L'aire que va intentar agafar la Dàlia de l'ensurt li va cremar la gola, dens com nedar dintre de l'aigua i, de sobte, estranyament sufocant. El remor de l'aigua del riu que tenia just a sota els peus s'havia fet tan llunyà que semblava que hagués emmudit, i un estrany silenci sepucral va regnar al bosc.



El nom que ella havia triat temps enrere ressonava dintre del seu cap, com si la poderosa veu que l'havia anomenat hagués sorgit de les seves mateixes entranyes.



—Dàlia —va tornar a tronar entre els arbres i dintre seu.



Va girar el cap, buscant al seu voltant el poc que podia veure per culpa d'aquella foscor inusual que s'havia apoderat de l'ambient. A la seva esquerra, si el seu cap no li estava fent imaginar el que no era, uns ulls foscos com l'espai d'entre les estrelles del cel i profunds com si hi haguessis de caure, la miraven fixament.



L'imponent animal que, d'alguna forma, havia parlat, es trobava a una desena de metres d'ella, i estava sol. La Dàlia podia distingir la silueta de les seves increïbles banyes a sobre la corona del seu cap, i com de gros era comparat amb el que recordava haver vist i llegit de petita. Un cèrvol mascle, de pelatge marró brillant en la foscor, que s'havia apropat sense que ella ho sapigués.



Si la sorpresa i la inquietud no fossin tot el que podia sentir en aquell moment, la Dàlia hauria rigut de la situació. Però al contrari que en els contes de fades, on els animals acompanyaven als seus protagonistes amistosament, aquest cèrvol semblava gairebé amenaçant. Qualsevol es sentiria petit comparat amb el poder que la seva presència comportava.



El cèrvol va tornar a parlar, i ara la Dàlia va poder notar que no obria la boca per fer-ho, si no que ho feia amb els ulls. Per això sentia la veu dins seu.



—<<Arranca la teva ànima amb la mà nua... >>.



Els cor de la Dàlia es va saltar un batec, i es va quedar paralitzada, perplexa al que acabava de sentir. Feia mesos que no sentia ningú dir aquella frase, i no s'havia esperat mai que vingués d'aquest gran animal, d'una forma tan inesperada. Aquelles paraules li van portar records de temps enrere, i va sentir que ja no estava lligada per unes cordes invisibles que l'impedien moure's.



—<<...I tasta la dolçor, la vida als teus dits>> —va seguir, dubtosa, amb un fil de veu. Era el vers escrit a la pedra que utilitzava com a senyalització, el vers escrit en l'idioma que totes les bruixes entenien. El primer vers del poema que s'havia après feia molt de temps, i que recitava sovint després d'haver-lo memoritzat. El poema pel qual totes les bruixes juraven—. <<Valora la llibertat de la fetilla, i reviu la màgia dintre del pit>>.



El cèrvol va tancar els ulls i va baixar el cap amb respecte, tot entre aquell estrany silenci que havia aparegut amb l'animal. L'ambient va deixar d'ofegar la Dàlia i el seu cor va començar a bategar amb tota la seva força, al recordar com havia llegit en els llibres de fetilleria que aquests animals eren els més nobles dels boscos de la muntanya, i com mai s'havia acabat de creure que en un dels textos hi digués que es podien comunicar amb les bruixes amb la ment. Ara havia descobert que estava equivocada, i també havia descobert que coneixia els antics textos de bruixeria que ella havia llegit.



—Ets molt jove, bruixa, però vius amb el pes de la mort a l'ànima —va parlar la bèstia un altre cop—. Quants anys tens?



—No ho sé.



I era veritat. La Dàlia, de mà amb el seu nom, havia oblidat també la seva edat. Però no va pensar en com de trist era allò, perquè havia notat que, al contari dels arbres el dia anterior, aquest cèrvol l'havia anomenat bruixa amb respecte, amb admiració. No conemnava el que ella era. Així, la curiositat va créixer dintre del seu pit, però no deixava de sentir una angoixa constant que la feia sentir-se en perill.



—Interferiu en el meu camí, però no m'heu deixat clara la vostra raó. Per què parleu amb mi?



—No tornis a la clariana, no de moment. Dàlia, corres un perill que no val la pena arriscar. Torna on vius i no vulguis sortir del teu niu fins que les maduixes que culls no tornin a ser de color carmesí.



La sensació de malestar que havia sentit feia una estona va tornar a enfilar-se fins al seu cap, i l'aire va començar a ser dens una altra vegada.



—Mataries una altra vegada? —La Dàlia va tancar els ulls amb força, concentrant-se en respirar, com si tornés a estar sota l'aigua. El cos se li va fer pesat, i no va poder respondre a aquella pregunta, que va ressonar com un remolí en els seus pensaments.



—Digues, doncs. Estaries disposada a fer-ho?



Aquesta vegada no va sentir la veu del cèrvol, perquè, de cop, es va trobar recordant aquell dia. El cel fosc, tan fosc com si els núvols s'haguessin enfadat i haguessin decidit privar a les persones de la llum del sol. La màgia, recorrent tot el seu cos, que l'havia fet sentir més viva que mai. En aquell moment, després d'haver hagut de fugir durant dies i dies en una cacera constant, cansada de tindre por dels homes que la volien matar, havia decidit plantar cara. La Dàlia era inexperta, lluny de conèixer tant com les altres poques bruixes que havia conegut, perquè s'havia instruït a si mateixa amb els llibres que havia trobat amagats a la vella biblioteca del poble. I, tot i ser inexperta, tot i no conèixer els perills que comportava fer ús de la màgia d'aquella manera, havia acabat matant tots els homes que se li havien apropat.



Mai estaria orgullosa de l'olor al fons del nas que va sentir dels cadàvers, ni de com sentiria, mentre plorava, que la màgia robava la vida a aquells homes i l'obligava a ella a apoderar-se'n. Només odiava tres coses en aquest món, ella, i una d'elles n'era la màgia.



La Dàlia es va sentir malalta, esgotada en pensar en l'únic record que voldria esborrar; els seus sentits havien desaparegut com els d'algú a punt de perdre la vida, i va poder sentir la mirada que el cèrvol li clavava.



—Prepara't per tornar a matar, Dàlia. Els arbres estan perdent les seves fulles i les maduixes ja no són roges; el fred s'acosta, i les flors com tu, com el teu nom, moren a l'hivern.



—Per què m'aviseu? Per què voleu protegir-me? —va acabar cridant, amb les poques forces que tenia, sentint com el món al seu voltant donava voltes.



—Perquè vosaltres, les bruixes, sou perseguides com nosaltres en època de caça. Vosaltres estimeu la natura on vivim nosaltres; ens estimeu. Què podem fer, sino retornar el respecte que ens heu donat? —El cèrvol va fer una pausa, deixant que la Dàlia pogués trobar el significat a les seves paraules.



I llavors va dir una cosa que no deixaria a la Dàlia dormir aquella nit, quan hagués tornat a casa, ni la següent, i que faria que tanqués el cistell buit, sense haver recollit cap maduixa, a l'armari de la seva llar, sense tocar-lo durant molt de temps a partir d'aquell moment. Unes paraules que van fer que quan va poder tornar a moure's,després que el cèrvol desaparegués com havia aparegut, la Dàlia corrés desesperada a casa sense mirar enrere i es tanqués per no tornar a sortir.



En caure la nit, girant el seu cos sobre si mateix sense parar al llit, va mirar el sostre amb la vista fixada en una taca a la fusta, sense poder tancar els ulls. No podia treure's del cap el que el cèrvol li havia dit, avisant-la del perill que gairebé havia corregut.



"Els homes venen, Dàlia. Et trobaran i et mataran, perquè no pararan fins acabar amb totes i cada una de les bruixes com tu. Amaga't, Dàlia. Amaga't si no vols haver de tornar a matar com vas fer aquella vegada".