Anàrem a casa d’en Carles mentres jo processava la nova informació que havia rebut. No tenia ningun sentit. Per a començar, els meus pares sempre havien tingut problemes financers, així que no entenia com podien haver pagat una fortuna per tenir-me. A més, sempre em deien que em pareixia molt als dos, fins al punt que em reconeixien pel carrer com a filla seua sense haver-me presentat. Pot ser astò podia ser alguna mena de percepció que tenia la gent, i si em fixava, tampoc no érem tan pareguts.

L’assumpte ara era que en Carles volia trobar uns documents que suposadament contindrien la meua informació vertadera: el meu nom real, data de naixement, el nom dels meus pares biològics, etcètera. Simplement perquè volia que jo coneguera la veritat.

-I per què no se'ls demanes a ta mare directament?

-Pense que si ella mateixa no s’ha apropat a tu per dir-te ho, és que no vol fer-ho. Però tampoc no m’atreveix a preguntar-li per què. A més pensa que ella no sap que jo he trobat aquesta informació.

Però astò era una bogeria. No tenia ningun sentit. Encara no em feia a la idea de que el que estava ocorrent era veritat, quan arribarem a les portes de la mansió, perquè de casa en tenia poc, de la família Vila. Les portes mesuraven al menys cinc o sis vegades el que jo, i eren d’un color blanc més intens que el de la lluna plena que es podia observar damunt l’imponent edifici. Es tractava d’un conjunt de tres plantes, amb un ample camí d’entrada i enterament vorejada per un sòl ple d’herba ben curada, verda, i fresca.

Nosaltres entràrem per la porta del servei, d’un tamany més reduït, encara que continuava sent gran, i ens va obrir una senyora major que duia una mena d’uniforme blau, amb un somriure i sense dir una sola paraula. Em vaig adonar que entre ells parlaven amb senyes, i en Carles em va explicar que la dona, que s’anomenava Laura, era sorda i havia estat la seua assistenta personal des que era ben petit. Ens acompanyà fins a la tercera planta, on es trobava l’estudi d’ Amada, i ens va donar una clau per a obrir la porta. Es veu que ella no en volia saber res mes.

Vam estar una estona buscant per tot arreu, en les estanteries, els calaixos, les caixes de plàstic, els armaris... tots els llocs on es podrien amagar uns documents importantíssims d’una advocada que s’enfrontava a crims estrambòtics quasi a diari. Pensàrem que potser els tenia en algun altra habitació, ja que contenien informació massa delicada, i caldria que revisarem altres estàncies. Però en adonar-nos de l’hora que era, ja quasi les tres de la matinada, vam concloure que continuaríem la cerca els dies següents.

Finalment trobàrem una cosa que ens va sorprendre per a mal. Era un sobre. El que contenia no os ho puc dir. I ara el que en Carles volia que jo fera era tornar a Espanya per entregar-li a la policia nacional uns documents que incriminarien a sa mare i per fi desvetllarien la veritat sobre tantes desaparicions.

Així que ací em trobava, de volta en Barcelona, i amb una por insuportable. Perquè en Carles ja m’havia advertit, i a més jo ho pressentia, que ja no hi era segur per a mi caminar sola per cap lloc públic, amb el que portava en la maleta. Havia passat molt poc de temps des de l’última vegada que havia estat allí, però em sentia molt diferent. Barcelona em semblava molt diferent, com si ja no fora el meu llar. Com si jo ja no hi formara part de la resta de ciutadans. Després d’haver conegut la veritat, no entenia com podia haver viscut tant de temps sense saber res. Em donava la sensació que tota la meua vida havia estat una mentira.

Mai oblidaré aquell dia en el que vaig trobar aquella informació a casa d’Amada Vila.Perquè va ser el dia en el que vaig perdre-ho tot. La meua vida tranquil·la i la meua innocència s’havien quedat a la Vila, a l’illa de Honolulú.