La porta seguia tremolant lleugerament pels efectes del cop, com si la fusta mateixa patís l'eco de l'explosió d'aquella discussió. A fora, el vent udolava amb una intensa inquietant, recobrint la casa amb un un murmuri constant que acceptava el silenci sepulcar del interior. La Joana seguia innmobil. El seu cor bategava amb força, però el pes de l'orgull la mantenia quieta. El rellotge de paret marcava les hores amb un tic-tac que semblava ressonar per tota la casa.



Finalment, es va girar lentament, i amb una respiració profunda, va començar a recollir les restes de la discussió: una tassa trencada, un coixí fora de lloc, i les paraules que havien quedat suspeses en l'aire. Tot semblava més fred, com si aquell cop de porta hagués arrabassat part de la calidesa de la casa.



Però la Joana sabia que demà, quan el sol tornés a entrar per la finestra, hauria de decidir si obrir la porta o deixar-la tancada per sempre.