El camí de fulles mullades que s'enfonsa lentament quan les meves sabates les aixafen em molesta. No m'agrada el silenci del bosc, menys encara el seu soroll. M'incomoda sentir els arbres vells i secs observant-me. Em quedo quieta un moment, necessito orientar-me. Sé que no soc una bona nena, encara que el vent m'ho vulgui negar. Els rumors que carrega són perillosos, n'ha vist massa.

M'haurà vist a mi? Se'n recordarà?

Sento com el bosc xiuxiueja el meu nom. Em desespera, vull que pari, necessito que pari. Els arbres semblen tancar-se sobre meu. Com una espècie de gàbia en la qual m'han ficat i de la que, per ara, sembla que no puc marxar. L'esquena em pesa, les cames em tremolen. Fa fred i és fosc. Sembla que estigui a casa. Accelero el pas, corro tornant a la masia que veig com a casa des de la seva desaparició. L'aigua salada dels ulls em cega, m'enganya, no em mostra la realitat.

Els sentits són realment tan dèbils com per ser enganyats, o són inescrutables? M'encantaria saber-ho.

Miro al cel, gris però no tapat. Quan sembla que m'he quedat sense respiració torno a sentir el paviment rural del meu poble als peus. Recte i ferm, sense ser especial. Evito els veïns, aquells que semblen no donar-li importància a la seva presència.

Com pot ser, si acaba de tornar?

No els miro als ulls, però sento com em jutgen. Fan que el cos em pesi. El poble irradia quotidianitat.

M'hauria de preocupar? Per què ningú ho fa?

Vull entendre, però no entenc com fer-ho.

El portal de casa creix a mesura que m'apropo. La respiració s'equilibra lentament. Amb la clau del pare, oxidada i vella, m'obro pas a la masia d'olor de vi. La Tina m'espera a la cuina, aparentment buida i sense cap mena d'il·luminació.

—Emocionada pel casament?— li pregunto amb un somriure fals, no suporto el seu. Amb la mateixa expressió, però certa, em contesta.

—Nerviosa, si he de ser sincera.— Veig com juga amb el seu cabell i riu silenciosament. Marxa del meu costat, deixant l'ambient fred i solitari, com si la seva calor no deixes cap mena de rastre.

Fa tan sols un dia que la Tina ha tornat al poble. Dos anys enrere va marxar "en cerca d'un canvi real", com ella sempre deia. Ningú no li feia gaire cas, ningú se la mira bé, ni a ella ni a mi. Quan sembla que no puc estar més sola i exhausta veig un raig de sang que cau en cascada. El seu color intens, l'olor em cega, no puc pensar en res més.

Què he fet?

Escolto vidres trencant-se, l'ampolla de vi ha caigut a terra. Quan em giro per mirar-la m'adono que m'estic ofegant. M'estava obligant a mirar. Respiro, ho intento, les llàgrimes volen sortir, però no les deixo.

Per què ploro?

Sento com el meu cor s'accelera. La sang flueix lentament. Encara recordo aquell malson on la Tina era la protagonista i jo només podia mirar, sent una espectadora d'aquella escena.

—Dina! Quant fa que ets aquí?— la veu exaltada de l'Ander, el promès de la Tina, m'esgarrapa els pensaments, obligant-me a deixar-los de banda i contestar-lo.

—Què ha passat? Per què està tot mullat de vi?

El miro, encara una mica confosa i sense motivació de justificar-me. Encén el llum i comença a netejar el terra. Mentre ho fa penso que no és algú important, no és rellevant. No el contesto, no em ve de gust, no puc. L'observo, s'ha tacat de vi.

El malson torna al meu cap. Es repeteix, com si fes falta que em fixés en alguna cosa. El veig al bosc, amb les mans brutes de fang.

A ell, el veig a ell?

Què he fet?

Em crida desesperat que vagi cap a casa, obeeixo, no miro enrere.

Torno a ser a la cuina.

—Ei, tot bé?— Em mira com si estigués preocupat de veritat, no me'l crec. No s'ha netejat les mans, el vi li ha entrat dins les ungles, tenyint-les de color carmí. Repugnant.

—Sí, no és res. Oblida-te'n. On està la Tina?— No tinc gaire clar quan havia estat l'última vegada que havia intercanviat paraules amb ella. Fa una estona? O fa uns dies?

—Està a l'habitació, ha d'acabar de preparar un parell de detalls pel casament.— Ha respost sense mirar-me. Amb el to de veu insuportable que utilitza quan decideix presentar-se amable. Sembla rumiar-se el que ha dit.

—I la mare?— Penso uns segons. Encara que no tinc gens d'interès a parlar amb l'Ander vull saber la resposta. Ell segur que ho sap.

Com es deia la mama? Ni tan sols recordo la seva cara.

—Dina, hem tingut aquesta conversa uns quants cops. Deixa-la anar.— S'aixeca i m'acaricia la cara. No m'agrada el seu tacte. Agafo el seu braç i l'aparto, ell em somriu. S'apropa a la pica i deixa que l'aigua li purifiqui les mans del tint vermell, em quedo mirant-les, donant-li voltes al que m'acaba de dir mentre l'última gota de vi s'escapa dels seus dits.

Què vol dir deixar-la anar? Per què ho hauria de fer?

Penso uns segons i me'n vaig a l'habitació. Instintivament, com si hagués d'anar-hi. A qui buscava? M'és igual.

Em tombo al llit i tanco els ulls, estic esgotada. Les paraules afilades de l'Ander em desubiquen, com si poguessin posseir la capacitat de controlar-me. L'ansietat m'estira les cames i fa que em posi dreta.

Encenc la llum de la tauleta, agafo la llibreta de les pàgines grogues i començo a fer gargots. No sé què estic escrivint, semblen agraïments. Molts agraïments, poc sincers. No sé per qui són. Sembla que el llapis em controla i m'obliga a continuar fins que no sento els dits.

No sé què és el que em manté tan atenta a les pàgines plenes de simples gargots i un "gràcies" al final que no soc capaç sentir l'Ander entrar a l'habitació. La seva mà, adulta i ferma, es posa al meu ombro. No hi ha sentiment de repulsió que pugui descriure el que sento amb el seu tacte. El miro, no fa bona cara, tampoc l'ha tingut mai, en realitat. Sé que, sense dir-me res, em demana que me'n vagi a dormir. Faig que sí amb el cap, forçadament i poc amable. El miro per últim cop, demanant que se'n vagi. Em fa cas, s'ajusta les ulleres i tanca la porta.



M'estiro al llit, i abans d'adormir-me em venen noves imatges del malson. Uns cristalls a terra, uns passos llunyans, crits de dona. No tinc gaire clar si eren meus. Una veu suau sospira amb un últim alè que no passa res, que no he fet res.

Què voldrà dir amb què no he fet res? Soc culpable?