F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

La dàlia al mig del bosc (Mireia Romero)
INS Gabriel Ferrater i Soler (Reus)
Inici: La bruixa blanca (Shelby Mahurin)
Capítol 1. El Bellerose

Lou

Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.

Viva.


Capítol 1:  La Dàlia

CAPÍTOL 1. LA DÀLIA.



El so dels seus passos lleugers destacava sobre el profund silenci que hi havia en aquell bosc. Caminava de memòria, despreocupada, sense temor a perdre's entre els arbres, perquè aquell camí l'havia fet milers de vegades i podria jurar que si volgués, el dibuixaria de memòria.



Va riure al seu propi pensament. De memòria. Fins a quin punt podia confiar en ella? Al cap i a la fi, la meitat dels seus records s'havien esfumat com si fossin el pol·len d'una flor acaronada pel vent.



Dàlia.



Mil veus van parlar des de tot arreu a un nivell gairebé inaudible. Un calfred va recórrer la seva esquena, però va seguir caminant, ignorant a qui havia xiuxiuejat el seu nom. Feia moure endavant i endarrere el seu cistellet de mores silvestres que havia anat agafant al llarg de la petita travessa, de bon humor gràcies a la seva quantitat, que havia aconseguit en solament aquell matí; no volia parar a pensar-hi gaire, en el que acaba de sentir.



Aquell dia el sol brillava prou fort com per veure'l entrar amb timidesa a través de la copa dels arbres, i no volia que aquell petit ensurt ho espatllés. Hi estava acostumada, de totes maneres. Només havia de fer com si res.



Després de saltar un parell de gruixudes arrels que destacaven entre el sòl, que ja esquivava automàticament després d'haver-s'hi entrebancat un parell de vegades feia un temps, va passar pel seu últim punt de referència. Era aquella roca tallada amb un idioma que coneixia prou bé però que a vegades desitjava no haver après mai. Situada a la dreta del sender, gairebé interposant-se a que qui el caminava pogués seguir, era la indicació de que quedava poc per arribar al seu únic destí.



Més de cinquanta anys enrere, prou temps perquè els descuidats símbols s’haguessin començat a cobrir de molsa, algú hi havia escrit el primer vers d'un poema que poques persones sabien interpretar. Com ella.



Dàlia.



Una altra vegada, aquella veu que sortia de les fulles dels arbres trencava la pau del bosc. No va contestar. Un to de burla va seguir el seu emmudiment.



No és el teu nom real, oi?



La Dàlia va parar de sobte, sorpresa per aquella pregunta. Era coneixement popular que els arbres ho veien, sentien i sabien tot, però no podia evitar sentir-se una mica torbada perquè fins i tot sabessin allò.



Això no importa va respondre, amb un to de firmesa, perquè és el que he triat per a mi.



El vas oblidar va replicar la veu, com si necessités una confirmació del que ja sabia.



Un record borrós va passar pels seus pensaments. Exhausta, després d'haver utilitzat totes les seves forces en una cosa de la qual mai estaria orgullosa, s'havia mirat les ungles brutes de les mans, com si no les reconegués, com si no es reconegués a si mateixa, i va plorar. La boira s'acabava d'apoderar de la seva ment i els seus records i, per moltes súpliques que cridés al cel, no tornarien mai a qui una vegada van pertànyer. A ella.



La Dàlia va respirar profundament. El bon humor amb el que havia decidit anar a fer l'excursió estava desapareixent, i això no li agradava. Va fer una ganyota, esperant que els arbres la veiessin.



Si m'heu d'explicar una història, expliqueu-me'n una que no coneixi.



I, com que no hi va haver res més que silenci aquesta vegada, va reprendre el seu camí amb un sabor amarg al fons de la boca.



Amb els arbres no s'hi podia confiar. Et parlaven o quan menys ho volies o quan més ho necessitaves, i t'omplien el cap de mentides per divertir-se una mica i trencar la rutina de la seva vida lenta i monòtona. En una cosa s'assemblaven als humans, i és que com més coneixement posseïen, més coses estaven disposats a fer per saber més, per no avorrir-se. Encara que això signifiqués sentir els plors de patiment d'una ànima jove o els crits esgarrifats d'una ànima innocent.



El camí va començar a obrir-se, donant pas a una petita clariana on la llum del sol acaronava només amb una mica més d'alegria les plantes que sortien d'entre les pedres. Per fi havia arribat a una de les poques coses que la feien feliç: les maduixes silvestres que estranyament poblaven aquell lloc secret com no ho feien en tot el bosc.



La Dàlia va acotxar-se a recollir-ne tantes com pogués, sense esforçar-se gaire en triar les que ja estaven madures. No valia la pena, ara que no les podia diferenciar. Només hi havia tres coses que odiava plenament en aquest món, i una d'elles era el tel blanc que se li havia format als ulls i que l'impedia gaudir dels vertaders colors de les coses que l’envoltaven.



Ho podria haver evitat, es deia a si mateixa cada vegada que ho recordava. Però no ho va fer, i pensar en allò feia que la seva vida fos miserable; llavors, intentava no pensar-hi mai.



Quan encara no havia acabat d'agafar totes les maduixes, va sentir de nou aquella molesta veu que sonava des de tot arreu a la vegada i se'n burlava d'ella sempre que podia.



Et va passar per ambiciosa. Bruixa.



Fora! Marxeu i deixeu-me en pau! va cridar, enfadada, sabent prou bé que els arbres no se n'anirien enlloc només perquè ella ho digués.



A vegades desitjava haver oblidat allò, també.



Una rialla tan fluixa que podria haver-se confós per remor de les fulles al vent va omplir el bosc, i la Dàlia va decidir que volia marxar d'aquell lloc tan aviat com pogués.





***





Ja entrant la nit, la Dàlia va mirar des del seu llit el cistell de maduixes i mores que havia recollit durant el matí. El seu cap va anar directament, com solia fer, a aquella vegada feia massa temps com per recordar-ne els detalls, quan estava desesperada i un arbre li havia xiuxiuejat a cau d'orella que seguís el remor de les fulles.



Al gairebé sortir del bosc una petita caseta li havia cridat l'atenció, i va decidir trucar-hi. Un home el doble de gros i vell que ella li va obrir la porta, amb la mà agafant amb força alguna cosa que tenia coberta dintre de la foscor de la casa. La Dàlia sempre recordaria com, al mirar-la de dalt a baix, se li enfosquia la mirada.



Un calfred li va recórrer el cos al pensar en aquell moment, i va fixar la vista en aquell mateix punt on temps enrere aquell home havia obert a una joveneta curiosa, amb les ungles brutes, víctima de les enganyifes del bosc.



La Dàlia va tancar els ulls, forçant-se a pensar en la part bona d'aquell dia: ara tenia un refugi per a ella sola, perdut al bosc, on no hi podries arribar mai sense que els arbres et diguessin on era, i es va adormir.





***





El dia següent, amb un sol que s'amagava avergonyit entre els núvols, la Dàlia es va obligar a estar de bon humor de nou. Res de bo li aportava deixar que les paraules d'un vell arbre com el del dia anterior l'afectessin. Això es repetia mentre esmorzava una bona llesca de pa negre i formatge que havia intercanviat a un venedor feia unes setmanes; de tant en tant, creuava el bosc i anava al poble a buscar algú que estigués disposat a intercanviar les patates que ella conreava darrere de la caseta on vivia amb alguna delícia com el formatge que ara menjava o un generós sac de cereals.



Havent acabat, va agafar la cistella de nou i va anar en direcció a la clariana de les maduixes, amb la intenció d'acabar de recollir totes les que el dia anterior no havia pogut abans que un animaló curiós se les mengés.



Tot i així, va decidir canviar de ruta. La conversa que havia tingut amb els arbres no li havia agradat, així que va agafar un altre camí, més llarg, que també coneixia prou bé. Aquell camí passava per un rierol, on la Dàlia hi anava a buscar aigua i passar l'estona quan els dies es feien massa llargs, però preferia fer l'altra ruta per estalviar temps. Es feia gràcia a si mateixa quan pensava això, perquè tampoc tenia gaire cosa a fer durant el dia i el temps no era el que més li mancava.



Aleshores va alleujar el pas per parar atenció al murmuri de l'aigua que havia començat a substituir les melodies inventades que cantava per passar l'estona, i va córrer emocionada a remullar els peus, una sensació que no gaudia de feia uns quants dies.



Al veure com un llangardaix fugia a amagar-se d'ella, la Dàlia va somriure. Trobava que els animals del bosc eren els únics que d'alguna manera li feien companyia. Al capdavall, estava completament sola; compartir el riu amb altres animalons i veure els petits peixets fugir quan removia l'aigua amb les mans o els peus li provocava una felicitat immensa.



De sobte va parar de cop, espantada. Els sorolls del bosc, fins i tot el de l'aigua, va semblar que callaven.



Dàlia.



Aquella no era la veu dels arbres.

 
Mireia Romero | Inici: La bruixa blanca
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]