Descarregar l’aplicació va ser fàcil. El difícil va ser decidir què posar al meu perfil. ¿Una foto espontània o una de ben pensada? ¿Dir que m’agrada la fotografia o semblaria pretensiós? ¿Mencionar els meus llibres favorits o això em faria semblar massa intensa?



Després de diversos intents, em vaig quedar amb una cosa simple: una foto en què em veia natural i una bio que deia: “Buscant allò que encara no sé que busque.” Em va semblar prou enigmàtic com per despertar curiositat, però sense donar massa explicacions.



El primer que em va sorprendre va ser la quantitat de gent. Cares i més cares lliscant cap a l’esquerra o la dreta com si estiguera en un catàleg humà. Alguns tenien descripcions enginyoses; altres semblaven escrites amb la mateixa emoció que un correu de treball. “M’encanta viatjar”, “Busque algú amb qui riure”, “Fan del sushi i de les bones converses”. Em vaig preguntar si alguna vegada algú havia escrit: “Busque algú amb qui avorrir-me”.



El primer missatge que vaig rebre va ser un simple “Hola”. Em va semblar avorrit. El segon, una broma sobre la meua bio. Vaig somriure. Vaig decidir respondre.



Les primeres converses van ser maldestres. Alguns volien anar massa ràpid, altres semblaven no saber què dir. Però el més estrany va ser adonar-me que, encara que sempre havia criticat aquestes apps, en el fons m’intrigaven.



Vaig conéixer un tal Dani, que parlava com si estiguera en un monòleg de stand-up. Em va fer riure amb un parell de acudits, però al tercer dia de missatges constants em vaig adonar que no sabia res real sobre ell. Després estava Clara, que tenia una obsessió amb l’astrologia i va decidir que no érem compatibles abans de conéixer-nos. No vaig saber si sentir-me alleujada o decebuda.



També va aparéixer Miquel, que em va preguntar si creia en l’amor a primera vista o si necessitava lliscar a la dreta una altra vegada. Li vaig donar punts per creativitat.



No totes les interaccions eren divertides. Alguns xats morien després de dos o tres missatges. Altres es sentien estranyament formals, com si estiguérem en una entrevista de treball. I després estaven els que semblaven massa segurs de si mateixos.



—¿Quedem aquesta nit?

—Ni tan sols sé si em caus bé.

—Ho sabràs si em veus en persona.



Eixe tipus de missatges em feien una barreja de gràcia i desconfiança.



Després d’uns dies, vaig començar a acostumar-m’hi. Em vaig adonar que darrere de cada perfil hi havia una història, encara que no sempre fora interessant. Hi havia persones buscant amor, altres només companyia, algunes simplement entreteniment. I, per a la meua sorpresa, jo no estava tan fora de lloc com havia pensat.



Una nit, mentre lliscava sense massa entusiasme, va aparéixer un perfil que em va fer detindre’m. Un nom familiar. Joan.



El meu cor va fer un xicotet bot. ¿Era possible? ¿O només algú amb el mateix nom? Vaig mirar la foto. No hi havia dubte. Era ell.



Vaig sentir una barreja de sorpresa i confusió. ¿Joan usava una aplicació de cites? Vaig recordar el seu to despreocupat quan me’n va parlar. En aquell moment no li vaig donar importància, però ara… ara estava allí, a un sol lliscament de distància.



Vaig llegir la seua bio. “Buscant històries per contar. I potser també algú amb qui contar-les.”



Vaig somriure. Era molt de Joan. Atractiu sense esforç. Divertit sense semblar que ho intentava.



Em vaig quedar mirant la pantalla. ¿Li donava like també? ¿O seria estrany?



Vaig pensar en què significaria si fèiem match. ¿I si ell només m’havia donat like per curiositat? ¿I si després la conversa era incòmoda? ¿I si arruïnava el que fóra que hi haguera entre nosaltres?



Vaig respirar fondo. Vaig lliscar a la dreta.



Un segon després, va aparéixer el missatge en pantalla:



¡És un match!



No vaig tindre temps de processar-ho quan va arribar el seu primer missatge.



—Vaja, vaja… Així que al final has entrat en aquest món.



Podia imaginar el seu mig somriure en escriure-ho.



—Pura investigació sociològica —vaig respondre.



—Ahà, clar. ¿I què has descobert fins ara?



Vaig pensar la meua resposta. ¿Que hi ha més humanitat ací de la que imaginava? ¿Que la gent busca, en el fons, el mateix que busca fora? ¿Que jo no era tan diferent com creia?



Però en lloc d’això, li vaig respondre:



—Que alguns perfils semblen currículums mal escrits. I que altres són millors en persona.



Hi va haver una pausa abans que m’arribara la seua resposta.



—Espere estar en la segona categoria.



No vaig saber què dir. Així que vaig fer el més sensat:



—Encara no ho tinc clar. Supose que haurem de comprovar-ho.



El millor de Joan era que mai em feia sentir que estava donant un pas en fals. Que no importava si la conversa es tornava irònica, coqueta o simplement absurda, ell sempre seguia el ritme.



—¿Café o cervesa? —va preguntar.



—¿I si et dic que preferisc vi?



—Aleshores buscaré un lloc amb bon vi. Però això sí, res de fotos amb filtres vintage aquesta vegada.



—Tracte fet.



Vaig tancar l’aplicació i vaig deixar anar un sospir. No tenia ni idea d’on em portaria això, però almenys ja no estava en el mateix sempre de abans.