Era divendres a la tarda, però per a mi semblava dilluns. Un dia més a la biblioteca de la facultat, estudiant pels exàmens d’aquest quadrimestre. Cada dia em replantejo què he fet malament, perquè em passo els dies estudiant, enfeinada amb treballs de l’empresa i intentant esbrinar alguna cosa sobre els missatges anònims. On és el meu temps lliure?

Són les 23:00 h de la nit i jo estic aquí asseguda a la finestra amb el meu cafè a la mà i els apunts a l’altra. Sense saber gairebé res del tema, sense saber per què la meva ment no està en el dret penal, sinó que rumia sobre la persona misteriosa i l'insuportable i atractiu Marc.



Vaig passar una llarga nit entre llibres, concentrada en el que havia de fer. Per res del món m'adormiria. Però no va ser tan fàcil com creia. Les primeres hores les vaig passar molt lleugeres, repassant els primers temes de diverses assignatures. A partir de les 3 de la matinada els ulls se’m tancaven i jo intentava posar remei, però al final va ser superior a mi (inevitable). Vaig abaixar el cap un moment i vaig quedar eclipsada en un somni estrany.

Una tarda d’estiu, mentre érem a la platja, el cel es va tornar fosc i una ràfega de vent va aparèixer de cop. Ens vam abrigar i vam encendre una foguera, creant un ambient acollidor. Però quan l’Albert va començar a explicar històries de por, la situació va canviar. La foguera va cremar la meva dessuadora, i un missatge misteriós va aparèixer en les flames: “Aina passa per sobre la foguera o moriràs”. Em vaig negar a fer-ho, però els meus amics, com posseïts, em van forçar a acostar-me a la foguera, fins que em van penjar a un pal amb palla a sota. La situació es feia cada vegada més perillosa, com si fos un ritual.



Just en aquell moment em vaig llevar sobresaltada. Quan vaig mirar l’hora eren les 5. No m’ho podia creure, havia perdut dues llargues hores. Però això no era tot, en mirar el telèfon tenia una notificació i en assabentar-me de qui era em va canviar la cara.

En aquell moment, vaig recollir les coses i vaig fugir a l’habitació de la residència. Només podia pensar en què tot allò fos un altre somni en el qual estava immersa. Vaig llençar la bossa i vaig ficar-me al llit. En realitat no sé per què, si no podia parar de donar voltes d’un costat a l’altre. A més, l'endemà tenia una reunió essencial per apropar-me a la presidència de l’empresa. Seria la segona presentació davant la junta, on havia d’exposar un nou projecte.

A les 7:00 va sonar l'alarma i l’únic que havia dormit eren les dues hores a la biblioteca. No sabia què posar-me de roba, era un dia molt important per a mi. Però, sincerament, no podia ni sostenir-me en peu. Vaig intentar preparar-me el més ràpid possible, però portava una cara de cansament que no podia amb mi. Vaig optar per passar per una cafeteria abans d’arribar a l’empresa, perquè si no, no aguantaria el dia d’avui. Per ser una bona amiga, vaig agafar dos cafès, un per a mi i un altre per la meva estimada Marina.



En arribar a l’empresa, vaig saludar a tothom i vaig buscar-la per poder donar-li la beguda. Quan vaig preguntar per ella em van comentar que estava malalta i que avui no assistiria a l'oficina. Podia empitjorar més el dia? Al principi creia que no, però a mesura que passaven les hores em vaig adonar que sí que era probable. Quan vaig obrir la porta del despatx que tinc compartit amb el Marc, ell sortia i ens vam xocar. Va ser una escena molt ridícula per a mi, que a sobre em vaig tacar tota la roba i vaig caure a terra. Anava tota bruta, amb cara de morta i sense preparar la meva presentació, és a dir, tot estava a la contra. En Marc no em va demanar disculpes i jo el vaig insultar obligant a fer-lo fora d’allà. Estava com una fúria, però havia d’ocultar la meva ràbia. Em vaig posar una jaqueta i vaig anar a la sala de reunions per preparar-ho tot.

En arribar tots els accionistes, suposadament, la reunió podia començar, però no van voler, ja que faltava el Marc. Després de més d’una hora esperant-lo es va dignar a presentar-se i com no era menys tots els accionistes el van aplaudir i somriure en entrar. Lil van comentar que no passava res per haver-lo d’esperar i que estaven expectants per veure la seva proposta. Els meus esforços no van donar els fruits que pensava, a pesar d’haver-li dedicat molt de temps a crear una proposta innovadora i creativa, van pensar que era una còpia i que segur que jo no l’havia fet. Crec que van pensar tot això, perquè a l’hora de presentar-la davant d’ells em vaig posar molt nerviosa i no parava de tremolar. A més, quan el meu meravellós rival presentava se'm tancaven els ulls de les hores que portava desperta. La seva proposta no estava malament, però la meva li donava deu mil voltes. Els de la junta, és clar, el van felicitar i li van dir que estava convidat al seu club de tenis. En canvi, a mi em van dir que era una molt bona feina, però que no hauria de sortir tant de festa, que mira com estava l'endemà i que donava una dolenta imatge per l’empresa. Si ells passessin pel mateix que jo, estic segura que cap ni un estaria avui assegut a la cadira. Cada dia em pregunto, per què la vida és tan injusta?

En acabar la reunió, tots dos aspirants a la presidència van marxar al seu despatx a continuar treballant. Entre tants papers, ell va comentar que se n’aniria de festa a un club privat, que un dissabte no és per estar treballant en una oficina. Ella passava olímpicament de les seves paraules, l’única aportació que va fer era que en marxar tanqués la porta. En aquest moment, ell es va començar a emprenyar, perquè no li agradava que el vacil·lessin. Per tant, es va produir una conversa entre tots dos:

-Ei Aina, què intentes aconseguir?

-Res, no veus que no paro de treballar en cap moment.

-Ja ho sé, per això també ho dic. Ha trencat algun noi amb tu? Per això estàs així? Pobreta l’Aina

-Què tractes d’aconseguir, pringat?

-No sé, que siguis tu mateixa per una estona potser.

-No has tingut prou amb aquestes setmanes

-Aquesta no ets tu de veritat, Aina, tu ho saps tant com jo

-Deixa’m en pau i veste’n de festa, que és el que t’agrada

-D’acord, bonica, no ploris per la meva absència i gaudeix dels avorrits papers.

Un cop va marxar, no parava de pensar en com dimbècil era aquest noi. No puc confiar en ell, des del dia que em vaig trencar davant seu em va llegir totes les meves cartes. M’he replantejat molts cops si ell podria ser l’emissor dels missatges, però sincerament, crec que la seva ment no arriba, per tant. Mentre feia aquesta reflexió interior, va entrar la Marina corrents per explicar-me una notícia molt impactant. Em va comentar que hi havia hagut un incendi a casa meva. No m’ho podia creure, estava aterrida. Després d’això, el següent seria la meva mort. Li vaig demanar permís per marxar uns dies i anar a investigar què havia succeït.

Vaig passar per la residència per algunes pertinences i vaig anar-me’n a casa, ja que tenia unes dues hores de camí. Durant el trajecte, no parava de pensar en tot. Cada dia que passa em plantejo el mateix, per què hauré de ser jo? Què he fet perquè algú no em deixi en pau? Al mateix temps, no paro de pensar en el número 14. Aquest noi té alguna cosa que t’eclipsa i quan estic amb ell em fa desaparèixer del món exterior. És una sensació única, però gens fàcil d’explicar. És el meu rival, el contrincant més gran, i no puc obrir-me a ell encara que ho desitgi i molt menys em puc enamorar.

En arribar a la casa, vaig veure com tot estava cremat. No quedava res intacte, tot havia desaparegut o havia estat cremat. Ara mateix, puc afirmar que no tinc res, ni casa, ni records, ni fotografies ni tan sols família. El que sí que tinc és a un assetjador obsessionat amb mi que està fent tot això per arruïnar-me la vida. Però el pitjor és que aquesta persona gaudeix quan em veu malament.

Paral·lelament, la Mònica li va comentar al Marc el que li havia passat a l’Aina i ell va pensar que no es podia quedar allà parat. Va anar a per roba a Harvard, quan es va topar amb el Sergi, el seu amic i company d’habitació.



-Marc on vas amb tanta pressa?

- A casa de l’Aina, que li han cremat tot.

- Per què aniràs? Si dius que aquesta noia és una insuportable

- Sí, tens raó, però quan estigui dèbil serà més fàcil acabar amb ella

-Saps que això no és així

- A veure Sergi, ara em diràs que aquesta noia m’agrada i totes aquestes coses

- I tant Marc, tu mai fas res per cap noia. Si vols pensar que no sents res per l’Aina, endavant, però ja et dic jo que no és així-

- Ja parlarem amb més calma, que ara tinc pressa. Adéu

- Adéu

Mentre ell agafava la seva moto, l’Aina estava destrossada a les restes de casa seva, plorant i al mateix temps intentant trobar solució a totes les incògnites.



No potser, acabo de rebre un altre missatge anònim. En llegir-lo vaig llençar el mòbil al llac que hi havia al costat de la casa. El text deia, “ara ja no queda res, tu seràs la següent” i a més, posava, “prepara’t que la nostra cita serà molt aviat”. No podia marxar, l’única solució era quedar-me allà i veure si algú passava amb el cotxe en aquella direcció.



Estava molt cansada, no havia dormit en cap moment. Per tant, vaig decidir descansar una estona. Però si tornés al passat mai hagués fet això, ja que la persona misteriosa va aprofitar per fer-me una visita. Em va posar un pany a la boca amb alguna substància estupefaent, intentava cridar i separar-me d’ell, però va ser impossible. A més, als instants vaig tancar els ulls. En llevar-me, vaig adonar-me que estava en la casa enllaçada a la meva al costat del llac, en roba interior amb les mans lligades a una cadena i la boca tapada. Sabia que aquestes serien les meves últimes hores amb vida.

De cop i volta, es va obrir la porta i va aparèixer l’home que estava al darrere de tot això, en veure'l, ella es va quedar gelada. La va començar a tocar per totes les zones de la seva pell, rient i dient-li coses boniques a l’orella. Ella estava plena d’impotència, intentava fer alguna cosa, però li pegava i l’apropava més al seu pit. Quan aquest home es va fartar de les ximpleries que feia l’Aina, la va agafar pel coll, clavant-li les ungles i dient-li “ara sentiràs el plaer que mai has tingut i després veuràs la llum de la foscor”. Estava excitat, apassionat i boig per ella. Ella, davant d’aquesta situació estava adolorida i angoixada, però havia de ser més llesta i pensar alguna cosa. L’obsessiu va anar a per xocolata, ja que tenia ganes i desig de jugar amb ella.Aquest moment li va anar perfecte per maquinar els passos que duria a terme. La va llençar a terra amb les mans lligades impactant amb el seu cos, quan es va asseure sobre d’ella i li va començar a llepar la panxa i pujant. Just quan anava a fer un pas més, va trencar la porta el Marc.

Quan vam creuar les nostres mirades em vaig adonar que aquest número 14 i jo estàvem connectats. Ara què passaria? Dos joves i un assassí en una mateixa habitació.