Tots parlen d’aplicacions per lligar, però penso que enamorar-te així no és de veritat. De què serveix donar likes i fer match amb algú que et menteix en tot. Molts es riuen de mi, del que penso i les meves amigues em diuen que mai aconseguiré a ningú, que tinc els estàndards massa alts. Però la meva filosofia és temps al temps i segur que quan sàpiga qui és l’indicat no tindré problema a adreçar-me a ell. Ara mateix no tinc temps per preocupar-me per l’amor, m’estic jugant el meu futur, per tant, la passió queda restringida a un segon pla.



Una tarda de setembre, vaig sortir a córrer, necessitava deixar la ment en blanc. En arribar al final del recorregut vaig aturar-me, tinc una casa al costat de la platja, herència de la meva mare. Un dia, quan era més petita, anava en el cotxe de concert amb ella. Després d’un llarg recorregut ens vam adonar que no ens funcionaven els frens, semblava una cosa intencionada. Vam impactar amb altres cotxes. Va ser una gran catàstrofe. La mare va morir i jo vaig quedar sola davant d’un món ple d’adversitats.



Caminava pel carrer nerviosa, mentre llegia el discurs, ja que arribava justa a l’entrevista d’una universitat molt prestigiosa. De cop i volta vaig xocar amb un noi i em van caure totes les targetes. Hi havia bassals, tot se’m va mullar, però va intentar ajudar-me. No vaig dir-li res, vaig fer-li una dolenta cara i vaig començar a córrer. Em vaig començar a maleir, com si no tingués ja suficients problemes.

Estava a la porta de Harvard, era el meu moment. Durant la primera part de l’entrevista vaig triomfar, però em van ficar molta pressió a la segona fase. Em van fer moltes preguntes que vaig intentar respondre bé, però l’última que van reproduir era molt específica i intensa. Aquesta qüestió em va fer recordar la mort de la mare i vaig començar a dispersar els meus pensaments. Un cop acabada, sabia que em denegarien l’entrada, vaig arruinar tot el que havia aconseguit per una simple resposta equivocada.

Ara havia de passar un altre problema, anar a l’empresa de la mare. En arribar, la seva mà dreta em va rebre amb gratitud. La Marina em tenia molta estima per totes les estones que havia passat allà. Vam anar al seu despatx, perquè m’havia d’explicar moltes novetats de l’empresa i com introduir-me en aquest món. Ara ja soc major d’edat per la qual cosa em puc fer càrrec de totes les accions que em corresponen, però no tot serà tan fàcil com sembla. La meva mare tenia un percentatge de l’empresa, però la seva ex millor amiga tenia una altra gran part, a més de socis amb un percentatge més baix. Vam parlar amb la Mònica i ens va comentar que la presidència de l’empresa no seria per a mi així com així. Va comentar que el seu fill havia de tenir les mateixes oportunitats que jo per aconseguir lloc, per tant, ens ho hauríem de treballar perquè els accionistes decidiren qui se’n feia càrrec. En tots els meus anys mai havia vist al Marc, però tots explicaven meravelles d’ell, com si fos un déu grec que eclipsés només en passar per davant.



Vaig rebre un SMS de Harvard, era l’acceptació a la universitat. No m’ho podia creure, estava dins. Li ho vaig comentar a la Marina i es va posar molt contenta. Em va dir si a partir d’ara voldria viure a la residència d’estudiants de Harvard o a la mansió de la meva mare. Encara, però, no estava llesta per anar-hi.



Una setmana després, a la residència d’estudiants, vaig conèixer la Patrícia.



-Hola, em dic Patrícia- se’m va presentar la noia amb qui anava a compartir habitació.

-Bon dia, jo soc l’Aina- li vaig respondre.

-Sembla que seré la teva companya d’habitació durant tot el curs.

-Perfecte.Si vols després podem anar a prendre un cafè.

-No, tinc una idea millor. Et sembla que anem a veure el partit de presentació de polo de Harvard?

- D’acord, si encara no conec a ningú aquí.

- Has d’estar llesta a les 6 al camp.

- Allà ens veurem



Vaig treure’m la roba que portava, ja que era massa formal i em vaig posar una dessuadora, uns texans antics i les meves sabates esportives. En arribar a l'estadi estava perduda, però la Patrícia estava a la porta. Gairebé al final del partit, la meva nova amiga se'n va anar al lavabo i em va enviar un missatge preocupant. Em va dir que s’havia quedat atrapada als vestidors dels jugadors de la nostra universitat. En aquell instant, no vaig pensar i vaig passar a dins. Com ja havia acabat el partit molts dels jugadors estaven a les dutxes, però just n'hi havia un que ja havia sortit i la va veure. Aquell noi era increïble, semblava un déu en tots els seus aspectes. Quins músculs, quina mirada, quin somriure, es podia ser més perfecte? jo no sabia on ficar-me quan va dir:

- Ei, tu, què fas aquí?

-La meva amiga m’ha dit que s’ha quedat tancada i he vingut a ajudar-la- li vaig respondre sobresaltada.

-No diguis mentides, bonica, ets una assetjadora obsessionada en nosaltres.

-Què dius, cregut? A tu et sembla que si vingués amb aquestes intencions, vindria així.

-No diguis més mentides, preciosa. Vols un autògraf? Així surts d’aquí ja.

-Gràcies, maco, però de gent com tu hi a més d’un , no vull res de tu.

-Espera un moment

-Per què?

-Jo a tu et conec, ets la maleducada del carrer?

-Crec que t'estàs equivocant.

-Jo crec que no, algunes cares se’m queden guardades

-Un petonet boig

-Un per tu, Pigues

En sortir estava la seva amiga amb altres noies, totes rient de mi. Era una novatada, que a mi no em va fer gens de gràcia. En explicar-li a la Patrícia el que m’havia passat amb el número 14 de polo, ella va començar a emprenyar-se. Em va dir que estava boja i que com li havia pogut dir totes aquestes coses al Marc Fornet, el jugador més atractiu de la història. Vaig decidir anar a dormir i esborrar tot el que havia passat.



L'endemà, les bones notícies tampoc van venir a visitar-me. Vaig rebre un missatge anònim que expressava moltes coses “Jo de tu aniria amb compte, si no vols que et passi el mateix que a la teva mare”. No m’ho podia creure, les meves premonicions esdevenien rea certes.



En arribar a l’empresa, la Marina em va dir que a partir d’aquell dia començavenn les proves per aconseguir el càrrec. Havia de compartir despatx i treballar amb el fastigós fill de la Mònica. En entrar, el vaig veure i em vaig quedar congelada quan es va girar i li vaig veure la cara. Era el jugador número 14. Quan vam creuar mirades, es va crear un clima molt incòmode, la tensió es podia tallar amb ganivet. No ens vam dirigir la paraula en tot el dia, però no paràvem de mirar-nos, mentre tiràvem endavant tota la feina que ens havien posat. Passades unes hores, ell es va apropar i em va dir:

- Home, si tenim aquí a la noia més desagraïda del món. Quin plaer el meu.

I li vaig respondre: De veritat he de compartir tot això amb un cregut com tu?

- Ai Pigues, ara dius tot això? ja veuràs com després patiràs.

- Si tu ho dius- Vaig contestar-li simulant indiferència

Els dies següents vam passar moltes hores allà ficats i al final de la jornada acabàvem compartint breus paraules. La veritat era que la gent tenia raó, aquest noi era un cregut insuportable, però també la persona més atractiva de l’univers.

-El que vol és jugar brut i això no va amb mi -pensava jo- n’estic segura que farà tot el possible per eliminar-me del joc.

A més de a les meves exigències com a estudiant, havia de dedicar molt de temps a l’empresa i preocupar-me pels missatges continus que un número anònim no para-va d’enviar-me.

No tenia un bon dia i crec que es notava, perquè de sobte el Marc es va apropar i em va preguntar com estava. Crec que va notar coses i abans de sortir per la porta em va dir, que avui a les 20 h vindria un cotxe a buscar-me.



Em va portar a un restaurant de luxe i després al reservat d’una discoteca, es va comportar com un cavaller. Però jo no podia més amb la pressió i vaig trencar-me en mil pedaços. Em va portar a una casa allunyada de tot i entre plors, li vaig explicar per sobre els missatges que m’angoixaven.

La seva actitud va canviar i moltes incògnites se’m van il·luminar. Des d’aquell moment tinc el cap encara pitjor que abans.

Podré mantenir a ratlla a aquest descarat jugador de polo? ¿Resoldré totes les incògnites de la mort de la mare? Ara toca ser més forta que mai, perquè no puc cometre cap error. He de resistir a la passió, als sentiments, a la ràbia i a tots els pensaments que em turmenten.