“Purgatori: Estat dels qui, havent mort en gràcia de Déu, necessiten encara purificar-se per a aconseguir la glòria.” Mai haguera pensat que podria vore una cosa tan increïble com això amb els meus ulls. Menys que podria viure per contar-ho.
El meu nom és Nolan, Nolan Serra. Soc un xic de divuit anys que viu a Vic, un poble de Barcelona i, la veritat, no soc molt feliç. Una de les úniques coses que em mouen és l'ocultisme. Ja saps, esperits, rituals, foscor… Tot això que ix a les pel· lícules de ciència-ficció. Però també té parts boniques: sé fer un poc de màgia, i sé llegir constel·lacions i fer cartes astrals. De vegades ho prenc com si fora art. Puc expressar-me i ningú em diu com he de fer les coses. També pense que és una cosa innata. Cada persona du a terme l’ocultisme d’una manera diferent. Per exemple jo l’utilitze per canalitzar les energies que no m’agraden o que pense que són roïnes per a mi o per al meu entorn. Conec un xic que es diu Èric, és el meu millor amic, per no dir l’únic que en tinc, i ell ho pren més com una via de fuita de la realitat. Li agrada més fer meditacions, viatges astrals, entrar en estat de tràngol... Té una vida complicada, l’entenc.
El dia vint-i-huit de novembre de 2024 hi havia una quedada d’ocultisme a la serra de Les Guilleries, no molt lluny del meu poble. Vaig anar amb Èric, sempre ve amb mi a les quedades des que el vaig conéixer a una d’elles. Es diu que a Les Guilleries hi ha un portal al purgatori, on se suposa que estan les ànimes en pena que han de purificar-se abans d’ascendir al paradís. Jo pensava que era la típica mentida que la gent inventa sobre llocs com aquell, així que no li vaig donar cap importància. Havia escoltat mentides com aquesta milers de vegades. Estava molt emocionat d’anar a la quedada, són els moments en què em sent viu, que no són massa. No sé, tinc la sensació que les persones que anem volem sentir-nos així i eixa energia crea un ambient molt sa i acollidor, encara que poguérem paréixer persones estranyes.
En arribar a la quedada, tot va ser molt divertit, vaig poder parlar amb moltíssima gent sobre ocultisme i vaig poder ensenyar a altres el que sabia fer, a més del que coneixia. Havia gent fent de tot: des de lectures de futur fins a rituals d’aparició d'esperits que, normalment, eren trucs de màgia. Èric es va comprar certes... ferramentes per dur a terme les seues activitats, jo només vaig agafar un atrapa-somnis i alguns collars amb pedres precioses que em van agradar. També vaig conèixer a una xica, Marina. Marina era una persona molt extravertida, amb molta energia i molta, de debò que molta, curiositat. Ella practicava l’ocultisme de totes les maneres possibles. Qualsevol cosa que he mencionat abans i moltíssim més, ella ho coneixia i molt. La seua incansable curiositat ens va portar a ella i al meu amic a visitar el suposat portal al purgatori. Si no fora perquè ella va insistir-me molt en anar mai hi haguera accedit, però he de reconéixer que tenia bona capacitat de persuasió.
Estàvem caminant cap a les coordenades, orientant-nos com podíem i tenint com a referència les indicacions que ens van donar unes quinze persones del lloc. Les va anotar Marina en una llibreta menuda que tenia a la seua bossa, que pareixia la butxaca de Doraemon. La veritat, al veure a aquella xica de cabell arrissat castany, amb ulleres rodones i una mirada tan captivadora no vaig poder negar-me a fer eixa excursió de xiquets xicotets, encara que em pareguera això. La seua energia em va omplir de ganes de comprovar si podríem accedir al purgatori, que pot ser que ni tan sols existisca. Van dir-nos un repertori immens de descripcions: Que si era com un pou amb unes escales de fusta, que si hi havia una porta que portava a un soterrani on estava el purgatori, que si era com un forat al qual s’havia de saltar... I diverses més que preferisc oblidar per no fer-me ni il·lusions ni idees equivocades. Després de probablement mitja hora de caminar i buscar, Marina va dir les paraules que, per desgràcia, m’esperava.
—A vore, hauria de ser... ací, justament ací! Però no hi ha res.
Jo no estava res sorprés, encara que vaig fer com que sí.
—De veritat no hi ha res? Estàs segura que és ací? —vaig preguntar, per no apagar l’emoció de Marina— No ens l’haurem deixat darrere, no?
—No, ha de ser ací!
Marina va revisar una i altra vegada les seues anotacions. Era en aquest lloc. Al costat esquerre del camí, entre la senyal de prohibit el pas i la de circulació d’animals, on es podia veure el sol ponent-se entre les muntanyes. El sol estava ponent-se quan vam arribar, però quan vam voler anar-nos-en estava a minuts de desaparéixer a l'horitzó. Els tres vam seguir buscant, sense èxit. Vam alçar cada pedra, vam pentinar tota l’àrea, però no hi va haver sort. “No sempre es guanya” vaig pensar, abans de proposar la marxa del lloc. Estava cansat, i Èric també ho estava. A més, perdríem l’autobús que ens portaria a casa si no ens n’anàvem abans de les set. Estava a punt de dir-li a Marina que havíem de marxar quan vaig escoltar un so fortíssim, com si fora d’un terratrèmol. Els tres vam mirar al sòl i vam veure un pou de pedra, amb un teulat de rajola i un poal de metall unes tres vegades més gran d’allò normal. Tothom sap com és de gran un pou, però aquest era com dissenyat per a gegants, a més de desprendre una energia que mai havia sentit. La mescla de dolor, agonia i sofriment amb matisos d’alliberament, felicitat i sentiment d’èxit. De veres que era una de les sensacions més estranyes que mai havia tingut.
—Ho sabia, ho sabia! No podia ser d’altra manera, el verdader portal davant de nosaltres!
—Marina, això no m’agrada res. Crec que no és bona idea intentar res.
Abans que acabara de dir la frase Marina ja estava escalant el pou. Crec que res hauria ocorregut si l’haguera convençut de no entrar en aquell portal. De veritat ho dic, la meua sensació era la cosa més propera a la mort que havia experimentat mai. Tenia moltíssimes ganes de llançar-me de cap a aquell pou, com tenia també ganes d'anar-me'n a ma casa d’una vegada. Jo estava valorant si fer eixa bogeria, quan Marina ja estava endinsant-se al pou. El meu primer impuls va ser seguir-la. No sabria dir si em penedisc hui dia, però el que vaig fer, fet està. No es veia el fons del pou, desprenia una llum roja i tènue. Èric estava a punt d’anar-se’n, però no pensava deixar-lo que ho fera. Si anàvem, anàvem els dos junts. I així vam fer. Vam saltar els dos alhora al pou.
