F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Del color del vi. (mpecellin)
INS Celestí Bellera (Granollers)
Inici: La cosina gran (Laura Gost )
Capítol 3:  Del color del vi

Depressió psicòtica.



Aquest és el diagnòstic que el doctor dels ulls desgastats i incorrectes va utilitzar per definir-me. I potser l'única paraula de la qual puc recordar-me amb certesa. Les seves explicacions tècniques i aspres llisquen per l'aire sense arribar a mi. No soc capaç de mirar-lo, sembla que m'estic desfent sobre la cadira. En un moment, on sembla que el silenci pugui trencar-se, giro el cap amb la poca força que em queda cap a l'Ander, que escolta atent assegut al meu costat. La seva postura, recta i seria, em desagrada, massa serietat. Instintivament, m'incorporo una mica, buscant la seva aprovació. Quan sembla que he sortit del meu espai mental, començo a sentir-lo un altre cop. El sento parlar de mi, etiquetant-me. Descrivint-me.



— Els símptomes com llacunes mentals, comportaments depressius i al·lucinacions freqüenten en ella i el seu comportament. Potser hauríem d'implementar un tractament per veure com evoluciona. Encara que, si em permet preguntar, per què han trigat tant a venir? Em miren. Abaixo el cap.

Per què he trigat tant?

Obro els ulls, ofegada i amb suor freda mullant-me el rostre. La llum m'envaeix la visió i crec que he perdut la capacitat de respirar amb normalitat. El cotxe vell fa soroll de llauna. El motor mai ha funcionat bé. Les rodes, desgastades, mai no s'han canviat. Ningú no podia fer-ho.

—Ja l'has escoltat— La veu de l'Ander m'extreu del deliri i la febre, sempre amb el seu to monòton i narcisista. El miro amb desconfiança i m'atreveixo a preguntar:

—Per què sempre em portes tu, a aquests llocs?— La seva mà s'aferra al volant amb força i no deixa de mirar la carretera. El cotxe frena lentament, aparcant just al costat de la farmàcia.

—Vaig pels medicaments. Queda't aquí.

—Per què mai parlem del mateix?— Agafa aire irritat, i alhora deixa caure el cap al seient de darrere seu. La porta, en tancar-se, crea una sensació de vuit i d'angoixa, ell em mira per fi.

—El teu pare ja no hi és, la teva mare no tornarà, pretens buscar-te la vida tu sola?— La veu li tremola de la ràbia, sembla que vulgui una resposta negativa per la meva part. Com si l'Ander volgués la meva dependència cap a ell per sempre.

Per sempre és massa temps. No m'agrada la idea.

— Sí.— No he de dir res més, tampoc vull fer-ho. Noto dagues apunyalar el meu cap quan el sento pronunciar el que ja sé. Però necessito recordar-ho, estic sola en aquest món, i no hi ha ningú que pugui canviar-ho. El meu cos, del qual no semblo ser la propietària, em diu que ja ho he viscut tot. Passada una estona l'Ander torna al cotxe i m'ofereix una caixeta.

Medicaments. De què estaran fets?

A la vegada, m'ofereix una ampolla d'aigua. He entès sense dir res que me'ls he de prendre, tot i que ell no sembla gaire animat. Tornem a casa en silenci. El cansament em domina, els ulls em pesen, tot dona voltes. En baixar del cotxe i estant quieta a la porta, miro cap al bosc. Els arbres em conviden a entrar, però no obeeixo. He perdut de vista al promès de la meva cosina Tina, l'Ander, no l'he vist marxar.

Millor, no el vull veure.

Ell em veurà a mi, sense les ulleres? Les veus que porta el vent semblen haver callat quan m'hi fixo. Què és el que ha canviat, de sobte?

Quan m'estiro al llit m'adono que l'habitació no és igual. Els colors són més vius, hi ha roba per terra i les parets estan plenes de gargots.

Els he fet jo?

Començo a identificar millor l'espai. Hi ha un marc amb una fotografia a sobre l'escriptori, al costat d'un piló d'invitacions guixades, per a què les necessito, jo?

A la fotografia surto jo, al meu costat, una dona d'uns pocs anys més. Reconec la seva cara, els ulls i les faccions. Reconec la seva mirada, però no és la mateixa. Reconec a la meva cosina, però no és la mateixa.

És la Tina. L'he trobat. Penso en ella, en la nostra petita família. Ella i jo, des de sempre. Fa molt que no ens veiem, quan va ser l'últim cop? Intento recordar, però no veig més enllà. Cap mena d'imatge sobre ella ve al meu cap, com si no hagués viscut res. Com si no hagués passat res, com un llenç preparat per ser omplert.

Aconsegueixo deixar de banda els pensaments i escolto un cop sec al pis de baix, al celler de vi. L'ander crida el meu nom molt fort, quasi desesperat. L'escolto atentament, escolto com el vidre del vi cau a terra, recreant els malsons que em persegueixen constantment. No ho puc veure, però m'imagino com el líquid carmesí cau al vell terra de fusta, embrutant-lo. La imatge m'horroritza i abans de pensar-ho massa, instintivament miro per la finestra.

Només veig bosc, dens i verd.

Marxa d'aquí Dina, corre. Faig cas a l'última veu que soc capaç d'escoltar.

Corro.



Les cames em marquen el camí amb rapidesa i desesperació. Saben on estan anant. El cap em dona voltes, però continuo. El sol ha deixat de cremar d'un moment a l'altre. Tot s'ha enfosquit i la brisa sinuosa m'envolta. En algun lloc amagat dels meus records sento un crit sec. És d'una dona, demana ajuda. Jo aquest crit ja l'he escoltat, aquest crit ja m'ha demanat ajuda. És més petit que els altres, però se'l veu més fort, més viu. Paro en sec, recupero la respiració. La suor s'evapora i es barreja amb l'aire brut, i estranyament, silenciós.

Soc a l'arbre.

A l'arbre de les ulleres, a l'arbre dels crits, a l'arbre de la sang del color del vi.

Què li han donat per menjar, a aquest arbre?

L'analitzo completament, de dalt a baix. Avanço i la sabata desgastada trepitja la muntura d'unes ulleres. Està completament trencada, però reconec perfectament de qui són. Vull mirar-les de prop, mirar a través dels ulls del portador de les ulleres, i és llavors, veig la cara d'un home casat.

Aquell que, minuts abans, em suplicava sinuosament no marxar mai del seu costat. Exasperada, agafo el telèfon, que no sé com ha acabat a la butxaca i el número d'emergències apareix a la pantalla.

— Dina Montes.

El bosc, un cop silenciós, es transforma en una festa de sirenes. Almenys tres cotxes es paren no molt lluny d'on soc. Veus, moltes veus, parlen molt fort. Es diuen coses que no entenc i fan molt soroll.

Em giro i em trobo de cara un home alt, en uniforme i armat. Inconscientment, aixeco els braços, mostrant-me innocent. Em mira i m'apunta. Em diu que no faci cap moviment i que confessi.

Cal confessar el què? Però si acabo d'arribar.

—Els he trucat jo?— Busco respostes en la seva mirada, però sembla no entendre'm.

—Dina Montes, m'equivoco?— Té una veu greu, intimidant.

Assenteixo amb cert neguit.

—Han trucat dient el teu nom, just abans que tu ho fessis.— Una dona se suma a la conversa i es posa al costat del policia, em miren amb fàstic. L'home espera una resposta.

—Qui? Però si jo visc sola, no em coneix ningú.— La miro a ella. Intento esbrinar a què es refereixen, de què m'estan parlant?

—No ha dit el seu nom. Però t'acusa d'un assassinat i les proves no estan a favor teu.— Les seves paraules em tallen com ganivets. Les ferides sagnen llàgrimes.

L'Ander, qui sinó.

—Va ser ell, ho juro. Ho vaig veure, hi era present— els ulls se m'omplen de llàgrimes i les mans em tremolen.

—Espero que el que hagis de dir-nos sigui entretingut, almenys— Silenci.

La comissaria del poble és penosa, petita i antiga. Ningú no vol treballar aquí. La policia va emmanillar-me amb l'excusa de ser present a l'escena del crim. M'asseuen a una taula i em fan tenir les mans sobre aquesta.

Noto com la roba s'enganxa, quants anys tindrà?

Em comencen a fer preguntes sense gaire sentit. Edat, lloc de naixement, nom complet i com he arribat aquí.

Aquesta última encara no la sé respondre.

—Un home anònim ens ha trucat acusant-te de l'assassinat de la Tina Montes, pel vostre expedient en comú assumim que sou familiars— El policia del bosc cada cop intimida més i m'ajuda menys a poder defensar-me.

Assassinada? I ho he fet jo?

—Era ell, agent. L'Ander... És el seu marit, ell la va matar, va ser ell. Em va portar amb ell perquè jo...— No sabia molt bé com explicar-ho sense fer-ho sonar com a excusa

—Tinc una malaltia. Oblido coses, no recordo res. Però he pres els meus medicaments i puc entendre, però abans no. Vivia en un somni. I no sabia que fer, jo vaig intentar parar-ho però no...

L'home aixeca les celles i em mira, quasi rient. Al final sembla que sí que els estic entretenint. Tal com m'esperava, no s'ho creu. És clar que no. No m'ho crec ni jo.

—Ander. Cognom? — Una noia pregunta des del costat contrari de la sala.

—Jiménez. Ander Jiménez. Un home prim, amb ulleres, despentinat— intento descriure'l el màxim que puc. Mai m'he fixat en com és realment.

El policia se'n va sense dir res. La noia tampoc no parla. Passen hores, que semblen anys. Els nervis fan que les ungles i la pell del voltant siguin reemplaçades per fils de sang. Un cop semblava que els meus ulls no aguantaven més, dos homes obren la porta i xiuxiuegen entre ells. Intento sentir alguna paraula, però res.

Em miren afligits. Tan mala cara faig?

—L'hem trobat— Diu un d'ells. Impassible.

—Podeu parlar amb ell, no? Ell us ho dirà.— Sento un petit fil d'esperança omplir-me el cor.

—No, desgraciadament. — El segon home mesura les seves paraules tant com pot. Tot i que no ho fa a consciència.

—El noi de qui vostè parla ja no hi és— No entenc a què es refereix. Tinc la sensació que haig d'esbrinar una endevinalla.

—Veurà, el senyor Jiménez ha freqüentat aquesta comissaria més cops dels que podem recordar. El seu expedient està tacat, ple. Quan els teus pares, Dina, van ser reportats com a desapareguts, el càrrec legal va passar a ser d'ell. Totes les propietats van acabar a les seves mans, tu inclosa. Vas ser diagnosticada com a pacient inestable i dependent, per tant, ell va passar a posseir totes les teves possibles decisions. La seva promesa i la teva cosina, la Tina Montes, compartia la custòdia amb ell. La seva desaparició va ser inesperada i violenta, una tragèdia. La seva mort no t'ha anat bé, Dina, segurament necessites algú que mai no marxi del teu costat.— El miro disconforme, de què m'està parlant?

—Però ara, d'una manera o una altra tot ha acabat.— El policia riu i deixa de parlar de sobte. El silenci que s'havia creat al meu cap desapareix. Em mira amb superioritat, com si acabés de guanyar-me el joc que no sabia que estàvem jugant.

— La teva masia, Dina, o la dels teus pares, era coneguda com la masia del vi. Però fa anys que no en fabriquen més, per tant, què és el que has estat veient durant tant de temps?—

El maleït vi. La Tina.

El vi de la Tina.

De cop, la muntura de les ulleres del bosc, trencada i vermella de vi, s'adapta a la seva cara.

No pot ser.

Els ulls putrefactes de l'Ander m'asfixien. Em mira divertit, com si tot plegat fos una broma de la qual només riu ell.

No aparta la mirada, i jo no deixo de mirar-lo quan una copa de vi vermell espès apareix a la taula. L'olor m'ofega.

Ja no estic esposada, però sé que no podré escapar.

—Dina... M'acompanyes al bosc?
Raïm.

 
mpecellin | Inici: La cosina gran
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]