Havia estat dos anys sencers esperant l’arribada de la meva millor amiga, Tina. Quan em vaig assabentar que tornava, estava tan exhausta que no em sortien les paraules per expressar el que sentia a dins. M’havia passat cada dia fent-li trucades, esperant que aquesta vegada no sigui el vent qui em respongui sinó ella, amb una explicació a mà. Així i tot, mai vaig poder obtenir-ne una.



Avui era el dia, estava asseguda en l’estació de trens, podia notar com augmentaven els meus nervis a mesura que el temps anava passant. Per uns moments, semblava que el temps es va aturar al meu voltant, el cor me n'anava a mil, de sobte vaig escoltar la veu del megàfon anunciant l’arribada del ferrocarril B-04, justament en el que anava la Tina.



Les persones baixaven d’aquest corrents per poder finalment reunir-se amb els seus familiars, doncs jo només podia esperar. Poc després les meves cames van començar a tremolar en veure a la Tina sortir del vagó, una mica canviada de quan era dos anys abans. Vaig intentar caminar cap a ella, i quan només ens separava una petita distància no sabia ben bé què dir.



— Ho-hola… — Però abans de poder dir res més, va sortir corrents, ignorant-me completament.



Vaig sentir el meu cor ferit i trencant-se en mil trossets petits. Em vaig quedar mirant-la fixament com una babaua, no ho podia creure, tots aquests anys que havia passat amb ella i que ara s’oblidés de mi tan ràpid.



Em vaig quedar seguint el seu rostre amb la mirada, fins que es va trobar amb un noi, era alt i tenia la pinta de ser un noi perfecte. Si no recordo malament, la Tina em va comentar que era el seu xicot, encara que mai me’l va presentar, només escoltava coses sobre ell, però sobretot m’explicava sobre quant l’estimava. Només que ella no sabia que era simplement un compromís entre els adults per tal de poder tenir-los controlats. I jo em vaig assabentar de la forma menys adequada, tot va ser una petita casualitat de la vida.

Diguem que estava en el lloc inadequat i en el moment incorrecte. La cosa va ser que els vaig sentir parlant pel telèfon, era alguna persona de la qual desconeixia la seva veu, però sí que vaig poder escoltar el contingut. Ells estaven conversant sobre casar els seus dos fills. Però en aquell moment vaig tornar a la realitat en veure passar pel meu costat a aquells dos, que anaven parlant.



— T'he trobat a faltar… — Vaig sentir que li deia la Tina, mentre se’l mirava amb els ulls plens de llàgrimes d’alegria.



Minuts després van desaparèixer entre la gran multitud de l’estació. Realment volia córrer darrere d’ella, però a vegades és millor respirar profundament i no dir o fer res, perquè digués el que digués res canviaria el que havia passat. Així que finalment vaig donar mitja-volta i me’n vaig anar corrents cap a casa. Quan hi vaig arribar, estava tan cansada que em vaig deixar caure al llit, després d’uns minuts ja em trobava en un somni molt profund.



Uns rajos de sol van entrar per la meva finestra il·luminant així tots els racons de la meva petita habitació, i allà estava jo, al llit, sense cap ganes de llevar-me. Havia tingut una nit massa llarga per culpa de tots aquests pensaments que passaven pel meu cap. Estava tan centrada en el reencontre que ni em va passar per alt aquella estranya carta de boda. Necessitava aclarir la meva ment, em vaig allistar per sortir cap a la mansió de la Tina. Estava decidida a trobar les respostes, i les trobaria.



Quan ja em trobava bastant a prop de la mansió de la Tina, els dubtes es van apoderar de la meva ment. És a dir, una vegada al davant seu que li diria? Em voldria veure? De veritat s’hauria oblidat de mi? Moltes preguntes sense cap resposta em van inundar lentament el cap una vegada i una altra, però ara ja no podia tornar enrere, ja havia arribat al meu destí. Vaig tocar suaument amb els artells de la meva mà a la porta.



— Però qui tenim aquí? — Vaig sentir dir a la mare de la Tina, mentre m'inspeccionava de dalt a baix.



— Hola, podria si us plau veure a la Tina? — Vaig dir ignorant completament el seu comentari.



— Seria millor que te’n vagis.



— Però — Abans de poder afegir alguna cosa i deixar-me parlar, ella va continuar parlant.



— Ara la Tina és feliç i té a algú al seu costat. — En aquell mateix moment es va sentir la veu que tant havia estranyat durant tot aquest temps.



— Mare, que està passant allà a baix? — Deia la Tina mentre baixava les escaleres.



— Res, estimada, només és una visita inesperada. — La vaig fulminar amb la mirada.



— Tina! Sobre la carta… Tina? — Ella es trobava paralitzada sense moure's, per un segon semblava que no respirés, jo tampoc sabia ben bé que fer, tot va passar en qüestió de minuts.



— Oh Déu meu, ets tu Valery?