Capítol 3: Fugida
Encara em pregunte com aquell home va saber que estàvem a la porta d’aquella mansió, no vaig voler preguntar perque teníem coses més importants a tractar en aquell moment, com com eixir d’una vegada. Joan, l’Immortal va començar:
—Donç… Voleu eixir d’ací, m’equivoque?
—No —vam contestar tots junts
—No és molt complicat… Però no us queda molt de temps. Percebo que haveu estat ací uns quatre mesos
—Quatre mesos? —va contestar Éric, que no s’ho podia creure
—Però per al món dels mortals potser siguen quatre hores, no més. L’important de tot això és que, si voleu eixir de forma ràpida, teniu que oferir les vostres ànimes al diable, cosa que us manaria directament a l’infern o a la reencarnació, depenent de si la vostra vida ha sigut bona en el seu criteri.
Vaig voler preguntar-li com podria eixir sense morir, però va continuar ràpidament.
—El vostre cas és especial, ja que esteu vius, el diable us enviaria de cap a l’infern: ninguna persona viva deuria estar ací. Pero vosaltres, com jo, som excepcions. El meu cas és estrany, però, no tenim temps per explicar-ho ara. Vosaltres necessiteu eixir de la forma il·legal, per dir-ho d’alguna manera. Conec una frase, una oració, molt, de veres que molt poderosa que serveix per salvar mil ànimes d’aquest lloc tan… purgatori? No sé descriure’l, però ja m’enteneu.
—I quina és eixa frase o oració o el que siga?
—La frase és la següent —Joan va alçar-se de la cadira, va agafar aire i va començar a parlar amb una veu molt forta però molt clara, tan greu que el meu pit retombava i amb tant poder que les llums del lloc van parpellejar— El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’ací la nostra certesa en el dolor.
Vam quedar sense paraules. Joan ho sabia.
—Aquesta oració allibera mil ànimes d’aquest lloc. No he triat quines, no sé a qui he tret d’ací però els he tret. Ara, per a que podeu eixir d’ací dient la frase teniu que fer algunes coses. No és tan fàcil com pronunciar-la perquè esperar a que vosaltres sigueu una de les mil ànimes és verdaderament difícil, quasi tan impossible com que us feu amics del diable i us deixe eixir.
—Val, queda clar. Però com fem per a que ens toque?
—Nolan, tens que fer un conjur. El més potent que has fet i faràs. Necessites alguns materials, però no et preocupes, tinc tots a mà. No sou els primers ni sereu els últims en arribar ací i fugir, així que agafeu aquella bossa de cuir. Conté neu de la muntanya més alta del Purgatori, aigua del riu roig, que no és sang, per cert, fusta de la barca del barquer i sang del diable.
—Com que sang del diable? Com has aconseguit això? —va preguntar Marina, amb moltíssima curiositat
—Per qué creus que em diuen “Joan, l’ Immortal”? Perquè vaig ferir al diable amb les meues mans. Des d’aquell moment em va agafar por, que encara perdura. Per aixó a la bossa hi ha sang meua també, i per això no s'atreveix a fer me res a mi o a les persones que envie personalment a visitar-lo. Molta sort, xics!
Abans de que poguerem dir res, Joan va donar una palmada i va enviar-nos amb la bossa a un túnel, un túnel que semblava interminable, però en el que anàvem molt més ràpid que de costum. Les coses que van passar al Purgatori van ser impressionants, no cap de les situacions en les que vam estar eren normals. Entre la caiguda, la recepció, el barquer i aquest home que deia ser immortal i haver fet sagnar al diable no res tenia sentit. Crec que si haguera estat sol ací no haguera eixit. Sense la motivació de Marina i la… el… bo, la companyia d’Éric i el seu por no estaria viu encara. Però, sí, tu, el lector. Vols saber com estic viu? D’acord, presta’m més atenció ara, que no va ser fàcil fer aquell conjur.
Vam arribar al nostre destí, la casa del diable. El castell del diable. És difícil descriure allò. Tan roig, tan impressionant, era molt, de veritat que molt bonic, però aterridor. No hi havia guardia, no hi havia recepció, però sí hi havia una cua gegant de persones, o ànimes, que pareix que estaven buscant reencarnar-se, no com nosaltres. Nosaltres volíem la nostra vida, i això anàvem a recuperar.
Vam ignorar la cua quilométrica davant de la porta gegant al fons del castell i vam obrir-la. Jo tenia immensament clar el que tenia que fer amb els materials, encara que Joan no haguera dit res. Era com una inspiració divina inexplicable, que vaig sentir només vaig creuar el final del túnel. El diable ens va vore passar a la sala i va pensar que havíem fet la cua.
—A vore, vosaltres tres… Vosaltres tres? Vosaltres tres esteu vius! —va dir el diable, impressionat de vore’ns allí. Vaig atrevir-me a parlar:
—Sí, estem vius, i anem a eixir d’ací!
Vaig obrir la bossa, vaig agafar la bosseta de neu i la vaig estendre en cercle al voltant de nosaltres. Vaig agafar l’aigua roja i la vaig tirar al mig del cercle, on es va disposar com una estrela. La sang de Joan era l’últim, la del diable anava abans, i això vaig fer, obrir el pot on estava continguda i vaig impregnar el cercle amb ella. La neu es va tenyir d’un color roig extremadament fosc i una espècie d’aura va recobrir-nos. Podiem vore la cara de por del diable, pareix que no li estava agradant tot aixó. No es va alçar del seu tron per ordenar-nos que pararem, però ja era massa tard per a ell. Vaig agafar la sang de Joan i vaig pronunciar les paraules:
—Totes les ànimes del Purgatori, doneu-me força per afrontar al dimoni. Totes les ànimes de l’Infern, doneu-me força per véncer aquest ser. Totes les ànimes de la Terra, doneu-me força per tornar a ella!
Només pronunciar aquestes paraules vaig llançar la sang al diable, fent que aquest es retorce de dolor. Allí va conéixer el vertader dolor una vegada més, i gràcies a mi. Vaig pronunciar la oració de Joan per eixir d’una vegada.
—El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’ací la nostra certesa en el dolor. Veritat, diable?
Aquell ser va fer un so terrible, i nosaltres vam ser absorbits per un forat davall del cercle de neu roja i totes les demés coses.
Després de tot, vam despertar al mateix lloc on vam entrar al Purgatori. El pou estava destruit, no quedava res, només una nota escrita amb sang en la que posava: “Això us eixirà molt més car que un vestit de gala nou”. Despreocupat d’això vaig deixar la nota al seu lloc. Vaig mirar als dos meus companys i els vaig abraçar. Éric estava plorant.
—Ha siguit la bomba! Tenim que fer més coses com aquesta!
—Marina, hem estat a punt de morir
—Però l’he passat genial, de veritat, genial! Moltes gràcies per salvar-me la vida, Nolan!
—Qué menys, Marina, qué menys…
Uns dos anys després d’aquell incident el meu nom segueix sent Nolan, Nolan Serra. Tinc dènou anys i visc a Barcelona, prop del centre. Ara, la veritat, sóc molt feliç. He aconseguit crear un vincle increïble amb Marina i Éric, i són els meus companys de pis, estem estudiant els tres a la mateixa universitat. No em va tornar a tornar a passar res relacionat amb el Purgatori o el diable, encara que va dir-me que ho pagaria molt car. No va manifestar-se en cap moment, fins a que un dia…
—Nolan, una carta per a tu!
—Vaig, Marina. A vore, qui m’haurà enviat una carta? —vaig quedar perplex al vore el remitent— Com… Com que “Diable amb un vestit nou”?
|
