Vaig arribar a la cafeteria per quedar amb l'Aitana i parlar del que havia succeït la nit anterior. Ella ja es va començar a preocupar més. Cada cop era més terrorífic. No sabia com algú havia entrat; tot era tancat i el pany era nou, només teníem claus el propietari i jo, i dubto que em volgués fer fora perquè perdria diners. En acabar les classes, després de parlar-ho amb l'Aitana, vam arribar a la conclusió que havia de parlar altre cop amb el propietari i si no amb la policia. Primer vaig anar a parlar amb l'ancià:

–Senyor Roig, entenc que no pugui fer res, però hi ha gent entrant a casa.



–Escolta, potser són al·lucinacions teves, de fet dius que sempre veus les coses en somnis –em va contestar enfadat.



–No, sempre no, que la taca de tomàquet em va costar que marxés.



–Mira, nano, jo crec que estàs grillat. És impossible que algú entri amb el pany nou, deixa de molestar-me que ja estic prou ocupat!



Després d'esbroncar-me em va fer fora. Vaig avisar la policia i com que vaig ser insistent van venir a veure'm dos agents. Després de la seva visita em van recomanar que posés una càmera amagada per a així tenir proves i poder denunciar o almenys descobrir què era el que passava. Així ho vaig fer, i com que l'amo del pis em va tractar fatal no li vaig ni comunicar. Després de sopar una pizza de pernil dolç i formatge, la meva preferida, vaig connectar el dispositiu que acabava de comprar i vaig anar a dormir, amb la porta tancada.L'endemà al matí em vaig llevar com si res. Cap cosa estranya, almenys que jo hagués notat. Per fi divendres. Vaig tenir la idea de mirar la gravació de la càmera de la nit anterior perquè estava avorridíssim. Merda! Per què? No havia filmat res! O bé la vaig configurar malament o no la vaig connectar correctament.



El matí se'm va fer massa llarg, però amb l'Aitana vam dir d'anar a dinar fora i fer una volta pel centre, perquè em mostrés alguns racons de Barcelona. No feia gaire que la coneixia, un mes potser, però la veia com diferent, no com una amiga. Que com ho sabia? Perquè quan estava amb ella no em centrava en res més que no fos ella, perquè sentia una pressió a l'estómac que no havia tingut mai, perquè quan somreia o em mirava sentia que no hi havia ningú més que ella i jo al món. Massa cursi? Potser, però així ho sentia.



M'agrada Barcelona, és molt maca, la zona de la Sagrada Família que tothom està content perquè s'ha acabat després de molts anys, Plaça Catalunya...



Vam anar a sopar i mentre portaven plats tradicionals japonesos parlàvem de la meva situació al pis:

–Encara somies coses estranyes Tin? –referint-se a mi pel meu sobrenom.



–Sí, he posat una càmera, però ha sigut inútil perquè no ha filmat res.



–Jo he buscat a Google coses d'aquella zona i només m'han sortit els vídeos dels desnonaments del teu edifici.



–Dels què? –vaig preguntar desconcertat.



–Ah, no ho sabies... On vius abans hi vivien famílies, però per la crisi marítima les van fer fora per a construir oficines, negocis, etc. El teu bloc es va salvar i al final es van quedar habitatges, però algunes famílies no van tornar i ningú sap què va passar amb elles.



–Hòstia, i això qui ho va fer? –vaig dir trist i desconcertat

–Pel que se sap, va ser l'ajuntament, però es diu que el teu edifici es va quedar com a habitatge per una ordre del govern del país. Però són rumors, ningú ha confirmat res.



–Et veig molesta amb l'assumpte, Aitana –vaig dir-li estranyat.



–És que odio les coses així, els desnonaments i les injustícies d'aquest tipus.



Va ser un moment un xic incòmode, ja que semblava que a ella li molestés que jo visqués en aquells pisos que injustament havien sigut desnonats, però no em semblava bé, perquè jo no en sabia res de la situació antiga d'aquells habitatges. La nit va passar i les incomoditats van anar desapareixent, però seguien allà. El que sí que vaig veure d'ella és que odiava les situacions injustes, cosa que em va encantar. Va convidar ella, sempre fèiem que un àpat el pagava jo i l'altre ella, i aquell li tocava. En sortir del local ens vam dirigir cap a casa seva i quan vam arribar em va dir "Vols pujar?". En escoltar la pregunta, mil idees i il·lusions van recórrer tot el meu cap. Potser volia que passés alguna cosa, potser era perquè conegués els seus companys de pis... Vaig acceptar, clarament. Era un pis no gaire més gran que el meu, a Sarrià, la zona que va passar de ser la més luxosa a la segona més econòmica, ningú sap ben bé per què. Hi havia tres habitacions, dos lavabos i un petit menjador connectat amb una cuineta. Em va presentar a l'Antoni, o Ton, i al Ricky, els dos nois amb qui vivia. Ella deia que eren com família. Vam estar xerrant i prenent "birres", com li diuen aquí. Sobre dos quarts de dues vaig marxar cap a casa, i en arribar em va passar una cosa ben estranya. La clau no entrava al pany. Era com si l'haguessin canviat. Vaig estar-m'hi una bona estona fins que em vaig cansar d'intentar-ho i vaig anar a avisar al senyor Roig. No em va ni obrir la porta. Eren les tres del matí, estava mort de son i no podia entrar a casa, així que vaig optar per trucar al serraller. Va venir d'urgència i em va obrir com si res. L'home em va mirar amb cara d'enfadat, com si em volgués dir "m'has tret del llit per a no fer absolutament res". Em vaig quedar al·lucinat. Vaig posar-me el pijama i quan em disposava a anar a dormir es van apagar tots els llums del domicili, com si haguessin saltat els ploms. Perdut enmig del menjador vaig buscar el telèfon per la taula per encendre la llanterna i anar al caixetí dels ploms. Vaig trobar el mòbil. Quan la pantalla es va il·luminar unes passes recorrien algun indret desconegut de la casa, que no vaig saber identificar. Vaig activar la llanterna ràpidament. No veia ningú ni res sospitós. Quan estava pel passadís, prop del caixetí es va començar a sentir, molt alta, una veu. Era masculina i estava informant d'alguna cosa, no escoltava ben bé el què. Del mateix lloc de la llar també provenia una llum, blava i vermella, poc intensa. Anava a inspeccionar? Feia com si res i encenia els llums? Unes passes i ara una veu i llum. Havia de ser valent. Mentre els meus peus em portaven mig inconscientment cap al menjador, la meva ànima s'encongia i feia bots. Era la televisió. S'havia encès. Enmig de la foscor i sense motiu, un informatiu de notícies ocupava la pantalla. No era del canal que veia normalment, no sé ni si era un canal. Però si sabia que no era actual, ja que qui anunciava la notícia es va jubilar l'any passat, i d'això n'estava ben segur perquè vaig veure un reportatge de la seva vida en l'actualitat i deia que ja no treballava. Tot i això, no vaig parar-hi gaire atenció a qui ho deia, sinó al que deia: "Continuem amb la crisi marítima a Barcelona. Avui, durant el desnonament de l'edifici Nord del nou barri Bellerose, que s'ha completat amb èxit, hi ha hagut una víctima innocent, Adrià, un nen de cinc anys que s'ha llançat daltabaix del terrat quan la policia ha irromput a l'immoble...". Déu meu. Era el meu edifici. Un nen es va suïcidar des del terrat del meu edifici. De sobte el televisor es va apagar i la llum va tornar. Què havia sigut tot aquell succés? Qui era l'Adrià? En aquell moment no ho sabia, però ara desitjo no haver fet el que vaig fer.