<div justify;"="" style="text-align: justify;"> L’últim llaç carmesí sembla negar-se a fer bonic, els cent anteriors van resistir-se menys. Les invitacions, acabades amb certs gargots familiars, esperen estàtiques i avorrides sobre la taula. Camino i sembla que no avanço. Encara que els convidats no han arribat, l’ambient sembla trist, desolat. Faig una ullada i m'adono que soc l’única persona, l’única, a més a més, que sembla haver-se equivocat de vestimenta.

Realment era avui, el casament?

—Tina!— la pell se m’eriça, ningú respon al crit ofegat. Potser ella havia marxat, la poca tranquil·litat que havia aconseguit mantenir, també.

Amb les extremitats paralitzades em lligo les sabates. Baixo les escales com si hagués d’anar a buscar alguna cosa. Mai he sigut bona per recordar.

Gairebé m’entrebanco, però aconsegueixo mantenir l’equilibri.

Aquest cop la que crida soc jo, el seu nom sap amarg en pronunciar, putrefacte.

La resposta de volta continua sense arribar. Surto de casa, on la Tina i l’Ander volen celebrar i, sense pensar-ho molt, començo a córrer cap al bosc.



Sempre acabo al bosc.



Els arbres vells, com de costum, observen cada moviment que faig.

El vent, tènue, xiuxiueja paraules sense sentit. Avui no vull escoltar-lo. Segueixo el camí de sempre. Que està com sempre. L'herba, verda i viva, me l'assenyala. Quasi jurar que és l’única cosa amb vigor d’aquí. És verd. Molt verd.

Instintivament, em fixo ràpidament en el canvi de color a terra. S’assembla al color del vi de casa. És estranyament familiar És un vermell sense vida, apagat.

Què serà? Serà meu? No crec.

Quan les cames em supliquen per un descans i els ulls m’exigeixen que em fixi, em trobo davant d’un arbre conegut. Sembla més fort que els altres, més viu. Aquest no m’observa, de fet, sembla no voler fer-ho.

M’esforço per percebre qualsevol cosa i el sento, sento el crit que no era meu.

Ara si, veig sang a terra. Molta. No és meva.

Però serà culpa meva?

El soroll enigmàtic que es crea quan algú cau genera un petit corrent d’aire que m’envolta.

M’atrapa l’olor de metall.

Faig dos passos enrere i sento uns petits vidres trencar-se. Aixeco el peu amb neguit, no és només un vidre, són unes ulleres.

Ulleres? Aquí? Jo no en porto.

Les agafo amb desconfiança, sé que les he vist abans. El cristall que encara es manté em travessa el dit, el cor se m’accelera. No vull seguir aquí dins, dins del meu cap. Només veig i no entenc, escolto i no interpreto, però sembla que el malson encara no s’ha acabat. Veig un cos estirat, és una dona. Em mira suplicant, demanant-me ajuda, crida massa fort, m’espanta.

Reconec les seves expressions i la seva cara, però no me la crec.

No és ella, no ho pot ser. M’està enganyant.



Vull pensar que m’està enganyant.



Sembla que ara puc deixar de mirar, no s’escolta absolutament res i, sense saber com, torno a ser al poble.

El sol em cega, gairebé no obro els ulls.

—Dina! Què fas aquí sola?— Una veu estrident em retorna a la realitat.

—He anat a fer una volta— La contesto sense estar segura del que li he dit, no tinc massa clar on he estat. Noto que m’està mirant amb pena, com si fos una desgraciada. Em sap greu, realment. Ho ignoro tant com puc. Noto una punxada de dolor al dit i instintivament me’l miro, m’he tallat. El líquid vermell que flueix m’espanta, no fa res més que portar-me malsons i maldecaps.

La sang.

La Rita, una veïna de la meva edat amb la qual acostumava a jugar, em mira preocupada. Noto que m’està jutjant, segurament pensant en com he acabat així.

—Necessites ajuda? Com t’ho has fet?— M’agafa la mà amb tendresa, però a mi no m’agrada que em toquin. L’aparto i faig que no amb el cap. No la vull mirar.

—Estic bé— I me'n vaig. Corro cap a casa.



El casament ha començat i ningú no m’ho ha dit.



Quan ho penso, em molesta no veure l’esperit alegre al poble pel casament de la Tina, em molesta que la Rita no m’hagi dit res, em molesta que tot sigui silenci i mirades tristes. M’enfada semblar l’única que ho veu.



La llum blanca, cegadora i quasi hipnotitzant sembla enfocar una escena concreta.

Res més. Les decoracions de la boda de la meva cosina són pèssimes, fetes molt ràpid. Observo l’espai i decideixo que no m’agrada, tot està ple de gargots amb el nom de la Tina, escrits de manera quasi psicòtica.

Ningú somriu, però. Les càmeres fan flaix. Tothom vesteix bé, tothom menys jo. Porto els pantalons tacats i la samarreta em va gran. Sembla que no sigui meva. Em sento estranya, no hauria d’estar aquí.

Però ho haig de fer. Haig de ser part de la cerimònia. De l’espectacle.El silenci sembla ser el protagonista.

La música espera, impacient per ser escoltada.

L’ànima buida dels convidats és notòria en la carència d’aplaudiments i dels seus riures.

No s’escolta res. Res és viu. Tot sembla de cartó.

Quan m’hi fixo, veig un home que sobresurt entre tots. El conec perfectament. Està dret a l’escenari, darrere seu, l’home catòlic que recitarà frases sagrades el mira indiferent.

L’home dret és l’únic que em mira, l’únic que sembla desgraciadament real. Aparenta un somriure, però no està content. Per la manera en què està parat sota l’arc de flors improvisat, crec que espera algú, però no se'l veu amb pressa. Potser sap que no arribarà ningú, realment.

La vestimenta li queda bé, a l’Ander. Però curiosament no porta les ulleres, segur que vol estar presentable a la seva boda.



L’Ander és pacient, sempre ho ha estat. Crec.

Avui l’espera a ella. On estarà?



Uns tacons es fan escoltar, és ella, és la Tina. S’està apropant a l’arc, a ell.

Des del meu lloc no aconsegueixo veure bé, i les mans estan agafant-se a les vores de la cadira com si tinguessin por que aquesta marxés.

De sobte sembla que n’hi ha més gent al casament, i no aconsegueixo veure bé l’escena, la qual cada cop s’allunya més. Noto com la suor em baixa pel front i la vista comença a enfosquir-se. No soc capaç d’escoltar cap oració catòlica o sagrada que pugui ajudar-me a sortir d’aquest bucle d’horror. Començo a perdre la força per mantenir-me estable, però uns ulls demacrats, i buits em miren des de l’arc de flors, els quals fan un contrast quasi desagradable. Aconsegueixen que tot s’apagui. Només veig els seus ulls. Els de la Tina.

Semblen no tenir vida, com si aquesta hagués estat arravatada violentament.

La seva mirada blava m’ha perforat les costelles, no puc parar de voler buscar-la.

M’aixeco de la cadira desesperada. Estic totalment exaltada, només soc capaç d’escoltar com el cor em batega a una velocitat possiblement preocupant.

Quan estic dreta i plenament conscient, les taules m’envolten, tancant-me. L’ansietat fa que una ràfega d’inquietud m'ompli l'estómac.

Els convidats es miren tranquils, amb els plats plens i les copes servides.

La meva és buida.

Ningú no parla, ningú sembla poder dir res. Com si les seves presències fossin exclusivament visuals. Desagradable.

Sento uns passos darrere meu. Lents, però ferms i continus, sense parar.

L’Ander.

Quan giro el cap per encarar-lo veig que porta una copa de vi a la mà. Un líquid negre, dens com els seus ulls. A casa no tenim vi d’aquest color.

El moviment de la seva copa em captiva. No puc parar de mirar la beguda. El seu somriure fastigós i prepotent li menja qualsevol altra intenció.



No vull fixar-me gaire, però és simplement inevitable deixar anar els records.

Aquest cop sé que no vull mirar, no vull escoltar i no ho puc entendre, però no ho puc evitar.

La meva copa ja no és buida, potser he begut massa.