CAPÍTOL 2



Claudia va sentir que la següent sessió amb la psiquiatra no va arribar tan prompte com ho necessitava. Havia passat una setmana des de la primera cita, i el pes d'haver parlat l'havia deixada amb una ressaca emocional que no esperava. Parlar de les seues pors havia sigut alliberador, però també havia obert portes que portava anys evitant. Per moments, es preguntava si era bona idea seguir.



Però allí estava de nou, asseguda en la mateixa butaca, mirant la mateixa llum tènue que entrava per les persianes. La psiquiatra, amb la seua llibreta en mà, li va somriure a penes en veure-la entrar.



—Com se sent hui? —va preguntar al cap d'uns segons, deixant que el silenci inicial s'assentara entre les dos.



Claudia va encreuar les cames i va esvarar les mans per la seua falda, buscant un punt on fixar la mirada.



—Estranya —va dir finalment—. Com si tinguera un pes menys, però també com si no sabera què fer amb eixa lleugeresa.



La psiquiatra va assentir, com si aquella resposta tinguera un significat clar per a ella.



—Això sol passar —va contestar—. A vegades, soltar una càrrega ens deixa desorientats. Però eixe espai nou que es crea és important. És el lloc on pot començar el canvi.



Claudia va tancar els ulls per un moment. Canviar. La paraula va ressonar en la seua ment com una campana llunyana. Realment volia canviar? Havia viscut tant de temps en la seua pròpia closca que no estava segura de què hi havia fora d'ell.



—La setmana passada va esmentar la seua por constant —va continuar la psiquiatra, traient-la dels seus pensaments—. Va parlar d'eixa sensació de caiguda, fins i tot en els moments de calma. Vull entendre un poc més d'això, si li sembla bé.



Claudia va obrir els ulls lentament i va mirar a la psiquiatra. Parlar d'això havia sigut com arrancar una crosta, però sentia que hi havia més que necessitava eixir.



—És com… —va fer una pausa, buscant les paraules—. Com si tot estiguera bé en aparença, però jo sabera que alguna cosa fallarà. Sempre espere el moment en què tot s'esfondre. És esgotador, com si la meua ment estiguera constantment en alerta.



La psiquiatra va assentir i va anotar alguna cosa en la seua llibreta. Després la va mirar de nou.



—Creu que eixa sensació té un origen? Alguna cosa que l'haja marcada especialment.



Claudia es va remoure en el seient. Sabia que la pregunta anava a arribar, però no estava segura de voler enfrontar-se a la resposta.



—Potser —va dir en veu baixa—. Però no estic llesta per a parlar d'això encara.



La psiquiatra no va pressionar. Simplement va tancar la seua llibreta i la va mirar amb una expressió que Claudia no esperava: paciència.



—Està bé —va dir—. L'important no és quan parle d'això, sinó que ho faça quan estiga llesta.



Claudia va sentir un nus en la gola, però també una xicoteta espurna d'alleujament. No estava acostumada al fet que algú li donara temps.



Quan va eixir de la consulta eixa vesprada, la sensació de ser observada va tornar. Va girar el cap diverses vegades mentres caminava, però no va veure res fora del comuna. No obstant això, la seua intuïció continuava insistint. Hi havia alguna cosa o algú ací, i eixa idea començava a inquietar-la.



En una cantonada, es va detindre enfront d'una cafeteria i va mirar el seu reflex en el cristall. Darrere d'ella, una figura amb una jaqueta grisa va passar ràpidament, com si no volguera cridar l'atenció. Claudia va arrufar les celles i es va girar, però per a quan ho va fer, la persona ja havia desaparegut entre la multitud.



La resta del camí a casa el va fer amb el cor bategant-li en el pit. No estava segura de si la seua ment li estava jugant una mala passada o si realment hi havia alguna cosa de què preocupar-se. Va tancar la porta del seu apartament amb un sospir d'alleujament i es va assegurar de girar la clau dos vegades.



Eixa nit, els somnis van arribar com un remolí. Va somiar amb passadissos interminables, portes que s'obrien a buits foscos, i la figura de la jaqueta grisa observant-la des de lluny. Va despertar suant, amb la sensació que l'amenaça no era només un producte de la seua ment.



Al matí següent, mentres prenia el seu café, va decidir que necessitava respostes. No sabia què era més aterridor: la idea que algú la seguira o la possibilitat que tot fora al seu cap.



Va ser llavors quan va trobar un sobre sota la porta. Sense remitent, sense adreça. Ho va obrir amb mans tremoloses i va traure un sol full de paper. Hi havia un missatge escrit a màquina: “Sabem el que intentes amagar. Això és només el principi.”



Claudia va deixar caure el paper i va retrocedir, sentint-se atrapada en el seu propi apartament. El que fora que havia començat en aquella consulta, ara s'havia eixit del seu control.