En el moment en què tocaven els nostres llavis ho he entès, tot. La “persona” que tenia davant jo, la persona de què me n’he enamorat, no era n’Elizabeth. Em feia ganes vomitar. Sentia com les emocions començaven a controlar el meu cos. Sense pensar l’he aixecada. Per un moment veia la sorpresa i la por dins els seus ulls, em feia pena. “Ja ho entendrà” és el que pensava quan veia el seu cos caient cap a la terra.

El carrer davant l’hotel era fosc, i no veia l’impacte. Tampoc volia. Sentia només l’esquitxada que feia quan tocava el ciment.

No sé qui acab de matar. L’he matada? O segueix viva dins jo?

La veritat és que ara, una setmana després del meu primer peto, i assassinat, tot el món em va caure a terra quan vaig veure el diari digital de l'endemà del dia dels fets. Una sola notícia omplia tota la portada: “Mor una jove universitària que havia vingut de l’estranger a estudiar aquí” “de moment no hi ha cap presumpte culpable, però la policia segueix investigant”. Aquesta va ser la gota que ho va fer vessar tot. En aquest moment un atac d’ansietat em va colpejar per sorpresa amb una sola pregunta. Qui soc realment? Pensatiu i sense saber de veritat una cosa tan simple com qui soc vaig anar a demanar-ho a la meva mare, que sorpresa en va contestar. “Quan eres petit et deien Nikolas, ara ja ets major i has de cercar qui vols ser i com”. Sense saber per què vaig rompre a plorar sense parar, mentre pensava “si he de saber qui soc i com el millor és demanar-li a l'única persona que he estimat tant com a ma mare, l'Elizabeth.” Així va ser com vaig prendre la decisió de córrer el mateix final que ella i deixar aquest turment de vida lluny.

I així estic ara, mirant el cel amb ja tan sols una estrella i la porta al final, com sempre si no fos pel fet que ara ja sabia qui era. Jo era tothom. M'he besat a jo mateix en dues vides diferents. I

mirant en el passat, i pensant en totes les vides que he viscut, això no era ni la pitjor cosa que m’he fet.

Soc tothom. Jesucrist, Hitler, ja no m’importava. Estava en el limbe, aquest lloc, que ja he vist infinites vegades durant les meves vides anteriors. La cosa que m’intimidava tant, és que estava completament tot sol, sempre he estat tot sol. No hi havia cap veu divina que m’explicava el sentit de tot això. Hi havia només la veu dins el meu propi cap.

No ho podia comprendre. Pareixia que l’univers m’havia maleït, de viure totes les vides de totes les persones. Però per què? Quin sentit tenia? Amb cada vida que vivia, desapareixeria una estrella, i quan ja no en quedaven? Què passaria després?

Tots aquests pensaments en duen a dubtar inclús de la meva existència o de la necessitat que tenia jo de passar la porta. Mirava cap a dalt. I tot el que quedava era una sola estrella. La seva llum no bastava ni per veure la següent passa que feia. Davant jo, també podia veure que la llum es reflectia del pany de la porta.

La porta que m’havia mentit tantes vegades. Amb cada vegada que l’he travessada, he tornat a començar el cicle. Amb cada vegada que la passava, deixava de ser jo mateix un poquet més. Qui era jo? No era en Nikolas, ni n’Elizabeth, doncs, qui era?

Era tota la humanitat jo? D’una certa manera sí. No entenia per què però. Si era jo tota la humanitat, per què havia de viure totes les seves vides per separat? Clar, entre ells es podien estimar i sentir l’alegria, però, tanmateix, es podien odiar i matar-se.

Davant jo estava la porta. I, si no passava per ella? Canviaria alguna cosa? Tanmateix, l’únic lloc on era jo mateix, era aquí. Si través la porta un darrer pic, tornaria a començar una nova vida, perdent totes les memòries de les anteriors, totes les persones que coneixeria o estimaria en aquesta vida, serien només jo mateix. Serien còpies imperfectes i fràgils de jo mateix. Però quin dret tenia jo de criticar-los. I a qui podia culpar? A ells? En realitat m’estava renyant a jo mateix, no? Amb cada pregunta que m’estava fent, apareixerien dues noves.

Pensava, passi el que passi, sempre serè jo el que rep o guanya, el que mor o neix, valia la pena viure? O em quedaria al buit d’aquest infinit sense fer res. Des de la meva primera vida fins ara, sempre em varen demanar qui era. Ara ha arribat el moment per respondre aquesta pregunta.

Veia la porta davant jo. Veia l’estrella en el cel. Quedava només una cosa. Mai descobriré com ha començat tot aquesta història, però he decidit que l’acabaria.

Mai sabrem qui era el darrer humà, doncs, per què no tractar a tothom així com si fos ell?