Toc, toc.

El sec ressò dels artells d'una jove noia sense nom contra la fusta de la porta que tenia davant va sonar per sobre de la tranquil·litat d'aquella part del bosc, amagada com si fos un secret. La jove respirava amb força, exhausta, desesperada, després d'haver corregut com poques vegades ho havia fet mai abans. Si no s'havia tornat boja, que era l'únic que li faltava, una veu que semblava venir d'entre les fulles dels arbres havia parlat amb ella i l'havia portat fins a aquell lloc, que mai podries trobar si no t'ho diguéssin. Estava agraïda cap aquella veu misteriosa, perquè, com no ho podia estar? Aquells arbres l'havien guiat cap a una casa, que era el que més desitjava en aquell moment; un lloc per descansar, on la poguessin acollir.

Què ingènua era. Acabava de prendre la vida a desenes d'homes, però seguia sent massa confiada pel seu propi bé. Aquell dia aprendria a no ser-ho més.

Toc, toc. Quan va haver-se recobrat, va tornar a trucar, impacient. I si no hi havia ningú? Ja no tenia cap lloc on anar, no quan havia fugit del poble per no tornar. Si tornav a trepitjar aquella terra, el més probable és que acabés sent consumida per les flames de la gran foguera davant de totes les cares conegudes que una vegada havia cregut amics.

La porta va queixar-se quan va ser oberta amb mandra, i va revelar un home robust que la mirava des de dalt amb desconfiança, com si fos coneixedor del que la jove havia fet. La noia va intentar somriure innocentment, però una foscor poc amable va apoderar-se de l'expressió d'aquell home al cap d'uns segons. Va ser llavors que ella va advertir en el seu braç agafant lentament de darrere de la porta alguna cosa que no podia arribar a veure.

—Bruixa fastigosa.

El xiuxiueig carregat de fàstic va sortir del fons de la gola d'aquell desconegut, deixant clares quines eren les seves intencions. No oferiria acollida ni consol, ni una nit de descans.

L'intent de somriure de la jove va caure. Al cap i a la fi, aquell home no era diferent dels que l'havien perseguit durant dies, d'aquells que l'havien intentat matar; i, veient com a poc a poc treia un matxet de la foscor de la casa, es va fer clar que no la deixaria marxar tampoc. L’angoixa va apoderar-se de la pobre noia, que acabava de comprendre que havia sigut enganyada per aquells arbres i que s'havia deixat portar com una titella cap a aquella casa on la rebien per matar-la.

Va fer un pas enrere, poc segura del que havia de fer. No volia deixar-se atrapar per aquell desconegut, no després d'haver aconseguit fugir i haver-se salvat la vida.

L'agraïment que havia sentit cap a aquelles milers de veus va desaparèixer tan ràpid com la ràbia s'acabava d'estendre per tota la seva ànima. Estava cansada de fugir, cansada de ser perseguida pels que l'odiaven, i, sobretot, estava enfadada. Enfadada amb tots els homes que havia matat abans, perquè de sobte ja no sentia por i culpa pel que havia fet, sinó satisfacció de saber que les seves vides s'havien lliurat a ella. S'ho mereixien. Tan com es mereixeria morir l'home que ara tenia davant.

La jove va apretar la mandíbula. No fugiria. No correria. Si volia matar-la, primer hauria de lluitar per aconseguir-ho, i ni l’alçada ni l’edat d’aquell home la farien fer un pas enrere.

—Ves-te’n a l’infern —va maleir ell, just abans de llençar-se a sobre seu.



La Dàlia va sospirar en recordar aquell dia mentres rosegava una de les poques llesques de pa que li quedaven. No havia baixat al poble a bescanviar menjar des del dia en que aquell cérvol l'havia advertit del perill que correria si sortia de casa, i s'havia anat quedant sense menjar. Feia una setmana que no somreia al sol ni caminava distreta pel bosc, totalment aterrida de qualsevol cosa que pogués sortir malament.

Va tornar a sospirar. A partir del moment on aquell desconegut l'havia atacat feia temps, només recordava petites sensacions i imatges, com records borrosos d'un somni que no pots endevinar quan despertes. Eren dolorosos, però estranyament embriagadors. La màgia era així, pensava la Dàlia. Fascinadora i mortal. Addictiva i extrema. Tan bonica com fer néixer una nova vida i tan perillosa com arrencar-la cruelment.

Si hi havia alguna cosa que no la pogués confondre més, era el record de la màgia per les venes, la sensació de falta d'aire i de nedar en una comoditat poderosa que et donava el poder de jugar amb la vida dels altres. La jove maga tenia por del seu propi poder, però no podia evitar pensar en tornar a utilitzar-lo.

Llavors, adonant-se que feia estona que mirava la finestra de la seva petita casa amb anhel, va decidir que sortiria per última vegada a trepitjar aquell bosc que tant coneixia. Llegiria el poema de la gran roca per última vegada, respiraria l'aire d'entre les fulles dels arbres per última vegada. Es banyaria en el sol de la seva clariana preferida, acaronaria les maduixes ja massa madures per menjar-les i llavors recolliria les seves posicions més preuades i marxaria lluny per no tornar mai més.

Va somriure amb amargura mentre obria la porta i mirava amb carinyo el que havia sigut la seva llar durant aquell temps de desesperació, i que després havia portat a fer que per fi tingués un lloc on passar els dies i les nits en pau. Semblava que tot li recordava al seu passat; com havia marxat del seu poble, que en el seu moment havia considerat tot el que tenia, ara marxaria de la caseta de fusta per començar una nova vida i poder oblidar definitivament tot el seu passat, massa dolorós com per voler recordar-lo. La pèrdua de memòria que havia esborrat els seus records ja no li importava, perquè com més lluny pogués estar del que havia sigut en un passat, més aprop estaria de viure com una persona normal.

Normal. Mai no ho podria ser, de normal. Però això encara no ho descobriria fins aquell mateix dia més tard.

La Dàlia va sortir a l'hort on hi tenia les patates i va acaronar la terra per omplir-se les ungles d'aquella sensació de familiaritat. Després va seguir el camí llarg, que la va portar al riu, ja amb l'aigua freda per l'entrada de l'hivern. Seria una pena no poder veure'l congelat, va pensar la Dàlia, però això no faria que canviés de decisió. Va somriure al veure els peixets fugir, i va permetre's un llarg moment per gaudir de l'aigua fins als genolls i el soroll fresc del seu cabal. Si pogués parlar amb els animals com ho havia fet amb el cérvol, donaria les gràcies a tots aquells petits acompanyants que havien estat amb ella inconscientment des del primer dia.

Un llangardaix va mirar-la amb els seus ulls grans i foscos durant un parell de segons, com dient adéu. La jove es va aixecar i va refer camí, per tornar a començar i passar pel que havia seguit habitualment gairebé cada dia fins aquell moment. Els arbres no li van dirigir la paraula en cap moment. Potser era millor així.

La Dàlia va arrugar el nas de sobte, abans d'arribar a la pedra que la portaria a la clariana. Era una dolçor estranya, encisadora. Una dolçor que se't ficava pel nas i per la boca i podies tastar a la teva gola, i et feia pessigolles, com si estigués viva i desitgés que ho sabessis. El seu cor es va saltar un batec, i es va quedar sense aire. El terror va omplir les seves entranyes.

Màgia. Feia olor de màgia.

Va recordar les paraules del cérvol. La buscaven. La volien matar. Però qui? Qui utilitzaria la bruixeria per matar una altra bruixa? Qui podria trencar la invisible germandat que hi havia entre elles?

Les mans de la Dàlia van començar a tremolar mentre caminava amb compte per apropar-se a aquella olor de mort i vida a la vegada. Si de veritat era una altra bruixa, era molt poderosa. La fortor era tan intensa que podia endevinar la massacre que podia haver tingut lloc. Al cap de no res, va descobrir la veritat, i el pit se li va oprimir amb força.

El cérvol, envoltat de quatre o cinc cérvols més. Estaven estirats al terra, i el seu pelatge ja no brillava tant com la nit que havia parlat amb ell. Unes ganes de vomitar van pujar pel seu estómac, i les llàgrimes van començar a negar-li la vista.

L'olor venia d'aquells nobles animals. La sang estava per tot arreu, i els seus pits no es movien per respirar. Eren morts. Els havien mort. Els havien robat l'ànima cruelment, sense respecte, sense cap mena de compassió. I tot, la Dàlia ho sabia, per ella. Per matar-la.

El cérvol era mort, i per culpa seva.

La ràbia va escampar-se pel seu cor. Com l'havien trobat?, es preguntava una vegada i una altra, amb una mica més d'incertesa al seu cos cada cop que li venien al cap totes les possibles respostes.

Mentre observava silenciosament, va tornar a pensar-hi. Com era possible que, després de tot l'esforç per passar per morta, sense utilitzar la màgia per no cridar l'atenció, haguessin descobert el seu petit amagatall? Com podia ser que arribessin tan lluny només per ella?

Llavors va trobar que la resposta la mirava als ulls. Una noia jove, potser fins i tot més que ella, de peu, lligada, amb un home que la tenia agafada amb força pel braç. Mirava la Dàlia intensament com demanant ajuda, amb una òbvia expressió de pànic i perdó al rostre.

Una bruixa.

Un gran grup de caçadors de bruixes es movien més enllà, cap on estava la misteriosanoi noia i els animals sense vida, i semblava que discutien. Van escridassar la jove maga, que va baixar el cap amb por i va mirar la Dàlia als ulls una altra vegada des de la seva posició, fent que ella se n'adonés que no havia pogut triar res del que acabava de fer. La tenien amenaçada, però era una trampa que potser la jove no havia entès, innocent com la Dàlia havia sigut temps enrere. Si es negava a seguir ordres, la matarien. Si les seguia, la matarien igualment. Potser, amb una mica més de compassió.

Només hi havia tres coses que la Dàlia odiava plenament en aquell món, i la última, eren els caçadors de bruixes.

Va ser en aquell moment que la Dàlia va saber que no podria viure si no feia res. Que tota la seva vida havia tingut l'objectiu de viure la revenja, d'atacar contra els qui havien atacat sempre. Que si era bruixa era perquè ho havia de ser, perquè era la manera en la qual podria lluitar. Que si havia de matar, era perquè s'ho mereixien. Aquells homes havien viscut per arrencar vides; no es mereixien viure'n una ells.

La Dàlia va sentir com una onada d'energia carregada d'eufòria va recórrer tot el seu cos en el moment en que pronunciava les paraules del poema que tota bruixa coneixia. El cel es va fer fosc, i van tronar les pedres i els arbres i el terra. La màgia s'havia apoderat d'ella.

La jove maga va mirar la Dàlia amb admiració, i va acotxar-se, sorprenent els caçadors pel que estava passant. La Dàlia, a partir d'aquell moment, va perdre la consciència.

***

Sang. Molta sang. Una olor forta a maduixes podrides, i un silenci sepulcral al bosc. El vent no bufava. Cap animal va fer-se notar.

Una noia anomenada Dàlia jeia envoltada de mort i de vida a la vegada. Els cossos de desenes d'homes ocupaven tot l'espai, omplint-lo d'una tristesa estranyament pacífica. Hi havia vida en aquella clariana, però una vida sense ningú per viure-la. La noia l'havia arrancat d'aquells homes, però no podia posseir-la. Mirava sense expressió les plantes de maduixes, destrossades, plenes de trossos de les seves fruites, i no havia parat atenció a una jove maga que havia sortit corrents feia estona. No sentia res. No recordava res. No era ningú. Es deia Dàlia, però allò era tot el que podia arribar a saber. La resta, ho acabava d'oblidar. Tot i així, no li va importar gaire.

L'olor dolça pujava pel seu nas i li feia remoure l'estómac, però li era igual. Estava buida per dintre. El seu cor havia oblidat com bategar. Els seus records no eren res més que un fosc forat sense fons. El cérvol ho havia dit: començava a nevar lleugerament, i les dàlies morien a l'hivern.

Va mirar al cel, respirant amb força per empassar-se aquella olor de maduixes fins al fons de la seva ànima. Havia matat tots aquells homes. Havia tornar a utilitzar la màgia. Mai més tornaria a ser com abans. Mai més podria viure com abans, perquè mai més podria tornar a viure.

La Dàlia va somriure. Hi havia dues coses que sí que recordava. Una, la sensació d'infinita felicitat al poder alliberar la màgia que feia temps que acumulaba dintre seu, com una meravellosa explosió destructiva que acabava amb tot. L'altra, el gust de les maduixes acabades de collir.

Es va estirar al terra, va tancar els ulls, i es va deixar morir.