— Tina, si us plau contesta’m, digues alguna cosa! On has estat tot aquest temps? He estat esperant cada dia, cada hora, cada segon… dia rere dia per rebre un simple missatge teu on em dius que estàs bé i que aviat tornaràs amb nosaltres. — Vaig frenar en sec en veure que no em responia. Estava en xoc? — Tina, to demano, respon-me!

— Noia, has de marxar, Tina està cansada. — Va dir la seva mare.

— No em penso anar a cap banda, necessito… — Abans que pogués parlar, la porta es va tancar davant meu, just davant del meu nas.



Això és de veritat? M’acaben de tancar la porta en la cara, però, per què la Tina se’m feia tan desconeguda? Al principi només volia anar per poder tenir respostes, però ara em sento caminant en un constant buit, notava la meva respiració augmentar i com els meus ulls es començaven a omplir de llàgrimes mentre caminava, però allò no importava. La Tina que jo coneixia semblava haver desaparegut per complet, necessito trobar respostes, he de saber que va passar al darrere de tot això.

— Huh? Valery, ets tu? Sembla que tornes d’una visita a la Tina. — Era la veu del Matt, ell en veure la meva expressió es va sorprendre. No tenia gens ni mica de ganes d’estar amb ningú, però, igualment vaig saludar per cortesia.

— Hola, Matt, com estàs? — Li vaig intentar donar un somriure.

— Bé, tornant de passar temps amb els meus pares, però… Necessites que t’acompanyi de camí a casa? — Li vaig mostrar una ullada una mica dubtosa. — Ets la millor amiga de Tina, així que si necessites alguna cosa, no dubtis a dir-m’ho.

— Doncs sembla que ja no em coneix… — Vaig xiuxiuejar.

— Sento no poder ajudar-te més. — Es va donar una pausa i al cap a l’estona va dir. — Jo… tampoc volia res d’això.

— Tot aquest temps he estat esperant que la Tina tornés, i quan per fi ho fa. Endevina, es casarà amb tu! No s’ha molestat en trucar-me o explicar-me res. Ja no li importa ni saber com estic. — Cada vegada elevo més la veu. — DES QUE HA TORNAT NO M’HA NI DIRIGIT PARAULA I… —.

La meva veu es va trencar en aquell mateix moment, ja no podia suportar més el sentiment d’estar fent-ho malament tot el temps, vaig fer alguna cosa perquè s’anés del meu costat? Li vaig dir alguna cosa dolenta? No entenc per què m’ha deixat de parlar sense res més, però em provoca dolor.

No recordo quant de temps ha passat, però Matt encara estava dret, mirant-me. Però jo només podia pensar en la brisa que m’acompanyava, em sentia una mica més tranquil·la, però encara no podia treure a la Tina del meu cap. Després de tot, vam créixer juntes passant de ser totals estranyes a estimar-nos com mai havia fet abans, sentia que érem alguna cosa com cosines així que veure tot el que hem construït caure davant meu no era una opció, he de fer alguna cosa.

— Si vols, li puc dir a Tina que t’agradaria parlar en privat, així almenys podreu aclarir els dubtes i millorar la situació. — Finalment, es va allunyar dels meus braços, posant fi a l’abraçada.

— Matt… perdó pel que ha passat fa un moment, sé que res d’això és la culpa teva, gràcies per tot, de veritat. — Em sentia una mica culpable pel que li havia dit abans.

— No et preocupis, si em necessites recorda que aquí hi estic. — Un somriure va formar-se als meus llavis i vaig assentir amb el cap. — Aleshores aniré a visitar a Tina, ens veiem després.

Mentre veia com s’allunyava de lluny, jo també em vaig disposar a tornar a casa meva, i sentia com el meu cor s’havia alleujat. En arribar, vaig preparar el primer que vaig veure. L’esgotament m’estava consumint. Just en finalitzar, mentre estava decidint sobre anar a la meva habitació o fer alguna feina de la llar, em va venir una idea, anar al parc de l’altre costat per poder organitzar les idees, ho necessitava.

El parc realment no és tan gran com s’imagina la gent, però la calma i el paisatge que porta amb ell em recorda a molts moments tant dolços com amargs. Vaig decidir en trobar un lloc ombrejat i simplement deixar-me portar per al moment, el que no m’esperava era veure a la Tina justament caminant fins a on estava jo. No tinc cap dubte que em vaig sorprendre en veure-la, simplement no m’esperava que vingués per aquestes zones i en les hores que eren.

Vaig intentar passar desapercebuda, ja sabia que no estava preparada per la conversació que vindria després”, la por i tots aquells sentiments de soledat em van evadir una vegada més. Realment no tenia ni valor de donar-li cara. Però havia de dir-li tot el que m’estava guardant, sé amb seguretat que explotaré d’un moment a altre, encara més, estic cansada. Encara que potser tot això és un malentès, simplement necessitava un temps per descansar, ja que acabava de tornar.

— Um… Valery? — Tornant el cap en escoltar la veu de Tina, estava just darrere meu.

De sobte, totes les meves preocupacions se’n van anar, juntament amb les paraules que guardava a dins. El meu cor va començar a anar més de pressa del que era normalment, no podia controlar les meves emocions, tot semblava una mentida.

— Tina… Què hi fas aquí? — Li vaig mirar amb una mirada entre dubte, i intentant esquivar el contacte dels nostres ulls.

— No ho sé, però crec que et dec una explicació. Hi ha tantes coses que han passat durant aquest temps i no sabia ben bé que dir-te en moments com aquest. — Volia dir-li que ja no m'importava, que només volia saber si ella estava bé. Però no és cert. M’ha dolgut. — Valery, jo… et dec una explicació, dona’m només una oportunitat.

— Tina… — Abans de poder dir res, la meva ment es va ennuvolar.

L’últim que recordo va ser obrir els ulls i veure que em trobava en una llitera d’ambulància, vaig trigar uns moments a reaccionar. Si anteriorment la meva ment ja estava plena de preguntes sense respondre, ara ho era més. “Què estava passant? On estic?” No recordava res i allò m’estava espantant, en intentar recordar que havia passat, em vaig recordar de Tina… En moments com aquest em sentia molt vulnerable a tot, la soledat de l’habitació afegint el so dels passadissos omplien la meva oïda.

En aquell instant la porta es va obrir, era Tina. Què hi feia aquí? No entenc com s’havia atrevit a venir després de tant de temps. Un sentiment d’ira em va recórrer a l’instant per tot el cos, no volia parlar amb ella, i molt menys sentir la seva presència.

— Valery! T’has despertat. — Va dir ràpidament mentre sortia de l’habitació cridant a una infermera.

— Què hi fas aquí? — Vaig dir bruscament, mentre intentava incorporar-me’n, per mala sort, no vaig poder.

— No facis forces, sí? He avisat perquè hi vingui algú.

Després de dir això, dues infermeres van entrar per la porta, començant a veure’m la tensió, les pulsacions, em van revisar de cap a peus. I jo encara sense entendre que estava passant, només sabia que em sentia molt dèbil i sense forces. Volia que la Tina se n'anés, l’últim que voldria ara mateix és haver d’enfrontar-me’n a ella.

— Tot està en ordre, avisaré al metge. — Va dir una de les infermeres, l’altre va tancar la porta rere ella, deixant-nos soles.

— Valery jo…

— No, no i no. No vull escoltar-te, ves-te’n i deixa'm en pau. — Li vaig tallar abans que pogués dir una sola paraula més.

— Perdona’m. — Amb allò, va sortir deixant-me sola a dins.

Les hores van semblar eternes, els meus pares no van aparèixer per l’hospital en tota aquesta estona. Tampoc em sorprèn molt, des de fa un any que hi visc sola i no saben res de mi, ja que ells ho van decidir així. Me les apanyo sola. En aquell moment un missatge em va arribar a la safata d’entrada del mòbil, era Matt. Abans de poder respondre el seu missatge, un soroll de la porta em va cridar l’atenció, vaig girar-me’n per veure qui era.

— Senyoreta Brown, vinc a donar-li l’alta. — Veient que no l’anava a respondre va decidir continuar explicant. — Ha estat en coma durant dos dies, va sofrir una baixada de tensió i massa emocions fortes a la vegada. Ara hauria de fer repòs a casa.

— Està bé. — Vaig respondre amb les poques forces que em quedaven. — Recolliré i me n’aniré d’aquí, no es preocupi.

Així ho vaig fer, anant directament cap a casa, no volia parlar amb ningú, només volia enfonsar-me entre les sabanes del meu llit. Notava com no tenia forces per pensar amb el tema de Tina i Matt. Amb aquest pensament, vaig apagar el mòbil posant el mode d'avió, així no em molestarien. Haver estat en coma durant dos dies m’havia deixat molt feble, i la meva ment continuava adormida.

Van passar uns dies i encara no tenia notícies sobre aquells dos, en part era el que volia, no? Volia que em deixessin en pau i ho han fet. Però, aleshores… per què em sento tan malament? Em fa la sensació que res l’importava. Que jo era una persona més sense valor per a ella. En aquests dies m’he sentit fatal i bastant caiguda, però no podia deixar que això m’afecti. Així que em vaig llevar del llit i em vaig dirigir al lavabo per poder arreglar-me’n. Ja al carrer, estava disposada a fer la compra, la meva nevera estava massa buida. Quan ja tenia tot i em dirigia a pagar, vaig veure a Matt caminant fins a on estava jo.

— Hola, Valery. — Li vaig fer un gest amb el cap i vaig continuar posant les coses a la cinta transportadora. — Fa temps que no parlem, com estàs?

— Bé. — La meva resposta seca va fer que fes un salt de sorpresa.

— Veuràs, en una setmana la boda que hem preparat Tina i jo. Sé que últimament no has parlat amb ella però… — Abans que pogués continuar el vaig tallar.

— De veritat esperes que hi vagi? — La meva resposta va semblar no sorprendre’l, però no va parar.

— Jo sé que no heu estat molt connectats últimament, però tu decideixes, sí? — Després es va allunyar.

L’alarma del despertador va fer que dones un cop del llit. Vaig veure l'hora, les 8:20 del matí, al costat de la tauleta sobre el calendari hi havia una nota: "Boda Tina i Matt". Era avui. Portava tot aquest temps pensant i reflexionant sobre si aniria o no, al final vaig decidir que sí que hi aniria per així aclarir les coses d’una vegada.

La cerimònia començava en dues hores i mitja, havia de donar-me presa si volia arribar puntual. Per a esmorzar vaig prendre alguna cosa ràpida abans de dutxar-me, quan vaig acabar em vaig allistar, duia un vestit cenyit de color blau. I així vaig prendre el camí cap a l’església.

Quan em vaig asseure en una de les cadires al fons de la sala per no molestar, la cerimònia va estar bé fins que van arribar a la part dels vots. Tina no semblava molt convençuda, però al final va dir que sí. No m’ho podia creure, sé clarament que allò no era correcte, no era el que ella volia, però no podia demostrar-ho. Vaig sortir de l’església.

— Valery? — La Tina sonava sorpresa, i no la culpo, doncs jo tampoc sabia que estava fent allà.

— Hola — Vaig aconseguir dir després d’uns minuts.

— Què fas aquí? — La seva pregunta em va pillar desprevinguda.

— Suposo que esperava trobar respostes, i no, més preguntes. — Vaig dir irònicament.

— No tinc res a parlar amb tu, i no hauries d’haver vingut. Cada una ha de fer el seu camí, no creus? Jo… no tinc res a explicar-te. — No va fer falta res més per adonar-me que això era un “adeu”.