Capítol 1:

No sabia, llavors que m'impressionaria tant veure a un home plorar. Només havia vist algun en les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meua àvia, feia molts anys. Veure-ho a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d'eixa manera, sa al voltant com una criatura amb els ulls Serrat i l'aire que no li eixia de la boca, em *duo por.



Una altra vegada no, per favor! Se m'havia tornat a desbaratar el cotxe, ja era la tercera vegada que se'm desbaratava, i el meu escàs sou de professora que a penes em donava per a pagar el lloguer, no es podia permetre un nou gasto.



Cap a unes poques setmanes que m'havia mudat a *torrejada, un *pueblucho de 100 habitants, on a penes hi havia una botiga i una carnisseria que hi hauria quan volia i si un dia no volia obrir, deixava als seus clients esperant a la porta fins que es donaven per vençut i s'anaven. Encara no coneixia a penes a ningú, solament a la meua mestressa Marta, una dona major molt simpàtica que m'havia rebut molt alegrement obrint-me les portes de la seua casa.

Tot eren problemes, però necessitava urgentment un canvi en la meua vida, necessitava deixar el meu passat #arrere i començar de nou, la qual cosa havia passat l'any anterior m'havia deixat marcada, i encara que eixa marca era quasi impossible d'esborrar, preferia recomençar en un entorn nou, on ningú em coneguera ni sabera res del meu, ni del meu passat.



Aquell dia, em vaig alçar enèrgicament amb ganes de començar en el meu nou treball, m'esperava un llarg dia per davant, així que em prenga un gran café i vaig emprendre marxa. Cap a uns dies que el meu cotxe havia deixat de funcionar, així que em tocava un llarg i pesat trajecte amb autobús. Després d'una eterna hora, arribe al meu nou treball, el col·legi semblava bastant gran i modern des de fora, però quan entraves es notava l'escassetat de diners i recursos del poble, no m'havia imaginat per a res les classes així, totes les taules de fusta *astillosa, cadires amb les potes trencades, i una diminuta finestra per on entrava un xicotet ratlle de sol al final de la classe. No estava acostumada a això, els anteriors col·legis on havia treballat eren bastant nous i moderns, i solien estar en el centre de la ciutat, este en canvi es trobava bastant lluny.

Els passadissos estaven deserts, corria un fred vent que va fer que se m'estarrufara la pell, no hi havia #xiquet jugant ni corrent pels passadissos, només una xicoteta llum *parpadeante al final del passadís, il·luminant a una porta on posava en un xicotet cartell “director”. Vaig estar esperant bastant al director en el seu despatx, els minuts se'm van fer eterns i eixa espera em va fer replantejar-me si la decisió que havia pres tan precipitadament havia sigut la correcta.

“Eres Marta, veritat?, encantat, em dic Joaquín, t'esperàvem amb ànsies. Des que el professor anterior va dimitir, m'he tendit que encarregar de diverses classes alhora, i ha sigut tot un descontrol”

Semblava que tenia pressa, i res més vaig obrir la boca per a contestar-li, va sonar el seu telèfon i va marxar apurat. M'havia deixat molt confosa el fet que l'anterior o professor dimitira, i sobretot que el no m'hagueren nomenat eixe detall a l'hora de contractar-me. No sabia molt bé el que fer ni on anar, però vaig recordar que en entrar al col·legi hi havia un xicotet mapa on indicava on estava cada classe, així que vaig ser i mire on es trobava la sala d'actes.

Acostant-me a la sala d'actes vaig començar a escoltar ja veus, la qual cosa em va tranquil·litzar un poc després de la silenciosa entrada al col·legi, tot seguit d'entrar tothom es va girar i es va produir un silenci sepulcral que em va fer dubtar de les meues capacitats per a parlar davant de tanta gent. Mai m'havia costat parlar en públic, normalment solia participar en classe quan era més xicoteta, però en eixe moment se'm va fer un nus en la *garaganta en observar aquells #xiquet i adolescents que em miraven amb aquella cara, analitzant-me completament.