El retorn de Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre xicotet poble amb la mateixa intensitat turbadora que la seua desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a la seua boda que alguns veïns i familiars havien rebut, feia tan sols un parell de dies, no va fer cap altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.
Lluïa completament diferent de com jo la recordava; ja no tenia la seua característica cabellera rossa, perquè l'havia canviada a una altra d'un to vermellós cherry, el qual li feia ressaltar les faccions de la seua cara. Amagava les seues precioses pigues sota una fina base de maquillatge i les seues parpelles estaven cobertes d'ombra d'ulls color negre. Malgrat el maquillatge, es podien distingir unes ulleres molt marcades i profundes, i una mirada completament perduda i cansada. És cert que portava un parell d'anys sense veure-la, i tenia molt clar que les coses entre nosaltres no serien de la mateixa manera, però això no llevava el fet que fora la meua germana i que, probablement, ningú la coneixia tan bé com jo.
Tina i el seu nuvi van obtindre una benvinguda càlida per part dels meus pares i veïns. Les seues cares de sorpresa van anar disminuint, deixant a la vista un gran somriure curull de felicitat. La meua germana sempre havia causat eixe efecte en el poble. Des del seu naixement a demostrat ser una xica valenta i extravertida. No tenia res a envejar-li a la resta de xiques del poble.
-No! Ni pensar-ho!- Va exclamar la meua mare a crits- No pense deixar que la meua xicoteta i el seu futur marit s'instal·len en un hostal. Te’n vas anar fa dos anys. Vull recuperar tot el temps perdut. Podeu vindre a la nostra casa. Tenim habitacions de sobres. A més, segur que Aitana vol posar-te al dia amb totes les xafarderies que han anat sorgint al poble durant la teua absència- Va dir assenyalant-me-Veritat, afecte?
-Sí, per descomptat.- Vaig contestar tímidament.
No sabia com reaccionar. No entenia l'actitud de la meua família. Tina marxava durant dos anys i ningú tenia ni una sola pregunta?
-Perfecte, posem-nos de camí. I tu eres…?- Va dir la meua mare apuntant, descaradament, a qui semblava ser el meu cunyat.
-Jack. El meu nom és Jack Fros. Encantat, senyora García- Va contestar este tendint-li la mà a la meua mare.
-Oh, per favor, cride'm Julia! És un plaer conéixer-te, jove!- Va dir estrenyent-li entre els seus braços.
De sobte, vaig sentir una dolça veu que em va estarrufar la pell.
-Mamà! Li faràs mal!- Es va queixar la meua germana.
Portava ja dos anys sense sentir la seua veu i, així i tot, lluïa tan càlida com l'última nit d'hivern que ens vam veure.
Després d'un llarg viatge amb cotxe, (o això em semblava a mi, perquè no vaig obrir la boca en tot el trajecte) arribàrem a la nostra dolça llar, decorada amb fotos d'amics, familiars i mascotes que hem tingut al llarg dels anys.
Sense dubtar-ho, només arribar a casa, el primer que vaig fer va ser tancar-me a la meua habitació i llegir un llibre que em va recomanar la meua millor amiga. Tot anava d'allò més bé: llegia un llibre precios, al costat d'un xocolate calent, que vaig baixar a fer-me minuts abans, i tombada en el meu llit, fins que algú va interrompre a la meua habitació.
-Toc, toc, puc passar?- Va dir Tina amb un somriure- M'agradaria parlar amb tu i donar-te una cosa.
Em vaig encongir de muscles. És la meua germana. La volia un munt, però tampoc puc reaccionar d'una altra manera després de tot l'ocorregut.
-Jane Austen? Bona elecció.- Va comentar assenyalant el llibre que estava llegint anteriorment- Pren! No te la vaig enviar per correu com als altres perquè estava esperant a donar-te-la en persona- Em va fer arribar la invitació a la seua boda.
-Val, gràcies.- Vaig contestar secament mentre agafava la invitació.
-Sé que tindràs molts dubtes sobre…tot. I et promet que algun dia els contestaré tots. Però aquest no és el moment.
Vam estar mirant-nos fixament durant uns segons. Li vaig estar recorrent amb la mirada cada part de la cara i em vaig fixar una altra vegada en eixes fosques ulleres. Vaig soltar el primer que em va vindre al cap:
-Estàs bé?
Tina es va sorprendre per la meua sobtada pregunta.
-Clar, Per què no anava a estar-ho?- Em va contestar seguida d'un somriure fals- Baixaré a ajudar a mamà amb el sopar. Després ens veiem.
I, quan pensava que ja marxaria, es va girar per dir-me:
-Germaneta, t'he trobat a faltar.
Res més dir eixes paraules, va desaparéixer per la porta de l’habitació.
|