Tina i jo intercambiavem mirades confuses, sense saber molt bé com reaccionar davant les impactants paraules del nostre pare. Quina connexió tenia amb Jack?, Per què li havia dit eixes coses a Tina en secret? Però, la més important, Havia de continuar confiant en el que anava a ser el seu futur marit?

Els dies passaven i Tina ja no lluïa els seus cabells castanys foscos, sinó que havia tornat al seu color natural: el negre. Vaig suposar que li havia donat nostàlgia el retorn del nostre pare. Este color (igual que tots els anteriors) li quedava fantàstic.

L'ambient a casa no era molt agradable, sinó tot el contrari; el meu pare i Jack s'evitaven coste el que coste, la qual cosa causava una evident incomoditat, i la meua germana i jo (malgrat tindre un objectiu comú: descobrir el perquè el nostre pare no tolera a Jack) tampoc havíem solucionat els nostres problemes perquè, òbviament, no oblidaré el fet que porte sense respondre les meues qüestions des que va tornar al poble.

-Aitana, has d'ajudar-me a esbrinar per quin papà em va dir totes eixes coses sobre Jack. No et sembla curiós que tots dos s'eviten?- Em va preguntar un dia Tina mentres jo llegia amb tranquil·litat a la meua habitació..

-I per què no proves a preguntar-li-ho a algun dels dos?- Vaig contestar amargament sense enlairar la vista del llibre.

-Perquè papà m'evita a mi també, i Jack es nega a contestar. Sembla… espantat.

Malgrat tindre curiositat, em negava a ajudar-la fins que no resolguera els meus dubtes.

-D'acord. T'ajudaré. Però dis-me Em diràs per què et vas anar i has tornat després de dos anys?

-Val. Si he de contestar-te perquè m'ajudes, això faré.

Vaig tancar immediatament el llibre i em vaig asseure en el llit, disposada a escoltar. No esperava que estiguera tan desesperada com per a cedir tan ràpid davant la meua pregunta.

-Ja saps que als quinze em van diagnosticar alopècia cicatricial, el tipus més greu que hi ha- Va començar a explicar-me, al mateix temps que es llevava la perruca color negre fosc- En aquells dies, malgrat haver-me curat, seguía tenint moltes inseguretats . Jo… Necessitava anar-me del poble. Alliberar-me. No volia suportar cada dia les mirades afligides dels altres, ni les seues paraules falses de compassió.- Se li havien format llàgrimes en els ulls.- De veritat que no volia anar-me, però ho necessitava.
I sobre això de tornar al poble… Jack no estava molt convençut, però va acabar entrant en raó. Jo volia veure-us. Sou la meua família, i us estranyava moltíssim.

Se m'havia format un nus en la gola. Veure a la meua germana major tan fràgil em trencava el cor.

-I Jack? Desapareixes durant dos anys i tornes compromesa, Com pot ser això possible?- Li vaig preguntar el més calmada que vaig poder.

-Aitana, han succeït massa coses durant estos dos anys. Simplement ens enamorem. Fa un parell de mesos em va demanar matrimoni i no vaig poder dir-li que no, doncs si que veig una vida sencera al seu costat.- Em va contestar. I vaig saber que verdaderament estava enamorada d'ell, perquè la seua mirada s'havia il·luminat d'una manera que no havia vist en anys.

Passem tota la vesprada parlant i posant-nos al dia; ella contant-me les seues aventures amb Jack, i jo relatant-li els successos d'estos dos últims anys al nostre poble natal. Al final, ens quedem adormides de tant parlar.
No m'havia adonat fins hui del molt que trobava a faltar això. Trobava a faltar les nostres vesprades de tafaneries. Trobava a faltar quedar-nos despertes fins a les tantes per a després, sense adonar-nos, adormir-nos a la meua habitació. L'havia tirada molt de menys.

L'endemà, em va despertar la llum del matí, perquè ens havíem oblidat de baixar la cortina. Encara així, Tina continuava dormint plàcidament.

-Tina, Tina- Vaig començar a murmurar-li mentres la bellugava.

Com vaig veure que no obria ni un ull, vaig decidir cridar-li a cau d'orella:

-Tina! Desperta d'una vegada!

Una vegada va obrir els dos ulls i em va mirar amb cara de voler enterrar-me viva, vaig intentar explicar-li el que tenia pensat fer respecte al tema del nostre pare i Jack:

-Bon dia, germana. Veuràs, la qual cosa tenia pensat fer perquè el nostre pare contestara les nostres qüestions és…

-De debò, Aitana? Primer deixa'm ingerir alguna cosa, perquè anit no vaig sopar, i després ja veiem el tema del meu pare i Jack.

-Vaaal.-Vaig dir en un sospir.

Tina i jo eixim de l'habitació per a dirigir-nos a la cuina i així poder desdejunar alguna cosa. Res més travessar el llindar de la porta, sentim veus elevades de to que provenien del nostre pare i Jack.

-Una sola cosa havies de fer! Però, en comptes d'això, vas deixar de contestar les crides i els missatges que et deixava!- Cridava el meu pare.

-És que ja no m'interessava el treball. Has d'entendre la meua decisió i respectar-la.- Deia Jack elevant la veu, però no tant com el meu pare.

-Clar, el treball ja no t'interessava perquè tenies altres coses més importants que fer, no? Com, per exemple, enganyar la meua xicoteta.

Dita eixa frase, vaig deixar d'escoltar tot el que va vindre a continuació i em vaig centrar en Tina. La seua mirada lluïa com el dia que va decidir tornar al poble: trist, buida.

-Sent Tina, hauríem de parlar amb ells, potser és un malentés…-Vaig dir amb la major cautela possible.

-Sí, clar que sí. Segur que és un malentés haver sentit com a papà deia que Jack m'enganyava- Va ironitzar ella.

-Anem Tina, no sigues tan negativa.- La vaig animar mentres agafava el seu braç- Ara mateix parlem amb papà i amb Jack i que ens expliquen tota la situació.

En realitat, jo estava igual de desanimada que ella. El que havíem sentit només es podia interpretar d'una manera però, encara així, quedava una xicoteta esperança dins de la meua.

A mesura que ens acostàvem a la cuina, els crits van passar a ser murmuris i els murmuris, a silenci.

Com més ens acostàvem, més sentia la mà de Tina al meu braç, estrenyent amb força.

-Bon dia xicoteta, Vols alguna cosa per a desdejunar?- Li va preguntar el meu pare a Tina.

-No, gràcies.- Va contestar ella secament.

De sobte, vaig veure com emprenien el pas, tant el meu pare com Jack, cap al saló.

-De fet, Tina volia preguntar-te una cosa.- Vaig dir jo dirigint-me cap al meu pare.

El meu pare, una cosa més nerviosa del normal, va acceptar parlar amb la meua germana. Acabem anant al saló. Mentrestant, Jack s'anava pel costat contrari.

-Afecte, no volia dir-t'ho perquè feia temps que no et veia tan feliç però, com supose que hauràs escoltat, Jack et porta enganyant tot este temps. A més, tampoc em veia capaç d'explicar-te res, perquè sabia que t'anaves a enfadar.

La meua germana, amb els ulls plens de llàgrimes i ignorant això últim que va dir el meu pare, va formular la següent pregunta:

-Com que m'està enganyant?

-No t'està sent infidel, si és el que penses.- Va formular ràpidament. Acte després, la meua germana va soltar un sospir d'alleujament.- Quan et vas anar del poble, estàvem tots molt preocupats, no sabíem que seria de tu. Per això mateix i per moltes altres raons, vaig contractar una persona perquè et vigilara. I sí, eixa persona era Jack.

Tant la meua germana com jo ens quedem mirant al meu pare amb cara de complet xoc.

-Sincerament, després de tindre una conversa amb ell, crec que sí que està enamorat de tu.

Tina va donar media volta i va anar a buscar directament a Jack.

-Papa, parlarem després, perquè d'esta no et lliures, creu-me!- Va cridar la meua germana al lluny.

Jo no em vaig atrevir a seguir-la. Semblava molt enfadada i no volia que ho estiguera més per ficar-me en els seus assumptes. Així i tot, la conversa se sentia des d'on ens trobàvem el meu pare i jo.

-A cas t'estàs cansant amb mi per pena? És això?- Preguntava la meua germana entre llàgrimes.

-Tina, per favor, no penses eixes coses. Quan el teu pare em va oferir el treball em va semblar increïble, però després, quan et vaig anar coneixent, em vaig adonar que no podia continuar enganyant-te més. Estic enamorat de tu i la demanada de matrimoni no és per pena, és perquè ho sent de veritat.

…

-I eixa és la història de com es van conéixer els vostres pares, xiquets. Al llit a dormir.

-Joo.- Va dir Mía- Però vull saber com seguix.

-Ziii, i jo també.- Va seguir el xicotet Joan.

-És molt senzill. Els vostres pares, Tina i Jack, van acabar casats. Van arreglar tots els problemes i van posposar la boda a uns anys més tard, per a així poder conéixer-se millor, perquè una bona relació es basa en la confiança i el coneixement mutu.- Els vaig explicar jo.

-I el abu? Es va emportar un bon regany?- Va preguntar Mía.

-Doncs sí, ell tampoc es va lliurar. Però bo, això us ho explicaré un altre dia. A dormir xiquets, us vull.

-I nosaltres a tu, tita Aitana!- Van contestar a l'uníson.

I així acaba la història de Jack i Tina: amb les mans entrellaçades i el cor curull d'amor, començaran un nou capítol en les seues vides.