Vicent em va tornar a escriure dos dies després de la nostra trobada. El missatge era breu i senzill, però suficient per fer-me somriure:

"Va ser un plaer conèixer-te. Si tens temps, m’agradaria veure’t de nou. Esta vegada podria ser a casa meua. Tinc una taula antiga que necessitaria una segona opinió per restaurar."



Hi havia alguna cosa en la seua manera d’escriure que em transmetia calma. Sense pensar-ho massa, vaig acceptar la proposta, però amb un punt de reserva. No era la meua primera experiència quedant amb algú nou, i sabia que les aparences podien enganyar.



El dia de la visita, em vaig dirigir a casa de Vicent, que estava als afores de Relleu. Quan vaig arribar, ell m’esperava a la porta, amb el mateix somriure tranquil que ja començava a associar amb ell.



—Passa, passa. La taula és a l’estudi —em va dir, assenyalant una habitació plena de llum natural.



L’estudi era fascinant. Mobles antics, eines de fusteria i olors de vernís i fusta omplien l’espai. La taula en qüestió era preciosa, però estava plena de marques del temps: ratllades, esquerdes i una pàtina que revelava dècades d’ús.



—És preciosa —vaig dir, passant els dits per la superfície gastada.



—Ho és, i té història. Era de ma iaia. La tenia a la cuina, i jo sempre m’asseia ací quan era xiquet.



La manera com parlava de la taula, amb tanta estima, em va fer veure un costat més vulnerable de Vicent. De sobte, el seu to va canviar:



—Però no t’he portat ací només per parlar de mobles. Hi ha una cosa que vull explicar-te.



El meu cor va fer un bot. Em vaig quedar en silenci, esperant que continuara.



—Quan vaig dir-te que havia estat casat, vaig ser molt escarit amb els detalls —va començar, evitant el contacte visual.



Vaig assentir, sense voler-lo pressionar.



—Es deia Marina. Ens vam casar quan jo tenia trenta anys, i ella trenta-cinc. Tot semblava perfecte al principi, però... no vam poder superar algunes coses.



Es va aturar un moment, buscant les paraules adequades.



—Ella volia quedar-se a la ciutat, construir una vida allí, mentre que jo somiava amb tornar al poble. Va ser un dels molts motius que ens van allunyar. Al final, vam prendre camins diferents, però sempre he tingut la sensació que podria haver fet més per salvar-ho.



Em vaig quedar pensativa, recordant les meues pròpies relacions fallides. Potser era aquesta la connexió que sentia amb ell: dos adults que portaven les cicatrius d’amors passats, però que encara estaven disposats a obrir-se a una nova oportunitat.



—Saps? No crec que siga mai massa tard per començar de nou —vaig dir, intentant trencar la tensió.



Ell va somriure, i per un moment vaig sentir que havia encertat amb les paraules.



Durant les setmanes següents, vam començar a veure’ns amb més freqüència. Cada trobada em portava una mica més prop del seu món: històries de la seua infantesa, passejos pels camins que connectaven Sella i Relleu, i converses llargues sota els estels.



Un dia, mentre caminàvem pels camps d’ametllers, vaig decidir explicar-li una cosa que feia temps que guardava per a mi mateixa:



—Vicent, crec que és just que jo també compartisca una part del meu passat.



Ell em va mirar amb interès, però sense cap rastre de judici.



—Fa uns anys, quan vivia a València, vaig estar molt prop de casar-me. Però al final no va funcionar.



Vaig respirar fons abans de continuar.



—Vaig descobrir que ell tenia una doble vida. Una parella, fills... I jo no en sabia res. Va ser devastador. Vaig deixar la ciutat, i vaig vindre ací per recuperar-me.



Vicent es va aturar i em va mirar fixament.



—Això no t’hauria d’haver passat mai. Però crec que has fet bé buscant pau ací.



Les seues paraules em van reconfortar d’una manera que no m’esperava.



El que no sabia aleshores era que les nostres vides estaven a punt de connectar-se encara més del que ja estaven. Dies després, mentre sopàvem a un restaurant local, una dona va entrar al lloc. Cèlia, la meua amiga, em va mirar des de l’altra banda de la sala amb un gest estrany.



Vaig alçar la mà per saludar-la, però vaig notar que no semblava contenta. Vaig pensar que era millor parlar amb ella més tard.



Quan sopàvem, però, Vicent em va dir:



—Coneixes a Cèlia, veritat?



—Sí, és amiga meua. Per què?



Ell va abaixar la mirada.



—Ella i Marina, la meua exdona, eren amigues fa molts anys.



Vaig quedar-me en silenci. No m’havia passat pel cap que Cèlia poguera estar connectada amb el passat de Vicent.



Ell va continuar:



—No vull que això siga cap problema, però em sembla just dir-t’ho.



Vaig assentir, encara assimilant aquella connexió inesperada. Cèlia mai no m’havia parlat de Marina, però ara entenia el perquè del seu gest estrany.



Eixa mateixa nit, quan vaig tornar a casa, Cèlia em va escriure un missatge:

"Hem de parlar. No és res dolent, però crec que hauries de saber algunes coses."



La sensació de calma que havia construït amb Vicent es va veure alterada per aquell missatge. Què m’estava amagant Cèlia?