No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Però perquè ho entengueu millor, ens hauríem de remuntar cap a dos mesos enrere.

Tot va començar un dia estranyament càlid de tardor. Feia un temps de primavera, el sol brillava i la brisa era tan suau com si fos una carícia d’una ploma caiguda. Les fulles ataronjades que queien pel terra dels carrers s’alçaven de tant en tant, els ocellets juganers voletejaven al voltant dels arbres i les branques d’aquests es movien al compàs de la brisa, donant reverències a qualsevol persona que passés per allà.



Jo sortia del treball, esgotada, i me n’anava cap a casa, ja que aquell dia només havia tingut un parell de reunions interminables i poca feina més, en general, poc treball en comparació als altres dies. Estava cansada, i per relaxar-me vaig anar cap al passeig marítim a fer una volta i contemplar el preciós paisatge de tardor. Vaig treure la càmera de fotos que sempre portava amb mi i li vaig fer un parell de fotos que van quedar precioses. Vaig travessar tot el passeig i vaig tornar-hi. Feia un dia esplèndid.



Però encara que fes un dia espectacular, no m’hi podia quedar més, havia de marxar a casa i fer un informe al meu cap amb tots els detalls de la setmana. Havia d’explicar-li com anava l’empresa, si hi havia alguns canvis significatius i si tot anava bé o no. Bàsicament, havia de fer tot el treball jo sola, ja que com estava en un període de prova perquè m’ascendissin, havia de demostrar que era capaç de portar-ho tot a flor d’aigua sense cap mena d’error. Encara que l’ascens no el necessitava, puix que no m’interessava gaire, i el sou que tenia tampoc era dolent, de fet, un dels millors que mai he tingut, m’havien posat a prova per aquest càrrec més alt. Però bé, com us anava comentant, no m’hi podia quedar més, per tant, vaig haver de tornar a casa amb desgana. Un cop arribar, m’hi vaig posar a treballar.

Ja estava acabant els comentaris, que després havia d’enviar al meu superior, i havia acabat tota la feina. Ja era de nit, quan de sobte, vaig sentir un soroll. Al principi vaig pensar que era la Lili, la meva gata, però més tard em vaig adonar que no podia ser ella, ja que tota aquesta estona era amb mi, al llit. Per un moment vaig dubtar de les meves capacitats auditives, perquè de vegades semblo sorda o inclòs m’imagino sorolls, que deu ser gràcies a l’esquizofrènia que encara no m’han detectat. Però tot indici de dubte es va esvair quan el soroll es va repetir, aquesta vegada, en canvi, més fort i més clar, com si m’estigués responent a la pregunta no formulada que em passà pel cap. Com fos un lladre, estava fotuda. Portava el meu pijama de gatets adorables i les pantofles d’unicorn! Com hagués de sortir corrents, el lladre probablement es riuria de l’intent penós de fugir.

Encara que no fos el moment de pensar en aquelles ximpleries, no podia parar, em feia gràcia el simple fet d’imaginar-me aquella situació. El soroll es va tornar a repetir per tercer cop, s’estava apropant. Per un moment no vaig saber què fer, estava començant a posar-me nerviosa, i la Lili, que va començar a miolar, no va ajudar gaire amb la situació. Em vaig aixecar silenciosament del llit, vaig agafar el diccionari gros que tenia a la tauleta de nit, i a poc a poc m’hi vaig començar a apropar cap a la porta. Per a cada pas que feia, em semblava que l’habitació cambiés de forma i es fes més gran i petita alhora. Però quan estava per travessar la porta, me la vaig trobar de front. Merda, m'havia vist. Era una noia d’estatura mitjana, tenia els cabells curts, entre castanys i pèl-rojos, els seus ulls eren marrons i per tota la cara tenia un munt de pigues, com si l’haguessin esquitxat amb un pinzell ple de pintura beix, era prima, i duia roba negra. Em va veure i va somriure.

• - Hola!-Va saludar amb un gran somriure a la cara, com si fos una nena petita a la qual li han donat un caramel, i seguidament em va mirar de dalt a baix.- Què fas amb un diccionari a la mà?- va dir rient-se, com si tota aquella situació li semblés graciosa i del tot normal. - Què és així com reps als teus convidats?

Em vaig quedar atònita, no sabia ben bé com reaccionar, i tampoc si tot allò era real o era tan sols fruit de la meva imaginació.

• - Què hi fas tu aquí?- La pregunta va sortir de la meva boca abans que m'adonés.

Es va sorprendre, i seguidament va entrar a l’habitació. Va fer una espècie d’escàner visual, i quan va acabar, va seure al llit, prop de la Lili.

• - Home, doncs he vingut per saludar-te, per veure com van les coses per aquí… Què, et sembla estrany que la teva germana et vingui a visitar?

Em vaig quedar de pedra. Aquella visita era l’última cosa que m’esperava al món, de fet, inclòs preferiria que vingués un lladre a robar-me abans que vingués ella, perquè la seva visita només suposava una cosa, que era tornar. Jo no volia tornar, no quan havia treballat tant per poder anar-me’n d’allà. No podia tornar de cap de les maneres, si tornava, ja no podria sortir.

• - Holaaaaa?- va sacsejar les mans davant meu, fent que tornés a estar present, com si tots els pensaments que acabava de tenir fossin d’un altre món, un de ben llunyà.- Però què et passa? Què t'has tornat burra?
  
  - Què?- Li vaig preguntar encara confosa, per confirmar que no m’ho estava imaginant, que ella era real, i que estava parlant.
  
  
  
  
  
  
  
  - Et pregunto que què et passa, ostres, no t’assabentes ni del clima eh.
  
  - Però… - Vaig suscitar, insegura.
  
  - Però què?- Em va preguntar incrèdula, com si per culpa de la meva falta de comprensió, comencés a dubtar el motiu de la seva arribada. - He fet un recorregut molt llarg només per veure’t, que no estàs contenta?- Em va preguntar amb cara d’ofesa.

Em vaig quedar callada. El meu cervell no parava d’anar a mil per hora. Tota mena de pensaments em passaven pel cap, tants, que segurament ja m’estava sortint fum pel cap.

• - T’han enviat ells?- Li vaig preguntar en un fil de veu. -Has vingut perquè t’ho han dit els pares?
  
  - Què? No, és clar que no!- Va exclamar ofesa per la desconfiança, però de seguida va encongir una mica les espatlles, senyal que no m’ho estava dient tot.
  
  - A no?- Vaig preguntar sarcàsticament. - I llavors, per què has vingut, germaneta?
  
  - A veure’t! Si ja t’ho he dit!
  
  - Deixa’t de bromes i diguem d’una vegada el que m’has de dir.-Vaig dir-li impacient.
  
  - Bé doncs… els pares tenen una nova reunió familiar, i volen que hi vagis, diuen que t’han trobat a faltar, Tri.

I aquesta darrera frase va ser l'únic que vaig necessitar per sentir com tot el meu món s'esfondrà. El meu cervell començà a lligar caps com a boig. Ara tot tenia sentit. Ara entenia que mai no em van deixar viure la meva pròpia vida. Ara entenia, que la llibertat que em van donar era equivalent a deixar anar un ocell de la gàbia per deixar-lo volar en una habitació. Ara… ara ja no podia tornar enrere. No podia, perquè simplement mai no vaig arribar a avançar. Ara negar-me no em serviria de res, i escapar-me només em faria cavar la meva pròpia tomba.



Vaig alçar la mirada cap a la meva germana amb els ulls plorosos. Ella em va mirar i es va aixecar tristament a consolar-me. Sabia perfectament el que passava, les dues estàvem a la mateixa situació. Nosaltres ens trobàvem a aquella cambra, sense parar d'aletejar amb l'esperança de trobar una sortida.



Es va separar de mi i va treure una motxilla petita de baix del llit per començar a guardar una muda de roba.

• - Vinga, ens n’hem d’anar. -Va agafar la motxilla i la va portar cap a l’entrada. - Prepara’t, com més aviat sortim, més aviat arribarem.- Em va dir sense moltes ganes de tornar. Estava pensativa, i veure-la tan desanimada se’m feia estrany, ja que ella sempre havia sigut la riallera de les dues.
  
  - Sí, ja hi vaig.- Em vaig canviar de roba i la vaig seguir fins a l’entrada. Vam baixar cap al cotxe i començàrem el nostre camí de volta cap a casa.

El camí se’ns va fer massa curt, considerant la distància que hi havia entre una ciutat i una altre. Quan ja estàvem arribant, vaig poder donar-li un cop d’ull a la casa. El pati, el jardí, les tanques, les fonts, i inclòs les flors eren les mateixes. No havia canviat res. Tot estava tan igual que feia por.

La Mira va estacionar prop de l’entrada, i vam sortir dirigint-nos cap a la porta de la casa. Un cop vam entrar, els nostres pares ens van rebre amb abraçades i petons.

• - Ai, quina alegria que em fa veure’t de nou Astrid!- La mare es va dirigir cap a mi, apropant-se amb els braços oberts i amb un somriure dolç als llavis.- Com t’ha anat amor?-Va preguntar en aquella veu tan dolça, però a la vegada esgarrifant que tenia.
  
  - Bé mare, m’ha anat bé.-Vaig respondre amb un somriure forçat, fent veure que estava massa cansada com per somriure adequadament.
  
  - Oi, i ara! Mira t’la!- Va exclamar el pare, quan em va veure la cara de somni que devia fer.-Deu estar cansada dona, deixa-la descansar, ja en parlarem demà.-Respongué el pare amb el seu to de veu greu tan característic.
  
  - D’acord, d’acord. Les vostres habitacions ja estan llestes, aneu a dormir, que segurament ja no us aguanteu dretes.

La mare ens va conduir cap a les habitacions i ens va desitjar bona nit. Després va tornar a baixar i se’n va anar amb el pare a l’habitació.



Quan va marxar, vaig adormir-me en tan sols estirar-me al llit i tancar els ulls.