De aplicacions per a lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica…, mmm…, al principi ho veia com un recurs per a passerells, i després… com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era un poc carca, així que què més dóna si ho semble?



La veritat és que mai no m’ha fet falta, però no per res especial, eh? Simplement perquè la meua vida ha sigut bastant normal. Els amics de sempre, els llocs de sempre, etc. Tot molt… repetitiu, per dir-ho d’alguna manera.



Fins que un dia, sense voler, em vaig adonar que aquell “sempre” s’havia quedat menut. Les mateixes cares, les mateixes històries, les mateixes excuses per no buscar parella. Era com si tot el món tinguera pressa per trobar algú amb qui passar la resta de la vida, i jo continuara amb aquesta indiferència que no em deixa avançar.



Llavors va arribar Joan, perquè sempre hi ha algú que et fa eixir d’aquest pensament. Ell no era del meu cercle, no el vaig conéixer ni al bar, ni per amics en comú, ni per cap d’aquelles fórmules tan segures que solia utilitzar. Joan era diferent, i això ja era suficient per fer-me una mica de por.



Ens vam conéixer en una d’aquelles trobades d’aficionats a la fotografia. Jo havia anat més per passar l’estona que per una veritable passió. Però ell, amb aquella manera de parlar com si el món fora una broma que només ell entenia, em va atrapar des del primer moment.



—A tu també et sembla ridícul fer fotos amb càmeres de fa cinquanta anys quan tens una al mòbil que ho fa tot millor? —em va dir, amb un somriure.



—Sí, però encara no he trobat cap aplicació que em faça sentir creativa, saps? —li vaig respondre, sense pensar-ho massa.



Joan tenia aquesta cosa que tenen algunes persones que fan que vulgues impressionar-les. Era més com si t’invitara a ser una versió més divertida de tu mateixa. I jo, que sempre m’havia cregut la reina de les respostes iròniques, em vaig trobar parlant amb ell de mil temes com si el coneguera de tota la vida.



Aquell dia em vaig adonar que hi havia un món fora del meu “sempre”. Joan em va parlar de llibres que no havia llegit, de viatges que no havia fet i, sí, també d’aplicacions per a lligar. Em va explicar que havia conegut algunes persones interessants per allí, però que la majoria eren una barreja entre un currículum mal escrit i una foto no massa real.



—Jo no m’hi veig, en això —li vaig dir, com si fora una declaració solemne.



Ell es va alçar de muscles, amb aquell gest que el feia semblar immune a qualsevol convenció.



—No és tan diferent del que estem fent ara mateix. Estem intentant connectar amb desconeguts, no? La diferència és que allí tens menys temps per a pensar una bona frase.



Joan tenia raó. Però aquella reflexió es va quedar al meu cap, no tant perquè em convencera d’entrar en aquell món virtual, sinó perquè em va fer entendre que potser el problema no eren les aplicacions, sinó jo i el meu orgull.



Va passar un temps fins que em vaig decidir a descarregar-me’n una. Potser per pura curiositat, potser perquè volia entendre el món de Joan. Però també perquè sabia que si volia eixir del meu bucle, necessitava començar amb alguna cosa diferent.



La meua primera experiència? Un desastre, evidentment. Però d’això ja en parlarem més avant. El que sí que vaig aprendre, des del primer moment, és que en aquest joc de perfils, missatges i “matches” hi havia més humanitat del que jo m’havia imaginat. I, sorprenentment, també més de mi mateixa.