El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.
Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.
La fortalesa està situada damunt un penya-segat prop de la mar, envoltada de boscos densos. Veia la mar i les barques que desembarcaven del port de la ciutat que està a l’altra banda de la badia. El reclutament va ser autoritzat pel rei, necessitava soldats per protegir el castell durant els següents mesos, pareixia una tasca honorable i aventurera, però amb cada passa que feia cap en el castell notava que no era així. El Mediterrani durant aquests anys s’ha convertit en un lloc perillós, els pirates, la guerra, les malalties i la fam han començat a ser problemes diaris. No em sent preparat, les cares que em miren de les muralles i de la torre són d’oi. Ho puc entendre, no em vull imaginar el que han viscut ells durant els darrers mesos. Els atacs freqüents i la fam han desnodrit la regió i els seus habitants, m'obren la porta i veig que darrere aquestes muralles el mateix és el cas.
No em saluden, només em dirigeixen cap a la sala principal. L'interior és fosc i veig com la meitat dels homes dormen en terra. Em diuen que per ara és millor descansar per a quan comença la nit. Tir la meva motxilla en terra i l’utilitz com a coixí, intent trobar pau entre els meus nous companys i dormir un poquet. Quan quasi ja m’he adormit, sent una veu devora jo, “hola, i tu qui ets?” era un dels soldats que dormia en terra, “Soc en Ferran, m'han reclutat per protegir la fortalesa amb vosaltres”, “que bé, no?” contesta, “no sé, fins ara no pareix tan emocionant”, “ja veuràs” diu, em gir cap a l’altre costat i torn a intentar dormir.
Sent crits, m'agafen i m’intenten despertar, “estan aquí” criden tots. M’aixec, és un desordre, tothom crida i intenta anar a la seva posició, agaf la meva motxilla i puj les escales amb els altres. Ens posicionem a la muralla, veig les barques, il·luminades per torxes dins la badia. Sona un crit “Alerta, acoteu-vos!”, sent un xiulet per l'aire i en el darrer moment veig com de la foscor de la nit apareix una fletxa davant la meva cara.
Sentia el vent, intentava obrir els ulls. He caigut de les muralles? Estava a la platja de la badia? No sentia els soldats ni cap mal en tot el meu cos, m’intentava tocar el front, per buscar la fletxa, però quan volia tocar-me el cap, no notava res, obria els ulls per veure si tenia sang damunt les mans. Quan els obria em feia ganes tancar-los un altre pic. No sé què acab de veure, era un cel estrellat, però no era el mateix cel que vaig veure fa només una estona damunt les muralles de la fortalesa. Una estona? No se sentia com una estona, quant de temps ha passat? A poc a poc tenia el coratge per obrir els ulls una altra vegada, veia el cel, i les estrelles, eren infinites, massa per poder contar en una vida, cada una d’elles era un poquet diferent. Girava es cap per mirar cap a la meva dreta, no podia descriure el que veia. Era un desert, o més com una mar?, no feia ni fred ni calor. L'arena que volava per l’aire era de tots els colors imaginables, no veia l’horitzó, no sabia dir on era dalt i baix, i se sentia com si estava caient en el cel damunt jo.
No sentia el meu propi pes quan m’intentava aixecar amb cames insegures. No sé per què, però aquest lloc em sonava, i em sentia posseït per ell. Don una volta sencera per observar l'envoltant que no es podia descriure, quan he donat la volta veia una cosa que abans no estava allà. Era una porta, de fusta negra amb un pany brillant, era l’única cosa en aquest lloc que podia descriure amb claredat. La porta em mirava, i volia alguna cosa de jo, vaig decidir acostar-me a ella, sense cap altra cosa que fer. Vaig estirar les mans per tocar el pany, se sentia bé tocar-lo, quan ja tenia la porta mig oberta notava, que en cap moment m’he aturat a demanar-me qui vivia aquí, però ignorava la pregunta. La porta em convidava sense paraules i em costava resistir-la. Ja dintre, era un espai immens, on no es veia el final. La decoració era mot pobre, només hi havia una simple taula amb una cadira que pareixia vella i un simple llit, tot il·luminat per una llum molt fluixa sense cap origen. Per un moment pens amb sortir, però quan em gir per mirar a la porta no la trobava. Acabava d’entrar per ella, tenia el pany a les mans fa només uns segons. Havia desaparegut, darrere veia només la foscor. Mirava cap a baix, i veia que havien desaparegut els meus peus i el sòl on es trobaven, mirava cap a totes les bandes, notant que la llum que il·luminava l’habitació es començava a extingir, i la veu que sentia dins el meu cap es començava a perdre dins la foscor infinita.
