Em vaig fer mitja volta, no volia veure cap enrere, no podia creure el que acabava de dir-me, i molt menys suportar veure com Tina se n’anava, deixant al darrere tots els nostres records, i m’imaginava com no voldria veure’m mai més després d’aquest assumpte. En cada pas de feia, sentia el meu cor encollir, provocant un dolor en el meu interior, ple de tristesa i anhel. Però aleshores, vaig sentir una veu suau i agitada que em cridava pel meu nom. Amb només escoltar aquell to de veu, em vaig girar.

— Valery! — La seva veu sonava mig tallada.

— Tina… — Però abans de poder dir alguna cosa més, em va agafar del braç, fins que vam acabar cara a cara, notava els seus dits acariciar-me suaument mentre els nostres llavis s'ajuntaven, tot semblava tan dolç, càlid, com si nosaltres fóssim els protagonistes d’una història d’amor.

Quan els nostres llavis es van separar, podia notar com el meu cor s’accelerava. El meu cervell no podia processar el que acabava de passar. Encara ho estava negant, portava esperant que això passés tot aquest temps d'ençà que érem petites. Suposo que en el fons sempre he estat enamorada de Tina, i simplement no ho volia veure.

Aquesta era una gran sorpresa que realment no m’imaginava, és a dir, realment porta sentiments per a mi? Des de quan va començar tots aquests sentiments cap a l’altra? Sé molt bé que estan compromesos per la unió de les seves famílies i totes aquelles coses de diners, aleshores, això que estem fent ara mateix és realment correcte? Milers de preguntes comencen a sorgir del meu cap, han passat tantes coses que no tinc el temps suficient per poder processar tot.

— Valery, jo… ho sento de veritat. Perdona'm per totes les coses que t'he fet. Tenia por, molta por de no poder recordar-me’n de tu. — Recordar-me’n? Que significa tot això? Li vaig mirar desconfiada, sense poder entendre res. Cosa que va semblar fer bastant d’efecte, perquè va continuar parlant sobre el tema.

— Després d’anar-me’n vaig tenir un accident que no puc recordar molt bé, en aquell moment els mèdics em van diagnosticar amnèsia temporal i vaig perdre moltes memòries, i entre aquells estaves tu, sé que hi havia alguna cosa en tu quan et vaig veure a l’estació, però… no podia saber que era. Sé molt bé que no et mereixo, que em vas dir d’allunyar-me’n i de veritat que ho intento, però és molt difícil. I més encara no poder explicar-te la veritat d’aquesta situació.

Em vaig quedar sense paraules, tot aquest temps no va ser la seva culpa sinó que havia tingut un accident, un accident? Quan vaig reaccionar ja era massa tard, Tina ja s'havia esfumat de la meva vista a algun lloc del qual jo desconec. No comprenia de manera molt clara el motiu, però experimentava una sensació molt profunda dins de la meva ment, com si hagués perdut alguna cosa molt important i que hi havia la possibilitat de no tornar a veure-la mai més.

Tantes coses que dir-li, però el temps passa tan de pressa, sense donar-te temps a reaccionar, un minut passa davant dels teus nassos. Les meves emocions es van desbordar una altra vegada, cada vegada que me la trobo no em puc controlar, simplement deixo tot sortir com si fos la cosa més normal del món. Sé que això no pot continuar així, al capdavall, és un adeu definitiu, veritat?

— Veus? T’ho vaig dir, Tina està molt millor sense tu i les vostres emocions sense sentit. — Em vaig sorprendre en sentir aquesta veu tant… repel·lent darrere meu, era la mare de Tina. — Valery. Al principi us vaig deixar ser amigues, ja que Tina t’apreciava molt, però ara mateix estàs passant de la ratlla que hauries de respectar.

— No tens cap dret de controlar la nostra vida, som ja bastant grans com perquè hagis d’escollir que és el que nosaltres volem.

— Et falta un punt, la meva filla, la meva casa, les meves regles. A més, com a mare, només desitjo el millor per a ella. I tu no estàs a dins d’aquest pla.

Això s’estava descontrolant, si continuàvem igual segurament sortiria malament. I sembla que algú es va adonar de la petita discussió, ja que una ombra es va aproximar a la mare de Tina, recolzant les mans en les seves espatlles.

— Perdoni senyora, hi ha algun problema entre vostè i aquesta senyoreta d’aquí al costat? — Era una guàrdia de la boda.

— No hi ha cap problema, gràcies. Simplement estàvem tenint una conversació amb aquesta invitada.

— Si necessiten qualsevol cosa, estem al seu servei. — I amb el punt dit, va decidir abandonar la zona en la qual estàvem.

— Aquesta és l'última advertència. Allunyat. No apareguis més davant de la meva família, ara que saps la veritat és hora de deixar anar algunes coses.

La vaig veure allunyar-se’n caminant tan relaxada com quan va començar la nostra conversació. De veritat que no podia pensar en ella, els nostres ideals tan diferents ens feien molt repel·lents cap a l’altra. Passar tants anys escoltant les seves eleccions del futur ja m’estava cansant, perquè eren molt desagradables. Tot aquest temps érem com ocells atrapats a dins d’una gàbia molt ben feta on no es veien les barres que ens atrapaven, ja era hora de volar lluny.

Havia passat unes setmanes des de l’última vegada que havia vist a Tina. No sabia res d’ella, després de tot el que em va explicar, se’n va anar sense dir res més i no em va deixar ni dir-li el que estava pensant en aquell moment. Temo que això hagi sigut un adeu i ja no pugui tornar a veure-la mai més. En el fons notava com si el que havíem tingut tot aquest temps s’hagi esfumat i no queden més que records borrosos de les quals Tina no podia ni recordar.

Els dies anaven passant i jo no podia deixar de pensar en Tina, sé que m’hauria d’acostumar i que al final, aquí se separaven els nostres camins. Per molt dolorós que sigui pel meu cor, era la veritat. Ara ja no podia fer res més, tot això s’ha solucionat de la forma en la qual més temia, i al final, tot s’acaba així.

És difícil d’acceptar, veure com tot el que hem construït fins ara s’enfonsa davant meu per una jugada del destí. No vaig poder evitar pensar en tots aquells records que vam fer juntes. Des del primer moment que ens vam veure en la guarderia i vam decidir en ser amigues fins a la petita baralla que vam tenir per un problema en un treball en equip. Tots aquells detalls que fins al moment no em recordava van entrar a la meva ment. Dos events van sobresaltar de tots els altres. El primer va ser el moment en què ens vam començar a dir cosines, ja que mai ens separàvem l'una de l’altre. I el segon… va ser quan en Matt em va explicar la situació de les seves famílies. Al capdavall, ens veiem com germans al costat de l’altre, però pensant-ho bé, potser ja coneixia els sentiments que tenia amb Tina. Una vibració al meu costat va parar els meus pensaments.

— Mmm? — En una cantonada estava el mòbil, com aquests dies m’he distanciat de l’internet per poder pensar millor sobre la situació. En revisar, vaig veure totes les trucades perdudes i els missatges que havien enviat en el període de temps. Com que no sabia que fer, simplement vaig trucar a la persona que més em va trucar dins d’aquell període de temps. Matt.

— Matt, ha passat alguna cosa?

— Valery, estàs bé? — La seva veu semblava bastant preocupat.

— Sí, estic bé.

— Me n’alegro, els teus veïns ens van comentar que no has sortit de casa des de fa bastant i bé, no sé com estan les coses entre tu i Tina.

— No sé què fer, vull estar amb ella, però… tinc por. — Li vaig mirar en els ulls, sí, aquella era la veritat, tenia por.

— Decideixis el que decideixis, estaré aquí. — La calidesa de la seva veu ho deia tot.

— Gràcies. — Vaig deixar la trucada.





Em vaig quedar allà, sense fer res. Potser el cansament o potser era simplement la meva forma d’evadir els problemes i evitar el fet de tenir l'elecció d’escollir. El temps va anar passant, i quan me'n vaig adonar, el sol ja havia desaparegut de la meva finestra, ara en comptes del sol es trobava la lluna brillant junt amb les estrelles que no estaven darrere dels núvols negres amb pinta de voler ploure. Sense pensar molt sobre ell, vaig sortir de casa, a on anava? No tenia ni la menor idea, simplement volia una mica d’aire fresc. La nit em relaxava, el fet de saber com fins i tot en les nits més obscures hi ha alguna persona brillant em feia feliç. El silenci dels carrers i la petita brisa que m’acompanyava en cada pas que donava era encantador, em volia oblidar de tots els meus problemes i quedar-me’n així.

— Què hauria de fer? Encara la desitjo, aquesta emoció que tant volia suprimir no vol desaparèixer. — Mentre parlava amb mi mateixa, em vaig adonar de com cada vegada que tancava els ulls la seva imatge apareixia en la meva ment just davant meu. Estava decidida, seguiria el meu cor i les meves emocions encara que el meu cervell em digui tot el contrari. — Espero que aquesta sigui la resposta correcta.

Just quan vaig acabar de dir la frase, va començar a ploure, i allà estava jo, sota la pluja, amb la meva roba tota descuidada, ara molla. A les meves mans hi estava la bossa de paperera, sembla que he passat el cos en mode automàtic i el que menys m’esperava era trobar-me’n a baix a Tina, just en el portal de la meva casa, quan la vaig veure, em vaig quedar paralitzada. Què hi feia aquí? Tot va passar massa ràpid, no vaig poder preguntar-li res, se’m va acostar i em va rodejar en els seus braços com si no ens haguéssim vist des de fa anys, sentir els seus càlids braços al meu voltant va fer que m’esgarrifes per tot el cos.

— Tot això ja s’ha acabat. — Em va dir, abans que pogués obrir boca. Va continuar parlant.

— Valery, tot aquest temps he estat pensant que el que estava fent era el correcte, pensava que deixar-te’n anar era la millor opció i que si m’allunyava de tu, estaries més feliç, ja que no em necessites, i, encara que sigui cert que no em necessites, jo et necessito. No puc ocultar per més temps les meves emocions, t’amo Valery, i sempre ho he fet encara que no ho sembli.

Els meus ulls es van omplir de llàgrimes en escoltar-la, no sabia com respondre davant de la situació. Simplement, estava tan emocionada per al moment que em vaig quedar allà, parada, com una imbècil. En la meva ment no entrava la idea de pensar com la Tina acaba de declarar el seu amor per mi. No ho podia creure, tot aquest temps estàvem enamorades l'una de l’altra i cap de les dues havíem fet res. Si tot això és un somni, m’agradaria mai despertar-me’n.

— Valery? — Em vaig apropar cap a ella per poder tapar-li la boca, agafant-la ràpidament per la cintura i en qüestió de segons, els seus llavis ja eren a dalt dels meus.

— Jo també t’estimo. — Li vaig contestar finalment. — Sempre ho he fet.