Vaig notar una mirada fixa a l'esquena. Al principi, vaig espantar-me una mica, ja que vivia sol, però quan vaig recordar que acabava de conèixer una noia feia una estona no va preocupar-me tant aquella intensa mirada. Fins que vaig adonar-me que només portava posats uns pantalons, els meus preferits, encara que si afegim el davantal que em va regalar la meva àvia quan vaig independitzar-me realment només tenia al descobert l’esquena, la que ella mirava embadalida.

• - Què t’agrada?— aquestes paraules van sortir de la meva boca sense haver-ho pensat abans. Vaig penedir-me al moment de dir-ho, però vaig en mirar-la a la cara vaig notar que s’esbossava un petit somriure al seu rostre.
  
  
  
  - Q…Què?...— va exclamar mentre posava la vista en el moble darrere meu-—No sé què vols dir… Per cert … bonic davantal! És de la teva mare?— va dir mentre baixava la mirada cap al meu pit.

Aquesta acció va fer-me sentir unes pessigolles que mai havia experimentat abans.



Va fer-se un silenci que vaig acabar trencant amb una resposta inesperada per ella, o això vaig suposar per l’expressió que va inundar la seva cara.

• - Deia que si t’agrada el que veus.— un altre silenci aquest més curt i incòmode que l’anterior.
  
  
  
  - Sí…— va dir amb un fil de veu quasi inaudible, fins i tot ara continuo creient que m’ho vaig imaginar. El tema és que va sobtar-li tant la seva pròpia resposta que va cobrir-se el seu rostre amb les dues mans.

En veure aquella imatge vaig començar a riure’m a riallades, cosa que no va agradar-li massa, ja que en comptes de riure amb mi, va anar marxant de mica en mica com si pretenia que no m'adonés del fet que volia desaparèixer. Mirant la situació vaig acabar ofegant el riure en una tos forçada perquè se sentís una mica millor.

• - Perdona’m— vaig dir, pensant-ho de veritat.— no volia fer-te sentir malament, si vols podem oblidar el que acaba de passar i continuar fent el sopar.
  
  
  
  - Gràcies…— finalment va destapar-se la cara per dir-ho amb un xiuxiueig.
  
  
  
  - Què has fet de sopar?— va preguntar-me amb un to més alegre i animat.
  
  
  
  - Sorpresa!!, però espero que t’agradi perquè és el primer cop que cuino per una altra persona que no sigui jo mateix.
  
  
  
  - De veritat?! Però si sembles un d’aquests xefs sexys que surten als “realities” que posen a la tele… vull dir..., cuiner professional amb aquest davantal de punts roses. Per casualitat no necessitaràs un auxiliar de cuina veritat? Perquè estaria encantada d’ajudar-te.
  
  
  
  - Si insisteixes…, no acostumo a tenir ajuda a l’hora de cuinar, però per tu podria fer una petita excepció. I perquè ho sàpigues aquest davantal tan preciós me’l va regalar la meva àvia fa un temps.— vaig dir-li mentre li feia l'ullet. No sabia per què vaig explicar-li la raó de la meva vestimenta, simplement ho vaig fer. Tampoc entenc el motiu, però des que coneixia aquesta dona tenia com activat el mode de lligar. Potser era que encara estant perduda era irresistible i els seus encants feien que poc a poc anés caient per ella.
  
  
  
  - Ho estàs dient de bon de veres?!— en aquesta última frase s’amagava una mena d’esperança i il·lusió.— Perquè no m’agrada que em menteixin eh

M’acabava d’amenaçar? Semblava que sí, però en ser ella una persona tan bufona no va implantar-me cap mena de por. Vaig acabar per ignorar aquella oració.



Tota encoratjada ella va voler aproximar-se al foc, però per instint o fins i tot gràcies al destí vaig agafar-la per la cintura per aturar-la i vaig detenir-la just a pocs centímetres de mi, tan a prop que fins i tot podia escoltar la seva respiració.

• - Quieta— vaig dir-li deixant-la anar per començar a deslligar el nus que tenien les cordes del davantal.
  
  
  
  - Què fas? No pots anar agafant a la gent així…— va intentar cridar, però vaig tapar-li la boca quan veia que anava apujant el volum de la veu.
  
  
  
  - Que no veus que hi ha veïns i són les onze de la nit!— vaig exclamar.
  
  
  
  - No estaria cridant si no m'haguessis agafat per la cintura sense avisar, a més qui et creus que ets per poder tocar-me?— no sé com va desfer-se de la meva mà, potser vaig distreure’m amb la sensació de calidesa que va provocar-me tocar-li els llavis. Finalment, va deixar de cridar i vaig poder acabar de treure’m el que portava i posar-li a ella amb molta cura.
  
  
  
  - Puc?— vaig preguntar assenyalant les cordes del davantal. L’Eva guardant el silenci va assentir i va donar-se la volta per facilitar-me la feina.

En aquell moment amb ella d'esquena vaig aprofitar per contemplar-la de dalt a baix, just com havia fet amb mi.



Sobretot vaig fixar-me en els seus cabells encara xops i com havien deixat tot el terra mullat. Veure-la allà a casa meva va fer que sentís una onada de sentiments nous que mai havia experimentat, però que havia llegit molts cops a llibres.



Potser m’havia enamorat a primera vista?