“Hola, el meu nom és Marta i seré la vostra nova professora”, sentia que els xiquets a penes m'escoltaven, estaven callats menys un xicotet grup al final de la sala que no paraven de comentar cada moviment que jo feia. En acabar l'exposició que m'havia preparat la nit anterior, vaig donar per finalitzada la meua terrible presentació, la gent es va quedar callada i els altres professors em miraven fixament, sentia que m'estaven analitzant “els hauré causat una bona impressió?”, no parava de preguntar-m'ho, però no podia saber-ho així que em vaig convéncer de deixar de pensar-ho.

Tenia una estona abans que començaren les meues classes, així que bastant perduda, busque el despatx de professors per a poder deixar les meues coses, el problema és que no ténia ni idea per on anar, no coneixia el col·legi i ningú m'havia explicat on estava cada lloc. M'endinse pels passadissos i tots em semblaven iguals, li vaig preguntar a un parell de xiquets però no se si no em van escoltar o van passar del meu, perquè van continuar caminant com si res i no em van respondre. “Eres marta veritat, m'han parlat molt de tu”, em vaig girar en sentir eixa rugosa veu, era un xic que semblava bastant jove, amb poc pele castanyer i ulls que ressaltaven pel seu color blau cel:

“Si soc jo, estic un poc perduda la veritat,estava buscant el despatx de professors però crec que m'he perdut” li vaig dir amb veu tremolosa.

“Ens sol passar a tots tranquil·la, jo porte diversos anys en este col·legi, però em continue perdent fins per a anar al bany, tots els passadissos em semblen iguals. Si vols et puc acompanyar i t'ensenye un poc tot, i així vas coneixent el teu nou col·legi”

Vaig assentir tímidament amb el cap, i em va ensenyar totes les aules, fins a arribar al despatx de professors. Guarde les meues coses en un calaix que posava el meu nom, i em fugiré haver-hi si seguia ací aquell misteriós professor. Havia desaparegut sigilosament, però no m'importe ja que ja era l'hora d'anar a la meua classe.

“Bon dia classe, com he dit abans el meu nom és marta, i seré la vostra nova professora”

Cap xiquet conteste, estaven quiets i mirant-me fixament, ningú parlava amb ningú ni es movien, solament em miraven. No agrade per a res eixa sensació, estava acostumada als revoltosos xiquets del meu anterior col·legi, que es passaven les classes comentant tot el que jo deia, però amb esta classe era diferent, ningú parlava ni m'interrompia, quasi preferia que m'interromperen. Els vaig impartir la classe que m'havia preparat, després de presentar un poc l'assignatura, i seguien sense dir ni una paraula alguna, així que em vaig decidir per fer una ronda de noms i preguntar-los per la seua afició favorita. Tots els xiquets van dir que els agradava jugar al futbol i les xiquetes jugar amb les nines, la mateixa resposta per a tots. En eixir de l'aula un calfred va recórrer tot el meu cos, els xiquets seguien asseguts i es mantenien en la mateixa posició que quan havia entrat per la porta, no entenia com uns xiquets de 9 anys es podien mantindre 45 minuts així de quiets.



Agafe l'autobús i em vaig dirigir rumb cap a la meua casa, la meua mestressa Carmen vivia enfront de la meua i de moment m'havia semblat la persona més normal. Estava entrant al portal, quan vaig reconéixer una veu familiar, era Carmen que s'acostava alegrement cap a la meua.

“Que tal el teu primer dia de professora?” Em va preguntar.

Li vaig dir que li veritat que no gaire bé, i li vaig comentar això de l'anterior professor que havia dimitit. Després de mostrar-li la meua indignació cap a la falta d'informació que m'havien donat abans de contractar-me, la cara de Carmen es va posar pàl·lida, quan nom a aquell misteriós antic professor, podia notar en el seu cara terror.

“Estic un poc marejada, em pujaré millor a casa que no em trobe molt bé”, em va dir i tot seguit va obrir el portal i va marxar. Em vaig sorprendre molt amb la seua estranya reacció i no entenia res del que estava passant, tothom en eixe poble estava tenint compartiments estranys i l'única que m'havia tractat normal era Carmen, però després d'eixa conversa dubtava de si ella també guardava algun fosc secret.

Al dia següent em vaig alçar amb ganes de començar el meu nou dia, em prenga un café i vaig agafar les meues claus del cotxe ja que ja me l'havien arreglat. En eixir de la meua casa baixe les escales i vaig veure que la porta de la casa de Carmen estava oberta, ella no era una persona despistada i em vaig espantar en pensar que podien haver entrat a robar. Truque a la porta i pregunte si hi havia algú, però per a la meua sorpresa ningú va contestar, entre a la casa i vaig veure en el rebedor una carta amb el meu nom, la por, corria per les meues venes, la vaig agafar amb les mans tremoloses i vaig procedir a llegir-la:

“Estimada Marta, m'he hagut de marxar, ací córrec perill. No pots ensenyar esta carta a ningú o si no pot ser que tu també estigues en risc, et recomane que marxes d'este poble quan abans pugues, res sembla el que és. En el cas que decidisques quedar-te, no et fies de ningú i no parles amb ningú, tothom oculta secrets, fins jo mateixa, però si te'ls explicara possiblement esta seria la meua última carta.

Carlos Maria Suárez, és el professor que va dimitir, bo, això diuen, però en veritat no va dimitir sinó que va desaparéixer. A la biblioteca municipal del poble hi ha informació sobre l'i del seu passat, confie en tu perquè descobrisques que hi ha darrere de tot això, no volem que ocórrega cap desgràcia més. Corres molt perill, i pot ser que el teu sigues la següent si no aconseguixes arribar al fons de l'assumpte.

Tingues molta cura i no et fies de ningú. Carmen”