell que em feia sentir exposada.



—Mira, és més senzill del que creus. Baixes l’aplicació, et crees un perfil i ja està. Almenys per provar-ho. Per divertir-te, si més no.



—Per divertir-me? Amb què? Amb missatges absurds?



Ella va riure:

—Alguns ho són, però et sorprendries. Hi ha gent interessant.



Eixa mateixa nit, després d’una copa de vi massa generosa, vaig descarregar l’aplicació. Era una barreja de curiositat i una sensació d’haver perdut una aposta amb mi mateixa. A la pantalla, vaig omplir el meu perfil amb frases breus i senzilles. Res que destacara massa, però tampoc volia semblar desinteressada.



En menys de vint-i-quatre hores vaig rebre missatges. Alguns eren exactament el que esperava: bromes banals, propostes descarades i missatges que acabaven en «Hola, guapa». Però hi havia un que em va cridar l’atenció:



"Hola, Alèxia. No sé si aquest missatge t’interessarà, però em va agradar el que vas escriure sobre la tranquil·litat de viure a un poble. Jo també crec que la vida rural té un encant que no hem de perdre. Em dic Vicent, tinc 45 anys i visc a Relleu. Si vols, podem parlar."



El to era diferent, sincer i directe. Sense adonar-me’n, vaig respondre:

"Hola, Vicent. Gràcies pel teu missatge. Sí, a mi també m’agrada la vida als pobles. Crec que t’ajuda a veure les coses d’una altra manera, amb més calma."



I així va començar una conversa inesperada.



Dies després, vam decidir trobar-nos a Sella. Vicent va insistir que volia que ens veiguérem en un lloc tranquil, on poguérem parlar sense soroll. La primera impressió que vaig tindre d’ell va ser la d’un home amb una energia serena. Cabells lleugerament grisos, ulleres senzilles i un somriure amable.



—Gràcies per vindre —va dir mentre em tendia la mà.



—Gràcies a tu —vaig respondre, sentint una barreja de nervis i curiositat.



Ens vam asseure a la terrassa d’un altre dels bars del poble. Durant l’hora següent, la conversa va fluir amb una naturalitat que em va sorprendre. Vicent em va parlar de la seua feina com a restaurador de mobles antics i de com havia tornat al poble després de viure uns anys a Alacant.



—Vaig cansar-me de la ciutat —va explicar—. Tot és tan ràpid, tan impersonal. Al poble, coneixes la gent i tens temps per pensar.



Vaig assentir, recordant per què jo també havia tornat a Sella després d’anys de treballar a València. Parlàrem de les nostres experiències, dels amics que havíem deixat enrere i de com la vida havia canviat els nostres plans.



Però hi havia alguna cosa més en Vicent que no acabava de descobrir. Un aire de nostàlgia, com si arrossegara una història que no volia compartir. Quan li vaig preguntar si havia estat casat, va fer una pausa i va somriure amb una certa tristesa.



—Sí, però fa molt de temps. Va acabar, i ara només mire cap avant.



Vaig decidir no insistir.



La trobada va acabar amb un passeig pel poble. Els carrers estrets de Sella, amb cases blanques i flors als balcons, creaven un escenari que semblava tret d’una postal. En un moment determinat, Vicent es va girar cap a mi.



—T’ho estàs passant bé?



—Sí, molt. Gràcies per això.



Ell va somriure de nou, i vaig sentir que havia fet bé en acceptar aquell primer pas.



Quan em vaig acomiadar d’ell, no sabia si el tornaria a veure, però una cosa era clara: aquell dia havia descobert que, de vegades, el que ens espenta fora de la nostra zona de confort pot portar-nos a llocs inesperats.
 
Alex C.F. | Inici: Esnob
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]