Estava corrent per sortir d’allà. Sabia que no era bona idea haver tornat, ho sabia perfectament, però ja no podia tornar enrere, i ara mateix l’únic que m’importava era sortir viva d’aquella horrible casa. Vaig parar per poder prendre una glopada d’aire. Ja no podia córrer més, les meves cames estaven cansades i el meu cor bategava com boig.

Vaig apujar la vista per veure si hi havia algú darrere meu, quan de sobte, vaig veure als bessons, el David i la Nàdia. En David portava una destral a les mans i la Nàdia una ballesta. Molt típic d’ells, ja que mai utilitzaven armes de foc, sinó espases, arcs, llances… A la fi, que eren una mica rarets, la veritat. Però mentre jo anava pensant tot això, ells ja eren just davant meu, llestos per atacar. Vaig intentar esquivar les fletxes de la Nàdia, i la destral d’en David, però just quan m’havia ajupit, la destral va clavar-se al meu front. Tot semblava tret deCrim i càstig, només que en comptes de matar-me per diners, em mataven per una ordre. Sentia l’horrorós dolor de la ferida, la sang em corria per tota la cara, i un calfred em va recórrer per tota la columna vertebral. Aviat vaig notar com el meu cos queia cap endavant, i colpejava el terra.



De sobte, vaig obrir els ulls, vaig mirar al meu voltant, confosa per estar viva, i em vaig recompondre sobre el llit. Tot era un malson, un malson que potser acabava sent una predicció.



Em vaig aixecar del llit, vaig anar al lavabo per mullar-me la cara amb aigua freda i oblidar-me de tot el que acabava de passar. Seguidament, vaig vestir-me per baixar a la sala d’estar, i quan ja estava a punt d’entrar, la mare em va veure i em va fer un petó i una abraçada.

• 
  
  
  
  
  
  - Bon dia amor!- Va dir amb un gran somriure i amb aquella veu tan aguda que em posava els pèls de punta.Com estàs? Què, has dormit bé tresor
  
  - Sí, mare, he dormit com mai a la vida.-Vaig mentir amb un somriure fals.
  
  
  
  
  
  
  
  - Bé, Astrid fes el favor d'avisar a la Miranda perquè baixi, que l'esmorzar ja està llest.-Va dir el pare des de la cadira, llegint el diari amb les seves ulleres de pasta.
  
  
  
  
  
  
  
  - D’acord, ara l’aviso.-Vaig respondre, i em vaig encaminar escales amunt.Vaig fer el mateix recorregut, fins que hi vaig arribar a la seva habitació. La porta estava entreoberta, i en comptes de tocar, vaig entrar en silenci. La Mira encara estava adormida. Vaig aprofitar aquell moment per revisar donar una ullada a l’habitació.

• Tenia tot ordenat, com sempre, menys l’armari, que el tenia fet un fàstic. Els llibres que llegia de petita encara hi eren a l’estant, suposo que agafant pols, els pòsters d’ABBAestaven penjats a la paret, juntament amb els brodats, que estaven emmarcats i ben col·locats. L’habitació continuava sent la mateixa, però la sensació que donava aquesta ja no. Es diferenciava perfectament de quan era jove. Abans l’atmosfera era molt més lleugera, i més innocent, estava plena d’il·lusions i somnis esperant per ser complerts. La llum que entrava era un color més de cada dia, però ara tot era diferent. Ara aquella llum era un raig d’esperança inabastable, un raig, que encara que fes calor, deixava una sensació freda. Aquella habitació havia canviat, o potser sempre va ser la mateixa, només que abans no sabíem res i érem feliços, però ara… Ara ho sabíem tot, i no podíem parar de pensar que tot el que vam viure en aquesta casa no era més que un simple oasi que va crear la nostra ment per no enfonsar-nos en la nostra misèria.
  
  
  
  
  
  
  
  De cop i volta, vaig sentir a la Mira dir el meu nom.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  - Tri?-Va dir badallant i fregant-se l’ull.-Què hi fas tu aquí?
  
  - El pare m’ha dit que t’avisés que l’esmorzar ja està llest.
  
  
  
  
  
  
  
  - Ah, d’acord, ara em preparo i baixo.-Va dir, aixecant-se del llit, i entrant directament al lavabo.
  
  
  
  
  
  
  
  - Llavors t’espero a baix.
  
  
  
  
  
  
  
  - Sí, trigaré uns cinc minuts, no més.
  
  
  
  
  
  
  
  - Vaig sortir de l’habitació i vaig baixar a la sala d’estar. El meu pare em va preguntar que on era la Mira, i jo li vaig dir que s’estava preparant. Em vaig asseure, i de seguida va arribar la meva germana.
  
  
  
  
  
  
  
  -Bon diaaaa!-Va dir amb alegria.-Què hi ha per esmorzar?-Va preguntar fregant-se les mans amb entusiasme.
  
  
  
  
  
  
  
  -De tot- vaig dir fent un gest amb la mà ensenyant la taula- croissants, ous, cereals, torrades… Això és un bufet.
  
  
  
  
  
  
  
  -Uiiiii!!!! Quines ganes de menjar!!!!- Va asseure’s i tots vam començar a menjar.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  Vam esmorzar en silenci, només amb el soroll de les forquilles i els ganivets de fons. Una vegada vam acabar, la minyona va retirar tots els plats i el menjar de la taula. Els pares es van posar seriosos, i ens van mirar.
  
  
  
  
  
  
  
  -Hem de parlar.-Va dir el pare amb un tó de veu greu.-És sobre la reunió familiar.-Em va mirar, i va prosseguir amb el que estava dient.-Vindran avui a la nit per a discutir sobre la nova missió. Vull que us comporteu i que participeu en la reunió. La tieta Agnes vindrà, per tant, no em decebeu.-Ens va mirar durament a les dues.
  
  
  
  
  
  
  
  -Què passa si no volem anar-hi?-Vaig preguntar en un tó desafiant.
  
  
  
  
  
  
  
  -Ja he parlat amb la teva germana, i hem quedat que aquesta serà l’última missió. A partir d’aquesta, ja no haureu de fer-ho més.
  
  
  
  
  
  
  
  -I com sé jo que el que dius és veritat? Com sé que no tornareu a mentir-nos? Com vols que et cregui si acabes de fer-m’ho just ara, convocant-me a casa? Digues-me com és que pots prometre sense tan sols ser capaç de mantenir la promesa?
  
  -Aquesta vegada és diferent.-Va dir la mare.-Aquesta és l’última vegada, tant per vosaltres com per a tots nosaltres. Nosaltres també n’estem farts de totes aquestes bogeries.-La mare em va mirar als ulls, assegurant-me que el que deia era veritat, que no s’ho inventaven i que realment seríem lliures després d’aquesta missió.
  
  
  
  
  
  
  
  -D’acord-vaig dir, deixant de banda la disputa- però… On serà i quan actuarem?
  
  -No podem dir-vos gaire cosa-va dir el pare-aquesta nit tindreu tota la informació que necessitareu, no patiu.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  El dia va passar molt de pressa, fins que va arribar la nit. La taula ja estava posada, i el saló estava molt ben decorat. Mitja hora després ja estaven arribant els convidats, s’anaven asseient als llocs que tenien assignats i finalment, quan va arribar la tieta Agnes, la reunió va començar.
  
  
  
  
  
  
  
  La nova missió era a Itàlia, més concretament a l’illa de Sardenya. L’objectiu era un tal Gabriel de Luca, un mafiós multimilionari amb el qual el clan de la nostra tieta estava en guerra. El pla que havien proposat, comportava infiltrar-nos a la seva subhasta benèfica. Havíem de cridar la seva atenció i apropar nos a ell.Ens havien dit que demà pel matí havíem d’agafar un avió cap a l’illa, i que a partir d’allà començaríem a moure’ns.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  La reunió va anar bastant bé, els convidats es van quedar a dormir i nosaltres vam haver de fer les maletes. L’endemà, vam agafar l’avió i en una hora ja hi érem a Sardenya.
  
  
  
  
  
  
  
  -Això és preciós-vaig dir a la Mira- llàstima que no ho podrem gaudir com Déu mana…
  
  -No t’amoïnis Tris-em va dir ella- sempre podem fugar-nos.
  
  
  
  
  
  
  
  -Tant de bo…
  
  -Ja veuràs que tot passarà molt de pressa, inclòs diria que ni ens recordarem d’aquest treballet.
  
  
  
  
  
  
  
  -Jajaja. D’acord, d’acord. Pensaré que només són unes vacances provisionals llavors.
  
  
  
  
  
  
  
  -Així m’agrada, animada estàs més guapa germaneta.
  
  
  
  
  
  
  
  -Sí…