13 de desembre. 7 hores.



Estimat diari,

Ahir a la nit, quan ja estàvem dins l’avió, abans d’enlairar-nos ens van anunciar que hi havia problemes tècnics. Ens van demanar als passatgers que canviéssim d’avió i vam haver d’esperar molta estona.

A mitjanit ens van informar que el segon avió ja estava disponible. És d’una companyia alemanya i només ens parlen en anglès. No suporto quan em parlen en una llengua que no és la meva. Però sincerament, ara només puc pensar en que en qualsevol moment poden començar a fer-se evidents els símptomes…





13 de desembre. 9 hores.



Estimat diari,

Queda una hora per arribar i ja hi ha hagut el primer incident. Massa aviat. M’estic posant molt nerviosa.

Una hostessa de vol li està demanant a l’Arnau que s’ajusti el cinturó de seguretat perquè en breu aterrarem, però ell no reacciona. Comença a còrrer la veu entre els passatgers, que observen l’escena alterats. Jo em limito a mirar per la finestreta. Soc l’única persona que és plenament conscient del que li passa a l’Arnau.

Em costa dissimular el nerviosisme. No deixo de resar a Déu perquè surti tot bé. He de marxar d’aquí com sigui. Porto dies, setmanes, mesos, anys calculant-ho tot al mil·límetre i una petita relliscada ho està posant tot en perill.





13 de desembre. 10 hores.

Estimat diari,

Al principi tothom creia que l’Arnau dormia. L’han intentat despertar de totes les maneres però no hi ha hagut resposta. Tu, estimat diari, i jo sabem el perquè.

Han demanat si hi havia un metge a l’avió i un noi que es veu que és infermer s’ha acostat per ajudar. Com si hi hagués res a fer.

Les hostesses nervioses van i venen pel passadís de l’avió i un parell han entrat a la cabina per avisar al pilot. Algú ha sentit que deien que hi hauria una ambulància esperant a Barcelona. Entre això i les turbulències, la gent cada cop està més inquieta.





13 de desembre. 10.30 hores.



Per fi hem aterrat.



Ens han fet baixar per les escales del darrere, però no han pogut evitar que veiéssim com s’enduien el cos de l’Arnau amb una llitera. De fet, la gent s’ha afanyat per baixar les escales i així poder veure com el carregaven a l’ambulància.

De cop s’ha sentit un crit. Algú ha baixat rodolant per les escales al sortir de l’avió. L’Ainhoa, que ha quedat estesa al terra mentre que tothom l’envoltava amb cares d’espant. No respirava. Aquest fet ha evidenciat el que jo sospitava. Ara ja no hi ha qui ho aturi. L’Aconitum ha començat a actuar i no pararà. Ara ja tot serà una reacció en cadena. L’Arnau tan sols ha estat la primera fitxa del dòmino. Aquella espurna inofensiva que un cop cau a la gespa seca d’estiu no hi ha forma d’aturar i acaba provocant un incendi. I això només ho sé jo.

He aprofitat la situació per fugir.



13 de desembre. 11 hores.



Estimat diari,

Haver anat ràpida no ha servit de res perquè han trigat una eternitat a entregar les maletes. Mentre esperava, no he deixat de repetir-me que el pla en el que porto tants anys invertint-hi tot el meu esforç podia fallar. Un retard, una mínima relliscada no prevista, pot deletar-me.



Necessitava que arribés la meva maleta, ja que allà és on s'emmagatzema una quantitat immensa d’aconitum que no pot arribar a les mans de ningú més.



Quan ja portàvem mitja hora esperant han començat a sortir. Per fi. Just quan he vist la meva, s’ha sentit un cop molt fort. Era en Josep. S’ha desplomat. La tercera peça del dòmino.



M’he apressat per sortir, apartant la gent que començava a amuntegar-se per esbrinar què passava. Per sort la resta dels meus companys de viatge, els que queden, ja han creuat la porta i no han lligat caps.



13 de desembre. 11.25 hores

Estimat diari,

En travessar la porta, de lluny he vist com el marit de l’Hortènsia estava esperant a la sortida. Com pot ser que un home tan ocupat com ell, hagi trobat temps per venir-la a recollir a l’aeroport? Es veu que ha rebut un SMS anònim avisant-lo de que la seva dona l'enganya. A veure si endevines qui l’ha avisat, diari…

I efectivament, els ha enganxat de ple, quan ella s’acomiadava de l’Àlex amb un petó passional. Ella no ha sapigut dissimular gaire bé. L’home de l’Hortènsia estava furiós i com a reacció ha donat un cop de puny a l’Àlex que ha quedat estabornit al terra. Tu i jo sabem el perquè. La planta ha actuat.



L’Hortènsia entre plors ha anat darrere el seu marit tot intentant donar-li explicacions però abans de que hi arribés ella també s’ha desplomat al terra. La cinquena fitxa també estava fora del tauler.

El fill de set anys no deixava de plorar amb una mirada de terror. Sé el que es sent al veure la teva mare difunta davant dels teus ulls. Però no podia deixar que els records m’aturessin. Ja no hi havia res a fer i era massa tard per deixar-me endur per l'empatia. Havia de marxar.



13 de desembre. 11.35 hores.

Estimat diari,

En Joan Marc i en Pol, que no se n'havien assabentat de res, ja es dirigien als ascensors per baixar a l’aparcament de l’aeroport i recollir el seu cotxe. He accelerat el meu pas i els he atrapat. Allà hi havia una cua llarguíssima ja que un dels ascensors estava fora de servei. En Pol i jo hem coincidit al baixar per les escales però en Joan Marc ha preferit anar amb l’ascensor. Un cop érem a baix m’he acomiadat ràpidament d’en Pol per por de que ell fos el següent en caure.



Estava equivocada ja que quan m’he allunyat uns vint metres del lloc i s’han obert les portes de l’ascensor, reposava al terra el cos d’en Joan Marc. En Pol que estava distret mirant el mòbil no se n’ha adonat, però uns instants després ha caigut ell. La reacció en cadena de les peces del joc no s’acaba aquí.



Quan estava esperant que la barrera em deixés passar, de sobte m’ha vingut al cap. L’Arnau, a l’avió. L’Ainhoa, quan sortíem. En Josep, a la zona de recollida d’equipatges. L’Hortènsia i l’Àlex a la zona d’arribades. I en Joan Marc i en Pol a l’ascensor. Però i l’Elias? Què se n’ha fet de l’Elias? No l’he vist enlloc des que hem baixat de l’avió. I si el meu pla no s’ha complert? I si el càstig d’aquest pecador ha quedat sense pagar? No pot ser que m’hagi equivocat, oi?

Sincerament ara no tinc temps de pensar-hi. Està arribant la policia. Entre l’escàndol de les sirenes i les llums d’ambulàncies he aconseguit escapolir-me.





13 de desembre. 15.45 hores.



Estimat diari,

Al final es veu que a l’Elias se l’han trobat al lavabo de l’avió, mort. La policia està investigant. Però no trobaran res fins que jo ho decideixi. Tranquil, que no s’hauran d’esperar gaire. Demà ja se sabrà tot. Tot.



Per aquells que estan llegint això i potser no enteneu la situació, és molt senzilla: tan sols entrar a l’avió fa unes hores he calculat i posat les dosis exactes d’Aconitum Napellus, una planta altament tòxica, a l’aigua que ens han donat a tots els companys del grup. Un sol glop. Amb un sol glop s'ha determinat el seu final i ja podien fer-hi res. Ja està. He complert.

He acabat amb la vida de vuit individus i no perquè sigui mala persona. No soc mala persona. No mato per plaer. Mato per venjança. Per tornar tot aquell patiment que vaig haver d’aguantar durant tant de temps i que encara ara arrossego. Ells són la classe de persones que provoca aquest dolor i per conseqüència se’ls hi ha de retornar. Són pecadors i ho seran sempre. Per això han de ser castigats.

No explicaré la meva història en aquest diari perquè la gent senti pena per mi, sinó perquè quedi constància de la crueltat amb la que la vida mateixa es comporta. Per res més. Tot el que he fet té un perquè. Totes aquestes morts ja estaven escrites.





13 de desembre. 23.40 hores.



Estimat diari,

Tenia només vuit anys. Els meus pares feia temps que no estaven bé. Es barallaven sovint i jo ho passava malament, però no era res comparat amb l’angoixa que vaig passar després de la desgràcia que el destí va decidir otorgar-me. El meu pare va anar a un viatge que suposadament era de feina. De fet, no hi era mai a casa. Per mi era normal que sempre estigués viatjant. El que jo no sabia era que aprofitava aquestes escapades per veure’s amb altres dones.

En un d’aquests viatges, suposo que ho recordaràs de les notícies, l’avió es va estavellar. La meva mare va quedar totalment desfeta i la nostra família es va trencar. La meva mare sempre havia estat molt inestable, bevia constantment i encara va ser pitjor després de la mort del pare.-

Quan va penjar la trucada on li deien que s’havia mort, es va beure una copa d’un glop i va entrar a la meva habitació, pronunciant coses inintel·ligibles. Feia una olor d’alcohol molt forta, però jo ja hi estava acostumada. Enmig de tanta foscor vaig veure que a la mà portava una pistola. Em vaig espantar molt.

Ella va venir a abraçar-me i plorant desesperadament va deixar anar unes paraules que mai oblidaré. És com si encara les sentís: “Perdó Maria, perdó però t’he de deixar sola. El teu pare mai m’ha estimat. Va anar a veure a una altra dona i ha mort quan tornava de veure-la. Ha mort per ella, em sents? Per mi mai hauria mort el teu pare, perquè no m’estimava Maria. No m’estimava. Però jo sí que l’estimo a ell. Ho entens oi carinyo? Jo l’estimo amb tota la meva ànima i jo sí que moriria per ell. Moriré per ell. Moriré per ell.”

No entenia res. Què volia dir tot això?

“PAM!”

Va caure desplomada i l’alfombra de la meva habitació es va tenyir d’un vermell intens en pocs instants. De cop ho vaig entendre. M’havia quedat sola en aquest món i la pistola que reposava sobre el cos ja inert de ma mare n’era la culpable.

A partir d’aquell dia tot va canviar. Un inspector de serveis socials em va portar a un orfenat religiós i allà és on vaig aprendre tot el que sé. Vaig establir un vincle molt fort en especial amb el pare Carles Benedicto. Va ser ell qui em va fer veure les coses importants en aquesta vida i desvelar el perquè de tot el que m’havia passat. Ell m’ho va fer veure. La font de tot el que els havia passat als meus pares era la infidelitat, la luxúria, els pecats. Em va fer adonar de la crua realitat. Tot passa a conseqüència d’alguna cosa, tot té el seu efecte dòmino i els pecadors sempre acaben perdent la partida.

Tots els pecadors es mereixen sentències. Des d’aquell moment em vaig obsessionar en tot allò que tenia a veure amb els set pecats capitals. Me’ls sabia de memòria i me’ls feia dir cada dia abans d'anar a dormir tot donant-li la paraula que durant la meva vida faria tot allò que estigués en les meves mans per condemnar a aquells que els produissin. És per això que al sortir de l'internat vaig posar-me a estudiar Fisiologia vegetal. Per tal de trobar una arma que a primera vista semblés inofensiva però que per això mateix fos la més perillosa de totes que em serviria per complir allò que li vaig prometre al pare Carles Benedicto abans de morir. Que tots els pecadors que es creuessin amb mi tindrien el càstig que es mereixen. El mateix que van tenir els meus pares. La mort.



I aquí acaba la nostra aventura, estimat diari. Has sigut un gran company de peripècies. Perdona'm si no s'entén gaire bé l'última pàgina, començo a sentir els efectes.

La meva missió de vida ha estat complerta i per tant ara la meva vida mateixa ha deixat de tenir sentit. Quan acabi de redactar-te t’entregaré a correus amb l’adreça d’un periodista molt important. La nostra història s’ha de saber i tu ets la prova de que aquesta mateixa ha sigut una realitat.



Diari, un adéu sempre és dolorós, prefereixo un fins aviat però en aquest cas, és etern i definitiu. Fi de la partida.



Maria.





Dilluns, 14 de desembre de 2023



L’ASSASSINA DELS SET PECATS CAPITALS

Vuit assassinats en un vol a Barcelona

Barcelona i el món sencer es troben en estat de xoc. Ahir, diumenge 13 de desembre es va produir un fet tràgic a l’Aeroport Josep Tarradelles Barcelona-El Prat, la mort de vuit persones. Es tracta d’un assassinat en sèrie. La mateixa assassina és qui ens ha fet arribar el seu diari de viatge per correu postal, on explica tots els fets amb detall des de les seves intencions fins a l’execució dels homicidis.



La pressumpta homicida, que respon a les sigles M.L i és biòloga de professió, ha enverinat les seves víctimes amb una planta extremadament tòxica, l’Aconitum Napellus. Aquesta planta habita les illes Whitsunday, situades a Austràlia. Aquesta mateixa i les víctimes van viatjar junts a les illes. Allà ella es va dedicar a recopilar informació sobre la planta i de les víctimes, per decidir-ne el veredicte: si eren pecadors o no. Un cop ja posseïa l’Aconitum Napellus va barrejar dosis exactes amb l’aigua que els hi van donar a l’avió de tornada, provocant una mort lenta, silenciosa i invisible.

M.L era una jove amb un passat tràgic molt marcat per les infidelitats i mort dels seus pares. Es va criar en un orfenat religiós on tenia una relació molt estreta amb un cura que és qui la va fer obsessionar-se amb els set pecats capitals. Diu en el seu diari: “Tots els pecadors que es creuessin amb mi tindrien el càstig que es mereixen. El mateix que van tenir els meus pares. La mort.” Va calcular la matança al mil·límetre amb un sol objectiu: que ressonés en el món sencer un missatge: ”Els actes tenen conseqüències, i en el cas dels pecadors ha de ser la mort”.

Els símptomes després de la ingesta de la planta es manifesten molt aviat i és fonamental fer un buidat d'estómac, però en aquest cas, les dosis administrades eren altíssimes i va ser impossible arribar-hi a temps per reanimar les víctimes. Les famílies d'aquestes estan devastades i la policia segueix investigant el cas. Fonts policíaques ens han informat que aviat en tindrem més detalls.

Val la pena provocar tant de dolor per curar una ferida interior? La majoria de persones prefereixen confessar els pecats dels altres. Si bé matar no és un pecat capital, segueix siguent un pecat.



Santi Benedicto.