|
| Viatje a la Vila (emma_rma) |
| IES LA MOLA (Novelda) |
Inici: La connexió maltesa (Jordi Sierra i Fabra)
Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.
- A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?
- No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...
- Si el vol arriba a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!
- Perquè la companyia és alemanya?
- Doncs que ho diguin en alemany!
De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.
|
| Capítol 1: La carta |
Vaig pensar en com això no és més que un acte reflex, que instaura seguretat en les persones. I en que normalment jo també ho hauria fet. Però no em feia falta. No en aquell moment. Ja havia gaudit de suficient telèfon durant el viatge, fins al punt que m’avorria només pensar-hi. Hauria d’haver trucat als meus pares, però tampoc no m’abellia entaular una conversació superficial en aquell moment. Havíem estat molt units feia uns anys, els pares i jo. Hui dia la situació era molt diferent, i em costa recordar el moment en què tot va canviar, o per què. Al cap i a la fi, això ens ocorre a la majoria dels adolescents. Hi ha aquesta mala època en què odiem els pares, i odiem odiar-los. Es tracta d’una mena de bucle de l’odi infinit que no comprén de descansos, almenys durant uns anys.
El cas és que no volia fer res. Restava al meu pit una sensació d’ inquietud que m’acompanyava des que havia eixit de la casa d’en Carles, feia ja quasi un dia. Els records de tot el que havia ocorregut apareixien sense control al meu cap. Els pensaments intrusius es repetien una i altra vegada sense descans. “No hauria d’haver anat”. “No hauria d’haver acceptat”. “No hauria d’haver-lo seguit”. Durant el viatge, vaig intentar recórrer a la música que havia descarregat al mòbil. Res. “Hauria d’haver-me quedat en l’habitació de l’hotel, amb l’aire condicionat i la nevera plena de begudes”. I així durant hores. Jo no hi era responsable, i en el més fons de la meua ànima ho sabia. Però el meu cervell té una manera molt especial d’aconseguir que sempre m’atribuïsca les desgràcies alienes. I les meues, per suposat. Els “hauries” o “has de” són el meu pitjor enemic. Ma mare diu que no serveixen per a res. A mi sí em serveixen, per a tornar-me boja. “Has de trobar el que t’ha demanat”. I ací està una altra vegada. Però es veritat. Si no ho aconseguia, tota la nostra investigació de les setmanes anteriors no hauria servit de res. Era qüestió de vida o mort. Bé, no en el meu cas, però potser per a en Carles sí. A més, si fracassava, les conseqüències quedarien gravades a la meua consciència. I per a mi la consciència estava el pitjor dels castics. Així que, havia d’aconseguir-ho, i ja hauria de valer la pena.
En tant que els meus obscurs pensaments m'envaïen, l’avió estava ja quasi buit, a excepció d’una jove parella amb el seu bebé i un senyor de mitjana edat que aparentment s’havia adormit. Em vaig apressar a traure la maleta del compartiment superior i, en recordar el canvi de temperatura que m’esperava a l’exterior, em vaig posar l’abric i de passada em vaig enrotllar al voltant del coll la bufanda que guardava en la motxilla.Me l’havia regalat la germana petita d’en Carles, Cèlia, esperant que la recordara quan la utilitzara en tornar a Espanya. No sé si va pensar que Manresa era una mena de Pol Nord, o em va vore tan humil que va suposar que no posseïa molta roba. O potser simplement era molt simpàtica. Estava feta a mà i amb un acabat irregular, el que indicava que la persona que l’havia teixit no era molt experimentada o no va posar molt d’afany en el seu treball. Però quan la vaig rebre em vaig estalviar qualsevol comentari i vaig agrair l’obsequi amb un dolç somriure, el més sincer possible.
Mentre per fi baixava de l’avió, vaig pensar en la situació tan enrevessada en què m’havia ficat. Tot havia estat desencadenat pel capritx de voler passar part de les vacances fora, el més lluny possible de casa. Volia disfrutar d’un temps de llibertat, viatjant per tot arreu i descobrint món. Sí, m’hauria encantat. No obstant això, el més paregut que em podia permetre era buscar treball en algun lloc per poder pagar les despeses del viatge. Vaig tindre la increïble sort de trobar un hotel a Honolulú, en l’illa O’ahu, Hawaii, on contractaven una jove sense experiència, però amb molta il·lusió per aprendre i sobretot, amb un salari mínim i uns horaris un tant qüestionables. Bé, sort, i que vaig estar cercant per Internet durant mesos.
Quan hi vaig arribar, el primer que vaig sentir va ser la calor. La insuportable calor que feia a totes hores, des que eixia el sol fins que s’amagava. Després em van ensenyar l’hotel i l’habitació on dormiria durant la meua estada, i les meues penes s’evaporaren més ràpid que la suor que em provocava l’ambient. Les vistes deixaven molt a desitjar, perquè la zona destinada als treballadors estava ubicada al costat contrari del que mirava a la mar, però la dutxa i el llit estaven nets, i feia una frescor ferventment anhelada per qualsevol que aprecie la seua integritat física durant els mesos d’estiu.
A pesar d’estar molt ben acomodada, la primera setmana passà molt lenta: rentant plats sense descans, ordenant els calaixos, netejant, escombrant, fregant, parant taules... Això no representava la imatge que jo m’havia fet al meu cap. Havia creat unes expectatives massa elevades del que serien les meues suposades vacances. Greu error. El que diga que mai no espera res de la vida està mentint. Però quan esperem certes coses, hem de ser el suficientment responsables d’acceptar després el que vinga de manera incondicional. Sembla un pensament bastant conformista, oi? Doncs no és el cas. De fet, no hi té res a vore. El primer pas cap a aconseguir el que volem és el d'assumir la realitat que se'ns presenta, de la manera en què se’ns presente presenta. És per això, que vaig tractar de ser responsable en aquest sentit, i la vida va haver de pensar que mereixia alguna mena de recompensa. El dimecres de la segona setmana, arribà a l'hotel Amada Vila, una famosíssima i multimilionària advocada que havia aconseguit el seu prestigi vint anys enrere després d’haver guanyat uns cassos complicadíssims sobre un assassí en sèrie al districte de Brooklyn, a Nova York. També venia acompanyada del seu marit i els seus fills, però com haureu entès, jo tenia les meues prioritats ben assentades.
En el temps que s’hostatjaren allí, que van ser uns quatre o cinc dies, vaig fer tot el possible per apropar-me a la senyora Vila. El dimecres, vaig tractar d’assabentar-me de quina era la seua habitació. Simplement vaig preguntar en recepció, per la qual cosa vaig rebre una desmesurada quantitat de mofa per part dels meus companys d’ofici. El dijous vaig vore els seus fills prenent el sol en una de les piscines, i vaig fer unes voltetes per comprovar si Amada estava prop. El divendres vaig recapacitar un poc i em vaig adonar que si continuava per aquell camí, podia acabar denunciant-me per assetjament de segon grau.
Aleshores, després d’haver acceptat la meua nova realitat, per segona vegada en menys d’una setmana, batent el meu rècord i assumint que no podria parlar amb la meua ídola, em trobava una mica desalenada. Ja acabat el dia, vaig arribar a la meua habitació vora les dues de la matinada, en acabar de replegar la cuina. Em disposava a entrar al llit sense ni tan sols ficar-me al lavabo o canviar-me primer, quan vaig escoltar com picaven a la porta. Al principi no vaig reaccionar, pensant que es tractava d’una equivocació. Passaren uns deu segons fins que tornaren a tocar, aquesta vegada amb colps més sonors i desesperats. Estranyada, i una mica atemorida, per les altes hores de la nit que eren, vaig decidir obrir la porta.
- Lola, ja era hora xiqueta – era la Jana, una de les recepcionistes nocturnes. Era l’única altra espanyola entre els empleats de l’hotel, i solia ser bastant agradable, així que vam entaular una mena d’amistat en el poc de temps que ens coneixíem. Vaig sentir un petit alleujament a la gola, i la por es va dissipar quasi per complet.
- Perdona, és que ja no són hores. A més, m’has acollonit una mica, què vols que et diga.
- Bé, però no t’alteres xiqueta – va afegir amb una curta riallada. Quina mania de tractar-me de xiqueta, com si ella fora deu anys major.
- Què volies? - vaig preguntar exasperada, amb massa ganes de gitar-me i les parpelles ja mig tancades.
- Jo res. És que s’ha apropat a recepció fa uns vint minuts un xic molt simpàtic i m’ha demanat que et porte aquesta carta. M’ha oferit una bona propina, i jo com a bona empleada, estic obeint les seues ordres. També ha insistit que no la llegira, però ja era massa demanar –no tenia filtre -. Xiqueta, que diu que vol veure’t no sé a on, no sé quan, per dir-te no sé què...
- Jana, que poc de tacte, dona. Dona’m el full.
- Abans has de dir-me qui és aquest xic.
- Ni idea. Jo sé menys que tu, que l’has vist. De segur que açò no és alguna malifeta de les teues?
- Que no, t’ho jure. Era un jove alt, molt alt de fet. Pèl-roig, cabells arrissats, com els teus, ulls negres... no sé què més, però era molt guapo.
- Què dius? Estàs segura?
- Sí, clar.
- Aleshores era el fill de l’Amada Vila.
- Ostres, xiqueta! Doncs has triomfat, eh! Pren, el paperet. Tens hora de quedada i tot. Disfruta. I ja em contaràs els detalls.
- No flipes tant, que voles – li vaig dir amb un to seriós. Però un petit somriure se’m va escapar sense adonar-me'n.
Em vaig acomiadar de la Jana, no sense primer prometre que li contaria els detalls, i vaig desplegar el full amb el missatge del misteriós Vila. “Quedem demà a les dotze en la piscina principal, he de parlar en tu amb urgència”. Només deia això. Semblava tot tan estrany...
|
|
|
|
| |
| emma_rma | Inici: La connexió maltesa |
| |
|
|
|
