No tenia ni la més remota idea de quines podien ser les intencions d’aquest Vila. És que ni tan sols coneixia el seu nom. Amb la meua imaginació vaig anar creant desenes d'escenaris ficticis amb el que podria ocórrer, de vegades bo, de vegades roí... I en una d’aquestes em vaig adonar que no m’havia deixat clar si havíem quedat al migdia o a mitjanit. Doncs sí que era espavilat, el Vila.

Vaig alçar-me al dia següent amb el cap com a embotat, de no haver descansat el suficient. Vaig aixecar-me i em vaig posar l’uniforme de cambrera, per començar la meua jornada. Mentre em pentinava els cabells, vaig donar-li unes quantes voltes a l’assumpte de la nit anterior i vaig concloure que només podia anar al lloc de quedada les dues hores possibles, i esperar que apareguera en algun moment. Al final vaig arribar quinze minuts tard a treballar per haver-me despistat, i tampoc no havia tingut temps de desdejunar. Em caigué una reprimenda tremenda. Aquest dia estava sent especialment calorós i, sumant la meua impaciència perquè arribés el migdia, vaig patir un desmai enmig del restaurant. L’encarregat hauria d’estar ben content amb mi.

El següent que va ocórrer va estar bastant interessant. Jo hi era tombada a algun lloc, vaig suposar que a alguna hamaca de les piscines, quan vaig recobrar el sentit, i el primer que vaig vore va ser una figura amb el cap taronja que em deia alguna cosa. O potser parlava amb l’altra figura que tenia al costat. Però això no hi era rellevant. En adonar-me que el pèl-roig es tractava del Vila, com és natural, vaig entrar en un estat de pànic incontrolable. No podia cridar, ni parlar, però sí em vaig aixecar bruscament i vam xocar els caps de manera agressiva. Que va ser humiliant és dir poc, la veritat. De fet, crec que fins a l’actualitat encara no puc recordar l’incident sense morir-me de la vergonya. Jo em vaig disculpar moltes vegades, i em vaig sentir malament. Ell, per altra banda, ho va trobar tot molt graciós. A tot això, l’altra figura, que havia estat l’encarregat del restaurant, en vore que ja estava recuperada, va desaparéixer en qüestió de segons, dient que tenia molta pressa per atendre els clients.

-Bé, ja sé que ha estat ridícul, però tampoc no cal que et deshidrates de tanta rialla.

-Perdona, tens raó. Tu ets Lola oi? Jo soc Carles, encantat.

-Saps el meu nom? Com? Per què?

-L’encarregat estava cridant el teu nom tot espantat quan t’has desplomat a terra fa una estona.

-Ah, bé . I per què volies quedar amb mi? - a mi és que m’agradava ser directa.

-Com dius?

-Ets tu el de la noteta, veritat?

-Sí... supose que sí.

-Com que suposes?

-Podria ser jo.

-Adeu.

-Adeu?

-Sí, he de tornar a treballar. No esperaré ací veient com em vacil·les.

-Espera, sí que he sigut jo el de la carta. Hem de parlar.

-Què vols?

-No t’ho puc dir ara mateix, però és molt important que quedem aquesta nit per anar a La Vila.

-La Vila? Què és això? I per què hauria d’anar amb tu?

-No t’ho puc dir.

-Bé, no pots esperar que isca de l’hotel de nit, amb algú que no conec de res, sense saber a on anem o què farem.

-Has de confiar en mi.

-No he de fer res si no vull - aquí crec que vaig acabar amb la seua paciència, perquè abandonà la seua faceta de xic misteriós per dir-me que, si no anava amb ell a La Vila, ací ja no estava segura i em podia passar qualsevol cosa.

-I si vens amb mi, t’explicaré els detalls, sinó, pots quedar-te a l’habitació i vore què ocorre -. Només el vaig mirar i ell s’ho va prendre com a una espècie d’afirmació. - Recorda, aquesta nit a les dues. Ni un minut més tard.

Que surrealista! Vaig pensar que estava boig, sent sincera. Però estava massa seriós, no podia tampoc ser una broma. Sí que ho podia ser, per què no? A més, jo a ell no el coneixia, per què volia que anara amb ell? Això pareixia un problema de Gauss, amb tantes incògnites.

Finalment vaig decidir anar-hi. Sí, ja ho sé, va estar molt irresponsable per la meua part, possiblement en Carles m’havia transmés la seua bogeria. Podia segrestar-me i emportar-me a algun lloc estrany, podia matar-me... Bé, no sé si matar-me. Jo estava en un punt molt pròxim a la paranoia, amb pensaments intrusius com formigues escalant cap al meu cap sense pausa. Així que vaig decidir simplement no pensar-hi més. En acabar el meu torn de la nit, vora les dotze, vaig córrer a l’habitació, em vaig dutxar, em vaig canviar... Després em vaig canviar una altra vegada, i una altra. Perquè no sabia el que havia de portar posat. Què era la Vila? Una platja? Una muntanya? Una discoteca? Vaig acabar posant-me uns pantalons curts texans, i una samarreta negra, amb les convers negres. Ja veus tu, quina originalitat!

En eixir de l’habitació tot em va semblar terriblement fosc i tenebrós, i el silenci, més notable que de costum, estava únicament interromput pel brunzit dels tubs lluminosos del sostre. Potser el que estava fent ni tan sols estava permès. És clar que els clients de l’hotel poden eixir de l’habitació quan volgueren però no tenia tan clar que una cambrera poguera passejar-se per la piscina, ara ja tancada, passada ja la mitjanit.

En arribar al punt de quedada, ell ja m’esperava assegut a una cadira a sota d’un para-sol. De fet, es tractava de la cadira del socorrista. Quin valor! S’hi asseia tranquil, observant l’aigua en calma, i em vaig fixar que portava uns texans curts igual que jo, però la seua samarreta era de tirants i duia unes sandàlies. Semblava un guiri, amb els cabells pèl-rojos, la pell pàl·lida i el conjunt de la roba. Es va adonar de la meua presència i em va fer un gest de salut amb la mà. Em vaig apropar a on ell estava, i anava a obrir la boca per dir alguna cosa, no sé bé el què, quan em va fer un gest perquè romanguera en silenci. Després em va indicar que el seguira i vam dirigir-nos cap a una porta d’un edifici xicotet a on jo mai havia entrat abans. La porta estava ja entreoberta, i en passar-hi jo, en Carles la va tancar per complet amb clau. Malament. Molt malament. La saleta estava completament buida.

Es veu que encara no es podia parlar, perquè m’indicà que seguira avançant i passarem una altra porta, que aquesta vegada arribava a un lloc obert. Semblava que havíem eixit de l’hotel. Es tractava d’un camí llarg i estret vorejat de palmeres, fins al punt en què a penes es podia vore el que hi havia fora.

Vam estar caminant durant hores. O minuts. Van ser uns deu minuts, però en complet silenci. No obstant, aquell silenci no em generava incomoditat. Era com si estiguera a soles, perquè quan estic a soles amb el silenci resulta reconfortant, natural i agradable, i a la vegada una càrrega per al meu cap, que no pot deixar de pensar.

-Ja pots parlar.

-A on anem?

-Ja t’ho he dit aquest matí. Anem a La Vila.

-I què es La Vila.

-Ma casa.

-És broma.

-No.

-I perquè no podia parlar fins ara?

-Està molt vigilat, l’hotel. Et miren i t’escolten tot el temps. Inclús a l’habitació. No ho sabies?

-Que va.

-Bé, doncs hauries d’haver llegit la lletra petita del teu contracte laboral.

-Potser. Per a què anem a ta casa? Per què és perillós estar a l’hotel? I per què ens vigilarien a les habitacions?

-Totes les teues preguntes són bones. Ara t’ho puc explicar, perquè a aquesta distància és impossible que ningú no ens escolte.

Va estar una estona plena de sensacions diferents. Perquè va durar una estona, la història. Encara que, de tant en tant, anava pensant en com podia ser que el camí de palmeres no s’acabara.

Resumint tot el que en Carles em va contar, el que havia passat era que uns mesos enrere, ell havia trobat uns documents de la seua mare que parlaven sobre el cas de desaparició d’unes xiquetes. Havien desaparegut feia quasi setze anys, a Barcelona, i els seus pares les havien estat buscant durant mesos sense trobar cap pista. Tothom les va donar per perduda, excepte Amada. Ella va continuar buscant-les, fins que una d’elles va aparéixer, quasi un any després, a una illa de Hawaii, concretament en la que ells es trobaven en aquell moment. Amada Vila es va comprar una casa a Honolulú uns dies després d’haver-la trobat. I no es va tractar de cap coincidència. El que havia ocorregut amb les xiquetes havia estat l’impuls que necessitava per a començar a investigar als responsables del seu segrest. Uns mafiosos amb moltes propietats i empreses, com era el cas de l’hotel enquè jo estava treballant.

Ací per exemple, cada cert temps a l’hotel desapareixien unes quantes persones, gent sense importància però amb molts diners i pocs familiars, o xiquets que podien fàcilment passar com a desapareguts i que pareguera un accident. Després el que feien amb aquestes persones era furtar-los els diners i eliminar-los dels registres civils, mentre que als xiquets els venien a famílies adinerades que no podien o no volien tenir fills de manera natural i preferien elegir-los a la carta. Sí, sonava terrible, i ho era.

-Però, què te això a vore amb mi? Per què voldrien fer-me res, si no soc ni una nena petita ni adinerada?

-Lola, això és el que no podia dir-te abans. Tu ets l’altra xiqueta desapareguda, la que mai no havia pogut trobar ma mare.