Qui ets? Soc en Charles Miller

Com és el teu nom? Mary Winston, Napoleó Bonaparte...

Puc saber com et dius? Min Zhao

Com et dius? Ivan Sokolov, Peter Anderson…, Laura Garcia………, Sra. Galanis…………………

On soc? Una porta? Estava davant jo, en aquest lloc inexplicable. Era verda, amb un pany negre,

damunt ella un nombre, 521? Em costava desxifrar-lo, quasi no podia veure ni les meves pròpies mans en aquesta foscor, només eren visibles gràcies a la llum que venia de tres estrelles que brillaven en el cel. M’acostava a la porta, quan l’obria em sentia barrejat per les llums que estaven a l’interior. L’habitació m’atreia i no podia resistir, dins veia una sala decorada, amb mobles preciosos i quadres. Tota l’habitació estava il·luminada per una llum molt forta, amb cada passa que feia cap a l’interior, la llum pujava d’intensitat, fins que era tot blanc. Poc després vaig perdre la consciència…

…

Bon dia, senyora, una reserva per 5 dies? Nom?, em va demanar el recepcionista de l’hotel. Elizabeth, vaig contestar. Em va donar les claus i em dirigia cap a la meva habitació en el 5è pis.

Feia uns 2 dies que li vaig dir adeu en els meus pares, i me n'he pujat a l’avió cap a Glasgow, per estudiar a la universitat. Quedaven 5 dies per començar les classes. Els meus pares em varen reservar una habitació a un hotel que estava situat en el centre de la ciutat, per donar-me una oportunitat de conèixer-la, abans d’anar a l’allotjament universitari, i començar el cicle de la vida universitària.

L’habitació era enorme i brillant, plena de marbre blanc i miralls que reflectien la llum dels canelobres. Quan estava davant la porta verda en el passadís no m'esperava un interior d’aquests. En el fons de l’habitació, darrere unes cortines veia una finestra i darrere ella un petit balcó, que em permetia veure la ciutat i la seva bellesa. M’he quedat observant la ciutat durant uns minuts, fins que em va interrompre un missatge en el meu mòbil. Demà vens?, eren els meus nous companys de classe, encara no ens coneixíem, però han decidit crear un grup de whatsapp, per conèixer-nos tots. No he pres molta atenció en el que deien, però crec que uns d’ells volien quedar demà. He confirmat, tanmateix, no tenia res per fer demà.

Quedar amb ells ha estat una de les millores decisions de la meva vida. Quasi tots d’ells eren d’aquí, i em varen dir tot el que feia falta saber sobre la ciutat. Tots em cauen bé, un d’ells en particular. Tan bé, que li he demanat de quedar un altre pic avui, però sense els altres. Estic un poquet preocupada, pareixia que li he caigut bé, però des del principi, hem estat xerrant per tant de temps sobre tantes coses, que m'he oblidat de demanar-li el seu nom. Però en aquest moment record que ell ha fet la mateixa falta.

Unes hores després el veig a la plaça, ens saludem. Hola, com estàs? Bé, i tu? Beeee, però ahir em vaig oblidar de demanar-te una cosa. Crec que no ets l’únic, vaig dir.

I, si es pot saber, com et dius? Elizabeth.

Va passar un moment. Què passa? No t’agrada el meu nom? No, sí, molt, per cert soc en Nikolas jo, perdó per no dir-ho abans. No passa res, bé, que et fa ganes fer?

I així va començar tot, era un vespre molt llarg, i en Nikolas i jo vàrem caminar pels carrers de Glasgow, en el final agafats per la mà. Per dir-ho amb poques paraules, m’agradava molt.

Eren ja l'una quan vàrem tornar a l'hotel. Em va acompanyar, fins a la meva habitació. Allà volia compartir les vistes que tenia des del balcó. Tots dos estàvem mirant la ciutat adormida, quan ens vàrem mirar i els nostres llavis es varen tocar.

Era un moment perfecte, sentia només el vent i els llavis d’en Nikolas damunt els meus. Però en Nikolas no pareixia tan relaxat, com jo. Sentia com respirava cada vegada més ràpid i amb intensitat, per un moment pensava que era nerviós, potser això era el seu primer petó? Obria els ulls per mirar-li. Davant jo veia una cara blanca, amb ulls que pareixia que acaben de veure a un fantasma. Nikolas, estàs bé? No contestava. Amb una velocitat inhumana, m’aixecava, i dos segons després veia com estava a l’aire, caient del 5è pis.

Per què?

No sabia on ni per què ni qui.

Nikolas, per què?

Obria els ulls, en el meu envoltat veia només la foscor infinita, interrompuda per dues estrelles. I, una altra cosa, era, un porta?

…

Nikolas!, Nikolas! Aixecat que no arribaràs. Tranquil·la mama, ara em despert. Avui he quedat amb els meus amics a la plaça principal de Glasgow per anar a fer una volta i ja de pas per a conèixer en els nous alumnes que han arribat. Johann, presentem la nova no? Tranquil Nikolas, també l’hi pots demanar a ella.

Entesos, doncs. Va ser així com la vaig conèixer, i ja no em podia oblidar d’ella. Ella? Qui era ella? Mai podia recordar-me dels noms de les persones, però crec que, ni l’he preguntat quin era el seu. Ja me'l contarà demà.

ELIZABETH és el que em va dir l'endemà. El nom ressonava dins el meu cap com un eco.

La resta del vespre estava content, crec. Passàvem pels carrers i pel parc. Tot el temps xerrant, però jo, no estava present, la seva mà tocant la meva, cada pic se sentia més estrany. Estava malalt jo? Intentava ignorar la sensació que tenia, i donar la meva atenció només cap a una persona, n’Elizabeth. Ja era tard i els carrers eren buits quan vàrem tornar cap a l'hotel on vivia n’Elizabeth. En realitat li volia dir adeu el més ràpid possible, no era culpa seva, no sé què estava passant amb jo, i volia tornar a casa. Però ella insistia voler-me ensenyar alguna cosa a la seva habitació. Dins l’assessor em començava a sentir marejat, i amb cada passa que feia cap a la seva habitació, les ganes d'anar-me'n pujaven. N’Elizabeth, ella? No s’estava donant en compta del meu estat, seguia xerrant, i em costava escoltar. Dins el meu cap sentia una veu molt més forta que la seva. QUI ETS? Quan estàvem en el balcó de la seva habitació, el sentiment era insuportable, l’aire fresc no m’ajudava per aconseguir una ment clara. Mirant cap a la dreta i l’esquerra, intentant de trobar una resposta, veia només la seva cara. Tenia els ulls tancats, preparat per un petó.