CAPÍTOL 1

De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



—Ha trigat a venir.



Claudia va assentir en silenci, estrenyent les mans sobre la falda com si subjectara una cosa fràgil i irreparable. L'oficina era acollidora, amb tons càlids i una llum suau que entrava per les persianes. Però a Claudia li va semblar tot massa exposat, massa clar. Com si aquella habitació sabera tot sobre ella fins i tot abans que obrira la boca.



—No sabia si vindre era el correcte —va confessar finalment, amb un fil de veu.



—Per què ho dubta? —va inquirir la psiquiatra amb un to seré que no jutjava, només indagava.

Tenia un mode de parlar que era un espill: retornava les paraules perquè Claudia les vera des d'una altra perspectiva.



—Perquè… —Claudia va mirar les seues mans, buscant les paraules en les seues pròpies línies de la palma—. Perquè si ho parle, és real. I si és real… no hi ha marxa enrere.



La psiquiatra va esperar, inclinant lleugerament el cap. Claudia va sentir que allò la instava a continuar, encara que tot dins d'ella cridara que es detinguera.



—Hi ha coses que és millor no dir —es va atrevir a murmurar, però en l'acte es va sentir ridícula.



—I, no obstant això, és ací —va replicar la psiquiatra amb una calma que Claudia va sentir tant com un retret i una invitació.



—No és que vulga parlar —va dir Claudia a la fi—. És que ja no puc no fer-ho.



Les paraules van eixir com un torrent que portava massa temps contingut. El pes de mesos, anys, va caure sobre l'escriptori que les separava. Va parlar de nits en blanc, d'una por que no podia nomenar però que la paralitzava. D'una sensació constant de caiguda, fins i tot en els moments de calma. Va parlar de com havia aprés a dissimular, a construir-se una closca de normalitat que convencera al món, i de com eixa closca s'estava clivellant.



Quan va acabar, la sala es va quedar en silenci. Claudia havia evitat mirar a la psiquiatra durant tot eixe temps, però ara va alçar la vista, esperant trobar juí o pena. En el seu lloc, es va topar amb una mirada tranquil·la, que no esquivava ni envaïa.



—Entenc —va dir la psiquiatra, i Claudia va sentir que no eren paraules buides.



—No crec que ho faça —va respondre, sorprenent-se fins i tot a si mateixa per la fermesa de la seua veu.



—Potser té raó —va admetre la psiquiatra sense perdre el componiment—. Però no soc ací per a entendre-ho tot a l'instant. Soc ací per a acompanyar-la mentres vosté mateixa ho entén.



Claudia es va recolzar en la butaca, sentint-se esgotada. Era com si cada paraula que havia pronunciat haguera drenat una part d'ella, i no estava segura de quanta energia li quedava. Però

al mateix temps, hi havia una cosa nova: un espai diminut, com una clivella per la qual entrava aire fresc.



—És estrany —va dir finalment—. Parlar d'això em fa por, però també…



—També, què? —la psiquiatra la va animar.



—També sent que respir millor.



La psiquiatra va assentir lentament, com si allò fora el més natural del món. Va anotar alguna cosa en la seua llibreta, encara que Claudia no va poder veure què. Després va alçar la vista.



—És un bon començament —va dir—. I els començaments solen fer por, però també són necessaris.



Claudia no va contestar, però aquella frase es va quedar amb ella mentres eixia de la consulta. A l'ascensor, amb la mirada perduda en la pantalla que comptava els pisos, va sentir una mescla d'alleujament i vulnerabilitat que no havia sentit en molt de temps. No sabia si allò era el principi d'una cosa bona o simplement un altre intent fallit. Però per primera vegada en molt de temps, tenia curiositat per esbrinar-lo.



En eixir de l'edifici, la brisa de la vesprada li va acariciar el rostre. Va inspirar profund, omplint els seus pulmons. Potser l'aire no era diferent, però a Claudia li va semblar que, d'algun mode, ho era. Va caminar a poc a poc, amb les mans en les butxaques, deixant que els carrers la portaren sense rumb fix.



No es va adonar de la figura que la seguia a uns metres de distància, observant cadascun dels seus moviments amb una atenció quasi quirúrgica. Era un home de mitjana edat, amb una jaqueta grisa que passava desapercebuda entre la multitud.

Es va detindre quan ella va girar una cantonada, i va traure un xicotet quadern de la seua butxaca, on va anotar alguna cosa ràpidament abans de guardar-ho de nou.



Claudia no sabia que algú la vigilava. Però prompte descobriria que els seus passos no estaven tan lliures com semblaven.