No vaig parar de pensar en l'Adrià, no sabia qui era, però sí que vivia al meu edifici, i que quan el van desnonar es va suïcidar. Vaig estar hores pensant què podia fer i què podia haver passat, però no tenia cap informació. És clar. Aquest era el problema. Volia saber-ho tot sense tenir res, així que em vaig intentar informar. A Internet només hi havia notícies del que havia passat, però res sobre el com o el perquè. Després de passar-me tot un matí investigant a xarxes socials i a llocs web, vaig optar per una altra opció: preguntar-li a l'arrogant del meu arrendador. Vaig picar a la porta i uns instants després va obrir lleugerament per a veure qui era i què volia:



– Ah ets tu un altre cop, què vols ara, nano? – em va dir molest.



– Senyor Roig, he vist una notícia que parla del suïcidi d'un nen petit, a aquest mateix edifici fa un temps. Vostè en sap alguna cosa? – vaig preguntar amb curiositat.



L'ancià es va quedar glaçat. Va estar uns instants sense dir res fins que em va convidar a passar. El seu habitatge era prou terrorífic. Les parets tenien un estampat gòtic i el terra era d'una fusta antiga no gaire cuidada. A tot arreu hi havia quadres de paisatges i d'algunes persones. La seva família, suposo, tot i que vivia sol. Vam arribar a l'antiquat menjador i vam seure a unes butaques poc confortables:



– Vols beure alguna cosa, Agustí? – em va preguntar.



– Em dic Austin senyor, i no, gràcies, no vull prendre res– vaig respondre educadament.



– Bé, jo vaig per un got d'aigua en un moment, disculpa'm un minut – em deia mentre desapareixia pel passadís.



Se'm va fer etern i incòmode, així que em vaig posar a mirar quadres i fotografies que guarnien les parets i els prestatges del pis. Estava distret fins que una fotografia em va deixar de pedra. Era ell.El senyor Roig va interrompre el descobriment tornant a la sala. "Perdona nano, ja estic aquí". Però no li vaig respondre. No em sortien les paraules. Ell es va asseure i quan em va veure la cara entendre el que em passava:



– És ell, veritat? – vaig preguntar sense alè.



– Sí, l'Adrià era el meu net.



– Què va passar, senyor Roig? M'ho pot explicar?



– Bé, mereixes saber-ho. El meu únic fill, Josep Roig, es va casar amb una noia ben maca del barri ara farà uns vint anys i van tenir dos preciosos fills, una noia que deu tenir més o menys la teva edat i, més tard, l'Adrià. Era un nen alegre, xerraire, extrovertit, i el meu preferit. Tots quatre vivien feliços a una casa vora el mar cap a Tarragona.



– Com es deia ella?



– No ho vull ni recordar, no es mereix que pronunciï tan sols el seu nom – em va dir enrabiat.



– Per què?



– Continuo. Ell era bastant més petit que ella i els seus pares, quan ell va néixer, van deixar-la de banda, cosa que a ella li va generar molts problemes. Ella va estar malament i sempre els recordava als pares que ella també existia, però ells deien que exagerava. Va arribar la crisi marítima i, com que va pujar el nivell del mar per tota la costa catalana, van quedar-se sense llar i van venir a viure aquí, al pis que jo tenia lliure, on vius tu ara. Poc temps després, el mar va continuar pujant fins a inundar gran part de la nostra ciutat, i van començar els desnonaments i, amb ells, els suïcidis en forma de protesta. Setmana i mitja abans de la mort del meu dolç Adrià, un noi de divuit anys es va tirar del seu balcó a cinc minuts d'aquí, i tant la seva com les altres quatre notícies del mateix assumpte van donar una idea a la boja de la família. Aprofitant la situació de llavors, va pensar que podria matar l'Adrià simulant un suïcidi, però no va sortir bé. Va posar fi a la vida d'un innocent nen per enveja, però els seus pares i jo ho vam descobrir aviat. Jo no vaig tornar a voler saber d'ella, i els seus pares van decidir que no declararien en contra seva, però no la perdonarien. La policia va declarar que va ser un suïcidi i tant ells com jo vam ocultar la veritat per a no arruïnar la vida d'ella, però no va parar aquí. Estava molt penedida i volia fer alguna cosa per arreglar-ho, però el dolor i rancor que els pares acumulaven va impedir una reconciliació. La nena estava desesperada per a tornar a la vida que tenia i sense més opcions va contactar amb una persona que deia que tornava els morts a la vida. Es va gastar els diners que tenia i, en efecte, la persona va anar i va fer la feina. Era una dona d'ètnia gitana amb moltes arrugues, collars... Deia que els seus ninots, unes figuretes de fusta, eren màgics i que feien un pacte amb la mort per tornar algú a la vida. El pis on vius ara ja estava desnonat, com la resta de l'edifici, i van portar el cadàver del nen que van robar del cementiri per intentar tornar-li la vida. Tot va sortir malament. La mèdium va fer de tot, fins que els ninots van esclatar i una aura negra va començar a circular per l'habitació. Les finestres van començar a trencar-se, els pocs mobles que quedaven es desmuntaven i la bruixa es va quedar inconscient. El nen va començar a levitar i la fosca aura va començar a penetrar pel seu cos. Va desaparèixer. Quan va tornar a la consciència, la mèdium va dir que l'Adrià s'havia quedat entre la vida i la mort, i que el seu cos inquiet havia aconseguit una màgia irrefrenable. La desgraciada de la meva neta no només va aconseguir matar a un nen, sinó que el va intentar reviure. Ell fantasma del nen va començar a fer coses paranormals per parar els desnonaments propers a l'edifici. Els policies no sabien què passava, no s'explicaven què podia ser aquella força que els frenava els desnonaments, fins que un agent va veure l'Adrià i el va gravar en acció. Uns dies després van venir uns agents del govern a parlar amb nosaltres. Van explicar-nos que semblava que l'esperit no marxava de l'edifici i que feria a qui l'intentava fer fora, així que van decidir no desnonar l'edifici i deixar-ho tot com estava, sense avisar a cap veí. Tots van quedar-se a viure allà com si res, ja que no sabien què havia passat, excepte els seus pares, que pel dolor que els hi causava estar a aquell pis i la por de poder veure l'esperit del seu fill van decidir marxar lluny, i de la meva neta no n'he sabut res més, però tampoc vull. Ara es diu que el nen segueix per aquí, i és probable que sigui qui et vol fer fora de casa, perquè la considera seva i a tu un intrús.



– És vostè un malparit!



– Què estàs dient mocós estranger?!



– Sabia que era probable que em passés el que m'està succeint, i quan li vaig dir que de veritat estaven passant coses paranormals va fer com si res. I si el nen em vol matar?!



– No ets conscient del dolor que he passat! No volia reviure el tema, entén-me.



– Miri, ara mateix marxo d'aquí, doni'm la meva fiança, no el vull tornar a veure més!



– Tenim un contracte firmat per a tot un any, si marxes m'hauràs de pagar el doble o el triple!



– M'és igual, prefereixo perdre diners que la vida.



– Nen, que és il·legal trencar un contracte sense motiu! I dubto que et creguin si ho expliques. No marxis, jo t'intentaré ajudar a fer fora l'Adrià. Intentaré contactar amb qui va causar la seva màgia, crec que encara té una parada a la fira.



– No, a mi no em fiqui en això. En tot cas encarregui-se'n vostè i, si ho aconsegueix, m'avisa.



– Bé, faré el possible.



Vaig marxar d'allà molt enfadat. Ell ho sabia tot, i ho va amagar com si fos un problema de no res.



Em vaig passar la resta del cap de setmana recollint les meves coses i buscant una habitació d'hotel on poder residir temporalment. Finalment, vaig trobar-ne una assequible a prop de la universitat. Vaig intentar que el senyor Roig m'ho pagués, però no ho vaig aconseguir, així que vaig trucar als pares perquè em donessin diners, clarament no els vaig dir la veritat.



El dilluns va ser dur, havien anunciat les dates d'exàmens i les tenia massa pròximes, tenia por de no poder preparar-me bé per culpa de tota la situació que vivia. A part, no vaig veure l'Aitana perquè no va venir a classe. "Ei! Què et passa? Com és que no has vingut a classe?", li vaig escriure per missatge. Em va contestar a l'instant dient que estava molt malalta.



El dijous, frustrat per no rebre notícies de la situació del meu pis de lloguer, vaig anar a fer-li una visita i no el vaig trobar, així que em vaig dirigir cap a l'hotel, però de camí vaig rebre una trucada del senyor Roig:



– Per fi, senyor Roig, s'ha pres el seu temps, eh!



– Insolent! T'he estat intentant arreglar el problema. Fixa't si m'he preocupat que he estat amb la desgraciada de la meva neta. Hem estat investigant, però no hem aconseguit res. L'Adrià no s'ha presentat en cap moment, per mi que no ens veu com enemics.



– I de què em serveix això?



– Pots tornar, si vols. Tan bon punt tinguis un problema, m'encarregaré de venir i parlar amb el seu esperit.



– Doncs m'ho pensaré.



Vaig penjar. Sabia que havia estat molt sec i dur amb ell, però tampoc em va saber greu. Vaig estar pensant què fer i no vaig trobar respostes, així que vaig trucar a l'Aitana.



– Ei Austin! Com vas?



– Ostres, no les tenia totes que m'agafessis la trucada. Has estat desapareguda tota la setmana, què t'ha passat?



– Un virus molt dolent, no em podia aixecar del llit. Però ja estic bé, demà aniré a classe.



– Demà no hi ha classe, tenim vaga per no sé què del medi ambient, però si vols podem veure'ns i parlar, necessito ajuda amb una cosa.



– Ah, ostres, doncs sort que m'has trucat, si no m'hagués presentat a classe -va dir entre riures-. Em sembla bona idea quedar, que fa temps que no ens veiem. Envia'm la ubicació de l'hotel i hi vaig.



– Genial, fins demà!



Vaig penjar i em vaig quedar bloquejat. No ho havia pensat. Com sabia l'Aitana que estava a un hotel? No recordava haver-li dit. "És igual, li hauré dit i no me'n recordaré". Mentida.



L'endemà l'Aitana va venir. Vam anar a l'habitació i després de xerrar una estona sobre la setmana vaig començar a explicar-li la meva situació:



– I com és que estàs a un hotel, Austin?



– Bé, és una llarga història, però per això t'he dit de quedar.



– Explica'm, no tinc pressa.



– Recordes les aparicions de fantasmes que tenia, oi? I que al meu pis hi va haver un suïcidi?



– Sí.



– Doncs no va ser un suïcidi, va ser un assassinat.



– Què?! –la seva cara va canviar de cop, estava molt seriosa i un xic blanca.



–Tal qual. Resulta que una nit em va sortir la notícia a la tele en una de les aparicions de l'esperit, i vaig anar a demanar explicacions al senyor Roig, i allà em vaig emportar la sorpresa de descobrir que era el seu net! Em va explicar que tenia dos nets, i que la filla gran, germana de l'Adrià, li tenia molta enveja al nen i va aprofitar el desnonament per fingir un suïcidi, que horrible, oi? –l'Aitana estava pàl·lida-. Ei, què et passa? Que no et trobes bé?Va haver-hi uns segons de silenci i de sobte va esclatar:



– És mentida! Tot és mentida!- em va dir cridant-. Jo no vaig fer allò, l'Adrià va caure, no el vaig empènyer!



– Què? Déu meu. Ets tu.



– Sí, però jo no vaig matar-lo, estàvem jugant al terrat quan de cop vam començar a sentir crits que provenien del carrer. Ens vam aguaitar i l'Adrià va caure, t'ho prometo.



Em vaig allunyar d'ella. Tots els meus sentiments s'havien evaporat i ara només sentia por i desconfiança.



– Austin, creu-me si us plau, ningú mai ho ha fet. Per això vaig contractar a la mèdium, perquè el tornés a la vida, el trobava a faltar. Mai ho vaig fer perquè em perdonessin.



– Ara ho entenc tot! Per això havies estat desapareguda el mateix temps que el senyor Roig, i per això sabies que estava a un hotel sense haver-t'ho dit!



– Oblida't d'això i creu-me, si us plau.



– Jo ja no em crec res. Ni de tu ni de ningú! Resulta que les dues persones amb qui més he parlat a Barcelona són família i uns mentiders!– Tots hem deixat aquell assumpte enrere, va fer molt de mal a tothom, i a sobre el govern ens va prohibir parlar-ne i ens va amenaçar!



– Passo, marxo d'aquí. Barcelona és una ciutat de bojos i mentiders!



– Espera! Gràcies a tu el meu avi m'ha tornat a parlar, tot i que hagi estat per a ajudar-lo. Mai m'ho perdonarà, però l'he trobat a faltar. Si us plau, ajuda'ns a fer que l'Adrià descansi per sempre en pau. Ja sabem com fer-ho, però et necessitem.



– A mi? Per què?



– Et veu com un intrús; si estàs allà apareixerà per a fer-te fora i podrem comunicar-nos amb ell. He trobat a la mèdium que el va deixar com està. És molt vella però ens ajudarà. Si us plau.



Li va costar molt de convèncer-me. Jo podria haver sigut ferm i mantenir l'opció de marxar, tothom ho hauria fet, però el que havia sentit per l'Aitana em va impedir deixar-la amb aquell dolor, tot i tenir la perspectiva actual de veure-la com una mala persona. Per això vaig decidir ajudar-los. Gran error.A la nit ens vam reunir amb la Maria Jesús, la mèdium, i el senyor Roig. Els quatre vam entrar al pis. Vam a la taula a organitzar-nos.



– Bé -va dir la bruixa- Aquest pot d'aquí traurà la màgia del cos de l'Adrià. No tornarà a la vida, però sí que descansarà per sempre. El problema és que necessitem a l'esperit quiet i que no es mogui durant els cinc minuts que trigo a fer fora l'aura negra -.



– D'acord, ens amagarem tots a algun lloc excepte l'Austin, que farà que el meu difunt germà vingui. El meu avi i jo l'intentarem enxampar i vostè faci el que hagi de fer -va dir l'Aitana convençuda.



– Nena, si fos tan fàcil com a les pel·lícules, el teu germà portaria en pau anys. Haurem d'estar els quatre presents i fer-lo venir, l'intentarem ajudar i convèncer-lo que marxar és el millor per a ell. Si es deixa treure la màgia, serà fàcil -va puntualitzar la dona.



– I si no? – vaig preguntar.



– Com que ja estarà amb nosaltres, haurem d'agafar-lo per la força i esperar que els seus poders no ens fereixin.



– Som-hi, doncs– va dir l'ancià.



Els quatre vam seure a la taula i vam donar-nos les mans. Al mig del moble, hi havia quatre ninots antics de fusta que simulaven les nostres ànimes fent un cercle, i al mig de les quatre figures, una cinquena, que representava l'Adrià. La mèdium va començar a parlar en llatí. De sobte, es van sentir una mena de passes. Primer semblava que vinguessin de l'altra banda de la casa, després semblava que estaven darrere meu i finalment al sostre. No vaig veure ben bé d'on, però va aparèixer el nen. L'Aitana va cridar en veure'l. No era normal. Tenia el cabell molt llarg, la cara deformada i els ulls ensangonats, era terrorífic.



La M. José va intentar mil formes de convèncer-lo, però semblava que el nen es negava. Aleshores la mèdium va parlar més i més fort. La tensió era immensa. Els tres miràvem la discussió entre l'esperit i la bruixa com si fos una pel·lícula. En un dels crits de la dona, l'esperit va rebotar, va fer un crit esperpèntic i va trencar alguns vidres. La dona es va aixecar i l'esperit la va atacar. Li va donar un cop fort i tots ens vam aixecar. Vam intentar agafar l'Adrià. El senyor Roig també va caure i l'Aitana i jo vam contenir-lo. La mèdium es va recuperar i va agafar l'utensili que anava a treure la màgia de l'Adrià. Portàvem uns minuts, dels orificis del cos de l'Adrià començava a sortir una aura tenebrosa... Entre crits i plors del nen vam resistir una estona, però va donar-me un cop i el vaig deixar anar. No ho vam aconseguir. El senyor Roig va dir:



– Adrià! Deixa'ns fer això per viure i perquè descansis en pau.



No es va deixar. Va desprendre la seva fúria i va colpejar al senyor Roig. Va caure a terra i no es va tornar a aixecar. La mèdium va pronunciar unes paraules en un idioma desconegut i sense cap resistència el cos del nen va caure a terra.



– Què ha passat.? -va dir l'Aitana



– Correu! Marxeu! -va dir la dona



Per inèrcia ens vam quedar allà, bloquejats i sense saber què fer.



– Merda! Per què no m'heu fet cas?



– Què ha passat?!



– Li he tret la màgia a la força, en comptes de guardar-la, l'aura està ara per l'aire i penetrarà algú d'aquí, per això he dit que marxéssiu, ara és massa tard!



Hi havia alguna cosa inquietant en el cos tocat per la màgia. La majoria notavem primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua, com la que vaig notar jo una de les primeres nits. Percebíem també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver del nen. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.



Viva. Ara en l'Aitana.



Vaig fugir. El meu cos va utilitzar els seus instints primaris per a fer-ho. Vaig veure a la mèdium sortir molt poc després i l'Aitana es va quedar al pis. No sé què va passar amb ella, ni amb el seu germà ni amb el seu avi.



Vaig agafar el que vaig poder de l'hotel ràpidament i vaig marxar a l'aeroport. Vaig escriure a la tieta Lou perquè m'anessin a recollir a l'aeroport i mai més he trepitjat Barcelona. I no ho tornaré a fer.