La Joana va tancar els ulls un moment, deixant que la foscor de a nit l’envoltes. Cada respiració que prenia semblava alliberar-la d’un pes que havia portat massa temps. La imatge d’ell, caminant amb determinació es va esvair lentament, substituida per una visió més clara que el seu futur.

Amb un nou propòsit, va girar-se i va mirar la cambra que abans li semblava opressiva. Ara, cada racó semblava ple de possibilitats.

va decidir que no es quedava atrapada en el dolor del passat. Era hora de fer un canvi radical.



La Joana va obrir l’armari i va començar a treure roba que havia estat guardant durant anys, peces que representaven una vida que ja no volia viure. Cada peça que llençava era com si es desfeia d’un record dolorós. Va fer una muntanya al terra, i amb cada article que caía, sentia que les cadenes que l'havien ligada es trenquen una per una.



Amb el cor bategant amb força, va decidir que necessitava un nou començament. Va agafar un quedern que havia estat amagant un racó de l’armari i va obrir-lo. Les pàgines estaven en blanc, esperant ser omplertes amb els seus pensaments i somnis. Va començar a escriure deixant que les paraules flueixin com un riu desbordat.



“Vull ser lliure “, va escriure. “Vull viure sense por, sense el pes de passat, vull descobrir qui sóc realment” . Cada paraula era un pes cap a la seva llibertat, un acte rebel·lia contra el dolor que había suportat.



A mesura que a nit avançava, la Joana sentia que a seva força creixia, va decidir que l'endemà, començaria a fer canvis a la seva vida. Potser es podria apuntar a un curs de pintura, o començar a fer excursions a la natura, volia explorar el mon. Però sobretot explorar-se a ella mateixa.

Amb el quadern a la mà, va mirar per la finestra una vegada més. La lluna , encara amagada, semblava estar esperant el moment adequat per brillar. La Joana va somriure, sabent que, a seu entorn, ela tambe estaba a punt de brillar. Aquella nit va tancar el quadern amb una sensació de determinació. Era el moment de deixar enrere el passat i obrir-se a un nou futur ple de possibilitats. Amb el cor ple d'esperances, va apagar a llum i es va preparar per a la seva nova vida.



Al cap de tres setmanes la Joana va mirar la seva revista amb una barreja de excitació i nerviosisme, sabia que cada pas que feia la porteria més endavant de la vida que desitjava, però també era conscient que el canvi no seria fàcil. Amb el cor bategant, va decidir que el primer pas seria el més important: apuntar-se al curs de pintura.



Després d'esmorzar, va obrir l'ordinador i va buscar informació sobre els cursos disponibles a la seva ciutat. Va trobar un petit estudi d'art que oferia classes per a principiants. El nom de l'estudi, "Colors de Vida", la va fer somriure. Era com si l'univers li enviés un missatge d'ànim. Amb un clic, va omplir el formulari d'inscripció, i en aquell moment, va sentir una onada d'emoció. Era un pas cap a la seva nova vida.



Amb la inscripció feta, na Joana va decidir que era hora de fer una caminada al bosc. Necessitava connectar amb la natura, respirar aire fresc i deixar que els seus pensaments flueixin lliurement. Va agafar una motxilla, va posar-hi una botella d'aigua i un quadern, i va sortir de casa.



El bosc estava a pocs minuts a peu, i a mesura que s'apropava, la seva ment es va omplir de records d'infantesa, quan solia jugar entre els arbres i sentir-se lliure. Quan va entrar al bosc, el silenci la va envoltar, trencat només pel cant dels ocells i el suau murmuri del vent entre les fulles. Cada pas que feia la feia sentir més viva.



Va trobar un petit clar, on la llum del sol filtrava a través dels arbres, creant un ambient màgic. Va seure a terra, va treure el quadern i va començar a escriure. Les paraules fluïen com un riu, expressant els seus pensaments, les seves esperances i els seus somnis. Va escriure sobre la seva infantesa, sobre les ferides que havia portat, però també sobre la seva determinació de sanar i créixer.



Mentre escrivia, va sentir una presència. Va aixecar la vista i va veure una figura que s'aproximava. Era una dona d'uns cinquanta anys, amb un somriure càlid i una mirada amable. "Hola! No t'havia vist abans per aquí", va dir la dona amb una veu suau.



Na Joana, una mica sorpresa, va respondre: "Hola! Sóc nova a la zona. Estic aquí per fer una caminada i escriure."



La dona va seure al seu costat. "M'agrada venir aquí per escapar del bullici de la vida. La natura té una manera de curar-nos, no creus?"



Na Joana va assentir, sentint-se còmoda amb la conversa. "Sí, definitivament. Estic intentant fer canvis a la meva vida, i aquest lloc em fa sentir bé."