La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.



El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!



Quan vaig sortir de l'habitació no podia creure el que havia passat, jo tota sola en la cuina amb ningú que m’ajudés a suportar el dolor de les paraules del meu home, ell sabia que aquest tema em feia malament, perquè no era la meva culpa el que hi havia passat fa ja un parell de mesos. Jo en aquell moment una dona embarassada del meu primer fill amb els devuit complerts de poc, com ho hagués sabut si tot just acabava d’acabar de créixer, mai m'hagués fet una idea del que seria el meu primer any de casada.



Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill tot era Il·lusió i felicitat a tots els racons de ca nostra, van ser els meus millors dos mesos de la meva vida, la meva família que no havia vist des-del casament havia vingut per la notícia del meu embaràs sobtat. Tots volien que fos un nin, però jo en el meu cor volia que fos una dona, sabia que no ho tindria fàcil, però m'agradava la idea de tenir una filla per cuidar i que ella em dónes suport. Tot era felicitat fins que al cap d'unes setmanes, el meu home no va poder tornar a casa per feina extra, jo estava molt tranquil·la en el llit llesta per dormir, quan vaig sentir un soroll, però no sabia d’on provenia, em vaig aixecar del llit per Fer una ullada, quan dèspota baixant les escales vaig veure una ombra, em vaig espantar i vaig córrer escales amunt. Em vaig ficar dins l’armari del meu home que era més gran, vaig mantenir la respiració amb totes les meves ganes, sabia que si plorava o cridava allò acabaria molt malament.



Quan em vaig adonar tot era de color negre i la meva mare era als meus peus plorant, estava sagnant pel cap i tota la meva roba també estava coberta amb sang, li vaig demanar a la meva mare què havia succeït i perquè estava plena de sang, no sentia res, ni les meves extremitats ni el meu cap. El meu món es va paralitzar per un segon, no sabia res i la meva mare no aturava de plorar, la meva germana es va aixecar del llit i va baixar les escales i em va explicar tot el que m’havia ocorregut, aquell home m'havia trobat i m’havia donat un cop al cap, poc després havia caigut per les escales i la més dolenta de les notícies és que jo havia perdut el meu fill i fins i tot aquell home m’havia violat. En aquell moment no podia parar de plorar, havia perdut el meu fill o em podia creure, no podria ser real.



Quan va arribar el meu home l’endemà al matí no em volia ni mirar als ulls, s’havia enfadat amb mi. El meu matrimoni des d’aquell moment no va tornar a ser el mateix, pocs dies després van arribar els primers cops, i des d’aquí varen anar a més i a més. El meu home em repetia tot el temps que havia estat culpa meva, aquell dia em persegueix d’ençà que vaig obrir els ulls als peus d’aquelles escales.



Després d’aquell embaràs uns mesos després, el meu home em va forçar a tenir relacions amb ell sense jo voler, mesos després d’aquella nit em vaig tornar a embarassar, em vaig adonar dos mesos després de l'acte. Una nit amb el meu home li volia dir el meravellós succés, desgraciadament no vaig tenir temps i aquella va ser la pitjor barallada i els pitjors cops fins aquell moment, vaig perdre aquell embaràs també.



No veia futur a la meva vida ni a la meva existència, el meu home m’odiava i la meva família no em volia ni venir a veure'm a ca meva, vivia sola aïllada del món, menyspreada per tothom, ningú em tenia estimació, tots em veien com la dona que havia estat violada per un home i havia perdut dos embarassos, era l’ovella negra de la meva família i del meu matrimoni.



La meva vida no podia anar a pitjor o potser si…