Només saltar vaig començar a sentir moltíssimes coses, no puc descriure amb precisió totes però sé que eren tant bones com males. Vaig sentir les ganes d'aferrar-me al món real, com si estiguera a punt de morir, vaig sentir també el fons del pou arrossegant-me, notava la seua intenció de no deixar-me eixir mai més. Vaig tindre una mica de por, no molt, sabia que no moriria amb la caiguda, no anava ràpid ni molt menys, pot ser que tardara uns cinc minuts en caure completament.
Només tocar terra ferme vaig sentir un calor aclaparador. Era tant que notava com el sòl cremava davall de les meues sabatilles.
—Xics! Ja esteu ací! Açò és el millor que he vist en molt temps —va dir-nos Marina, abans de assolir que estàvem al purgatori de veritat.
—Benvinguts al purgatori —va dir una veu greu, com la d’un monstre, que es notava cansada i desgastada —quina és la vostra causa de mort? Tinc que omplir el registre.
—C-com? No hem mort, veritat? —va preguntar Éric, amb por
—Ah... haveu accedit pel portal...
Després de dir allò, aquell home, amb aparença vella, ulleres rectangulars i petites que estava assegut darrere d’un mostrador paregut al de la recepció d’un hotel va explicar-nos que si no havíem mort i estàvem ací només significava una cosa. Que havíem desafiat al minsíssim Diable. Pensava que ell no existiria, com no creia en un déu, un diable o un ésser paregut no entrava en les meues preocupacions, però ara sí. El que comportava haver entrat ací vius era que havíem començat a perdre la nostra vitalitat. Les ànimes que romanen captives al purgatori estan destinades a quedar atrapades ací per tota la eternitat, esperant a rebre el juí del Diable, per saber a quin cercle de l’infern series enviat, o eixir d’alguna manera que encara no es coneixia amb certesa.
—Teniu les mateixes possibilitats d’eixir d’ací vius que totes i cada una de les persones que han mort i moriran en la història de la humanitat. Feia segles que una persona viva arribava a aquesta sala. Molta sort, ànimes mortals.
Marina es mostrava molt emocionada amb aquest viatge, Éric portava plorant des-de que el recepcionista va dir el nostre pronòstic. Pel meu cap passaven moltes preguntes, tantes que em costava pensar en què fer amb claredat. Preguntes com “Eixiré d’ací?” “Cóm pot estar la entrada a aquest lloc tan exposada?” “Cóm no he pensat en el perill de llançar me a un pou gegant en meitat d’una muntanya?” “Si muir, què passarà després?” i moltes més... Estava nerviós. A la meua disposició estaven els dos meus companys vius, el vell de recepció, tres cadires, una xicoteta taula amb un pitxer que contenia flors marcides i una porta com retallada a la paret, una paret d’un color clar uniforme que no podia distingir, per la llum roja que no tenia una font aparent. L’única cosa que ens quedava fer era creuar-la i anar a buscar alguna manera d’escapar del purgatori abans de que ens consumisca. Vaig intentar parlar-li al recepcionista, però no vaig obtindre cap resposta. Vaig avisar als meus amics i ens vam preparar per obrirla porta.
Només obrir la porta altra força estranya ens va espentar cap a fora de la recepció i la va tancar bruscament darrere de nosaltres, fent desaparéixer l’única font d’informació que teníem, el vell. El panorama era digne d’un quadre. Arbres de bedoll sense fulles, les seues arrels plenes del que pareixia sang, el sòl cobert de neu barrejada amb sang, amb alguns camins que pareixien fets pel pas de milers de persones. Es podia veure algun pardal al cel roig que donava la sensació d’estar verdaderament a altra dimensió. No havia ninguna persona, encara que em sentia extremadament observat, com si alguna cosa estiguera seguint els meus passos de prop. El paisatge era infinit, era impossible divisar muntanyes, molt menys cases o edificis a aquell lloc. Només bedolls i sang. Ah, i un riu roig. No m’agradaria pensar que també era sang, era molta com per a ser-ho.
—No vull morir... —va rumiar Éric, que era el menys optimista —Em queden moltes coses per viure encara, i és tot la teua culpa! —va senyalar a Marina
—Perdona? Tu ets el que ha saltat darrere meua, et fastidies! —va dir, per treure-li la llengua en forma de burla. Vaig tindre que intervindre.
—A vore, l’important ara es eixir d’ací. Tenim que seguir un camí, no queda altra opció.
I així vam fer. Vam decidir anar pel camí que més gent pareixia haver anat, i vam caminar durant hores, hores i hores. La part bona es que no pareixíem cansar-nos, era el més semblant a estar inconscient que he sentit estant conscient. No vam canviar molt de direcció encara que havien bifurcacions en alguns moments del camí. El problema era que el paisatge no canviava res. Seguien havent bedolls, sang i la infinitat del purgatori. Raríssim, és com el descriuria. Vam parlar molt, Marina va contar-me totes les coses que li havien passat a classe des de que tenia memòria, jo havia contat tota la meua vida pràcticament i Éric més del mateix, encara que feia preguntetes tontes cada dos per tres com “Quant queda?”. I jo què sé quant queda, me veus con cara de passejar per ací tots els dies? No, tio, no... M’estava desesperant... Quan vam vore una cosa a la llunyania: Una senyal.
—Això és... una senyal? —vaig preguntar
—És una senyal! —van respondre Marina i Éric a la vegada.
Vam córrer el més ràpid que vam poder fins a poder llegir-la. Era una senyal en meitat d’una bifurcació, que es dividia bruscament en dreta, un camí que portava a un bosc de bedolls però amb fulles roges molt abundants, i esquerra, que portava directament al riu roig. L’important, el que ficava a la senyal era el següent: A la dreta “Sede del Diable”, a l’esquerra “Casa de l’immortal Joan”. Ho vaig tindre claríssim en quant vaig llegir el cartell de l’esquerra. Anava cap allà, no havia dubte. Vaig tindre que convèncer a Éric, que volia anar a implorar al Diable que ens deixara fugir, cosa que no tenia sentit. Segurament ens jutjaria i ens manaria cap a l’infern a tots tres per desafiar-lo. Ni boig anava a la dreta. Vaig enfilar-me cap al riu roig.
En apropar-me a la vorera del riu vaig notar com apareixia un barquer en un parpelleig. No va sorprendre’m molt, estava al purgatori, era el de menys buscar-li sentit a les coses, l’important era escapar. El barquer va començar a parlar-nos:
—El pagament de mort, per favor
—No, eh, a vore... No estem morts, però tinc això —vaig traure de la meua butxaca unes quantes monedes, no arribaria a tres euros, però crec que li va servir.
El barquer va mirar-nos a través de l’ombra que formava la seua caputxa i va deixar-nos pujar. Vam estar una eternitat a aquella barca, un nus a la meua gola m’impedia parlar durant el viatge, i crec que li passava el mateix a Marina i Éric. Vam recórrer una quantitat de riu impressionant, que va eixamplar fins a paréixer un mar. El barquer va deixar-nos a una vorera del ara enorme riu i va desaparéixer en altre parpelleig. Davant de nosaltres havia una senyal, que ficava el mateix que l’altra: “Casa de l’immortal Joan”, i ací estava. Era una mansió en ruïnes, però perfectament habitable. Les fulles i plantes que la cobrien eren roges, un roig més clar que la sang del sòl. Tenia una font que semblava no funcionar davant de la porta d’entrada, que es va obrir només vam estar davant, sense necessitat de fer res.
—Oh, esteu ací! Nolan, Marina, Éric, benvinguts. Entreu i acomodeu-vos, us he de contar moltes coses... —va acabar, amb una veu misteriosa, però no greu com la del barquer. M’inspirava confiança i pot ser que fora el nostre aliat que ens ajudara a fugir d’ací d’una vegada.
