F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Entre parets (Pol Sánchez García)
INS Bernat el Ferrer (ESO, Batx i FP) (Molins De Rei)
Inici: La bruixa blanca (Shelby Mahurin)
Capítol 1. El Bellerose

Lou

Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.

Viva.


Capítol 1:  Els somnis de Bellerose












Després d'escriure-li a la tieta Lou, vaig pujar a l'avió, però abans van passar moltes coses que em van portar a fer-ho. Tot va començar al mateix lloc on era ara, però mesos abans, quan venia de casa.



Vaig baixar de l'avió il·lusionat per començar un nou capítol de la meva vida. Venir a Barcelona a estudiar era un somni des de ben petit. Els pares no entenien per què Barcelona i no els Estats Units o París, realment jo tampoc. En aterrar vaig escoltar les meves primeres paraules en català d'un parlant nadiu: "Estimats passatgers, els informem que aquest vol Manchester-Barcelona realitzat en un temps d’exactament dues hores i disset minuts el dia vuit de setembre de dos mil vint-i-set ha sigut finalitzat amb èxit. Gràcies per confiar en Fly-Us, els desitgem una bona estada". És clar que havia parlat català, portava fent classes particulars tot l'estiu amb un irlandès que en sabia per poder defensar-me en arribar, però sentir-lo pronunciat per un català original era molt diferent. Vaig baixar del vol i em va rebre l'Uber que prèviament havia contractat. Em va portar a la Nova Barcelona. Es diu així, ja que no porta viva ni dos anys, pràcticament. Es va començar a construir l'estiu de dos mil vint-i-cinc perquè el nivell del mar va començar a pujar i es va inundar tota la part de la costa. Com que molta gent es va quedar sense llar, van construir cap a les muntanyes molts edificis per a solucionar el problema. "Ja hem arribat" em va dir el xofer. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un cartell que posava "Benvinguts a Bellerose". El Bellerose era el nou barri de Barcelona, era bastant pobre, però em vaig despistar buscant un lloguer i no vaig trobar res més; Barcelona patia de sobrepoblació i ja tenia sort d'haver aconseguit un sostre. Vaig trucar al propietari de la casa perquè em fes l'entrega de claus. Era un home vell, amb un ull mig tancat i una dent que se li veia entre els llavis. Una mica terrorífic. Quan va arribar em va mirar de dalt a baix i seguidament se'm va quedar mirant fixament als ulls:





– És vostè el xicot que em vol llogar el pis? –va preguntar.



– Sí, senyor, soc jo mateix, Austin Morgan –vaig respondre amb seguretat.



– Bé... Aleshores acompanyi'm a la seva nova casa.



Vam arribar al pis. Era petit i estava bastant descuidat, però era molt econòmic, així que no vaig queixar-me. Era el típic pis antic tot separat per habitacions, les parets gens llises, el terra de marbre i les portes antigues. Em va donar les claus i va marxar. Van passar pocs dies fins que em vaig instal·lar definitivament.Ja coneixia la meva zona i començava a aprendre a utilitzar el transport públic. Em quedaven dos dies per començar les classes i ja tenia tot el necessari.

Tot semblava normal fins aquella nit, la penúltima de les vacances.



Em vaig estirar al llit a escoltar música amb els auriculars. Normalment, escolto tota mena de música, però a la nit m'agraden les cançons relaxades. De sobte un cop sec que venia del menjador, a l'altra banda de la casa, em va cridar l'atenció. Em vaig espantar i vaig parar la música; només se sentia la gota que cada dos segons queia de la pica de l'aixeta de la cuina, res fora de l'habitual. De cop, en l'immens silenci interromput per les gotes vaig començar a notar un fred diferent, un de finals de novembre quan no saps si posar-te un conjunt d'estiu o d'hivern. Seguidament, un corrent d'aire va començar a recórrer el passadís. No tenia cap sentit, aquell corrent, no hi havia res obert perquè l’aire condicionat estava encès, però semblava que totes les finestres estiguessin obertes. Em vaig aixecar. Vaig caminar lentament pel passadís fins a arribar al solitari menjador. Un cop allà, vaig mirar al voltant per veure si hi havia alguna finestra oberta. Cap. En el precís instant en què vaig confirmar que tot estava ben tancat, vaig escoltar una mena de petjades provinents del meu darrere. En girar-me, vaig veure que la llum de la meva habitació estava encesa, i en dirigir-me cap allà, estranyat, vaig albirar una ombra fosca, que semblava femenina. De cop i volta em vaig despertar. Semblava que tot era un somni, però ho havia sentit molt real, massa. Vaig tenir la sensació que allò ho havia viscut. En aixecar-me del llit vaig mirar per tots els racons de la casa, per a assegurar-me que no hi havia ningú. Només se sentien els sorolls del carrer.



Sense entendre el que havia succeït vaig intentar fer com si res hagués passat. Em va resultar difícil, però mentre passaven les hores del dia ho anava veient com un malson. A la tarda vaig anar a comprar algunes coses que em calien al supermercat Camunyes, el més proper a casa perquè no m'agrada gaire caminar. Vaig comprar tres ximpleries: una dotzena d'ous per sopar una truita, aigua i un pot de tomàquet. M'encanta cuinar, però no soc molt bo… Tot i això, ho intento. Un cop a casa, em vaig relaxar mirant la televisió, concretament un programa que m'havia encantat i que es deia "El foraster", en què un periodista visitava poblets de Catalunya. Era molt entretingut.



Va tornar a caure la nit i altre cop mentre dormia vaig començar a escoltar cops, aquesta vegada més suaus, però alhora més constants, com si algú estigués trucant a la porta. Ara no volia sortir del llit, part del cervell em deia que somiava i part que no. Armat de valor vaig decidir agafar una perxa de la roba, el primer que vaig trobar per defensar-me mínimament, i vaig anar molt lentament cap al menjador. Tampoc hi havia ningú. Vaig anar a la cuina i aquest cop no queia una gota d'aigua. L'aixeta estava oberta. La vaig tancar i em vaig girar rapidíssimament cap a la porta, que donava al menjador, ja que vaig escoltar petjades altre cop. No vaig veure ningú. Vaig sortir de la cuina tan ràpid com vaig poder i en arribar al maleït menjador vaig sentir una porta tancar-se quan en principi totes ho estaven. Em vaig espantar molt i vaig buscar l'interruptor de llum, però no funcionava, així que vaig encendre la llanterna del telèfon. Al mateix instant de connectar-la vaig veure que a la paret en la qual es recolzava el sofà hi havia escrit en vermell "Marxa d'aquí". En veure això, vaig començar a marejar-me i de cop i volta em vaig despertar del llit, al matí, una altra vegada. No entenia res del que passava, dues nits seguides havia vist coses paranormals en somnis que no tenia la sensació que fossin somnis.



Em vaig aixecar i vaig anar lentament, encara un xic marejat, cap al menjador per anar a esmorzar. Però em vaig aturar en sec. Vaig veure a la paret el mateix missatge que a la nit. Em vaig bloquejar, però vaig apropar-m’hi. No era sang, com pensava, sinó tomàquet. Se’m va acudir una teoria: algú s'havia colat a casa meva per fer una broma amb tomàquet i espantar-me. Com que em vaig adonar, va obrir l'aixeta de la cuina per distreure'm i poder marxar. No vaig voler pensar-hi més ni relacionar-ho amb el que havia succeït la nit anterior. El meu últim dia de vacances no va ser com esperava. Vaig començar a buscar com un boig algun pis de lloguer lluny de Bellerose. Res. Ni tan sols un soterrani. En veure que no podia fer res més que quedar-me allà vaig anar a parlar amb el propietari. Quan li vaig explicar el problema es va quedar amb els ulls com taronges. Em va dir que no tenia ni idea de qui havia pogut ser i que mai havia tingut problemes d’aquest tipus. Quan tornava al pis sense solucions vaig tenir una idea molt senzilla que no se m'havia acudit: trucar a la policia! Era fàcil, i ells em podrien ajudar. Però em van dir que estaven molt ocupats amb altres assumptes que consideraven més importants i sabia que no m’atendrien. Vaig trucar al serraller perquè em canviessin el pany de la porta principal per quedar-me més tranquil.

Va a tornar a caure la nit. L'endemà començava a la universitat i volia estar descansat, així que em vaig posar l'alarma a un quart de vuit del matí i vaig anar a dormir ben d'hora. No va passar gaire temps fins que, sense cap mena d'explicació, una olor dolça va entrar a les meves fosses nasals. No era la típica olor de quan anaves a comprar llaminadures il·lusionat, sinó una dolçor que asfixiava. Què era? Per què venia aquesta fragància? No em vaig voler aixecar. Cada cop que ho feia em llevava més confús. Menys mal que aquella nit no va passar res més. Vaig deduir que l'olor provenia d'algun pis veí on algú cuinava alguna recepta estranya. En llevar-me em vaig dutxar, vestir i arreglar-me. Vaig fer-me la motxilla i em vaig preparar un entrepà per quan acabés les classes. Per sort, ja havia après a agafar el bus, així que vaig arribar bastant bé de temps. La veritat és que la universitat era molt diferent de la de Manchester. Em va decebre un xic, però anava a estudiar i no a mirar els luxes que tenia el recinte. Mentre esperava l’hora d’inici, vaig anar a la cafeteria i vaig fer contacte visual amb una noia rossa, amb els ulls marrons cafè i un somriure preciós. En entrar a classe vaig veure que anava amb mi i, sense dubtar-ho, va venir a parlar-me.



– Hola! Em dic Aitana, encantada. Tu com et dius? –em va preguntar amablement.



– Ei! Jo soc l'Austin Morgan, un plaer –vaig dir intentant semblar català.



– Tu no ets d'aquí oi? –em va preguntar rient.



– No, soc de Manchester, tant se'm nota?

– Una miqueta, però parles prou bé el català!

Després d'entaular una conversa interrompuda per l'entrada del professor em vaig asseure al seu costat, em queia bé.



Quan van acabar les classes, vam anar a dinar junts a la plaça de la universitat, ella portava una carmanyola amb amanida ja que li encantava menjar sa i jo el meu entrepà de fuet, un dels millors descobriments de Catalunya.



Van passar pocs dies i ens vam anar agafant molta confiança. Ella em va explicar que tenia problemes amb els seus pares. Jo li vaig explicar el que em va passar al pis els primers dies d’estada. Ella es va quedar sorpresa, però no va reaccionar gaire perquè li feia molta por. No entenc el motiu, però no parava de pensar en ella, i en fer-ho sentia unes pessigolles a l'estómac que mai havia notat.



Aquella nit en què no parava de pensar en ella, un tipus de xiuxiueig provinent de fora l'habitació em va alertar. Vaig quedar-me quiet, alerta, i de sobte un cap borrós va aparèixer, com si estigués mirant-me a mi. No vaig veure qui era, només una forma rodona i uns cabells llargs penjant. Vaig fer un crit d'espant i de cop vaig despertar-me del somni, un altre cop. Vaig trucar a l'Aitana:

– Aitana, m'ha tornat a passar.







 
Pol Sánchez García | Inici: La bruixa blanca
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]