Dues setmanes abans d’aterrar
2 de desembre. 9 hores.
Estimat diari,
Avui l’agència ens ha convocat dues hores abans dient que hi havia previstes moltes cues per facturar la maleta. Jo estava a l’aeroport dos hores i mitja abans. Em considero una persona molt previsora. Ho tinc sempre tot controlat. Tot.
Al mostrador de facturació, un noi amb barba ha intentat passar davant de la resta. S’ha acostat a la taula i li ha preguntat de molt mala manera si podien obrir un altre mostrador. Quan el noi de la companyia li ha contestat que no hi havia prou personal, ell ha exclamat que això era molt propi de les companyies ‘low cost’ i que l’agència no els hi va dir que volaven amb una companyia aèria de pobres. La noia que estava a la fila li ha dit que no podia parlar així a la gent. Ell l’ha ignorat i quan ha quedat lliure un mostrador, ha passat per davant de tothom amb el passaport a la mà. Potser per la gent això ha estat un fet insignificant, però com tu ja saps, estimat diari, en aquestes pàgines tots, absolutament tots els comportaments de la gent hi queden gravats. Els detalls, sempre fan inclinar la balança.
2 de desembre. 11 hores.
Estimat diari,
“Avís als passatgers, la porta d’embarcament B8 del vol amb destí a Illes Whitsunday tancarà en breus moments”. És la tercera vegada que ho repeteixen i, a diferència d’un noi que acaba d’entrar bufant, jo escolto l’avís des del meu seient. No suporto la gent que arriba tard. Em solen dir que soc molt maniàtica amb l’actitud dels altres. M’han arribat a dir que tinc una obsessió, però tinc molt clars els meus principis i de petita em van ensenyar a seguir-los en tot moment. I si d’això la gent en diu tenir una obsessió, llavors sí, se’m pot considerar una persona obsessiva.
2 de desembre. 15 hores.
Estimat diari,
Portem tres hores de vol i ja no sé què fer. He dormit, he llegit les revistes i ja he anat a fer dues voltes per l’avió. A través de la finestra només es veu un mar infinit. Si no m’hagués deixat el llibre a casa…Sort de tu diari, que em permets passar l’estona.
Els del grup estem tots junts, en dues files i un de sol. En un moment d’avorriment conjunt, els meus companys de viatge han volgut treure temes de conversa, però jo no he parlat massa. Em fan mandra les presentacions i tampoc hem de ser amics. Total, parlaran dels temes de sempre: la feina d’un, les notes del fill de l’altre…. M’esgota relacionar-me amb gent desconeguda. De fet, la simpatia no ha sigut mai el meu fort.
A més a més, soc molt tossuda. És per això que quan em van encarregar la investigació sobre la flora australiana i vaig descobrir una espècie, com dir-ho… especial? No vaig parar fins aconseguir aquest bitllet per anar a recollir-ne mostres jo mateixa.
Les altres persones del grup estan parlant com si es coneguessin ja de tota la vida. No entenc aquesta necessitat que té la gent per relacionar-se sempre. Jo sempre he escollit molt bé la gent amb qui estableixo lligams.
No vaig pas a les illes Whitsunday a fer-hi amics. Hi vaig per avançar en l’estudi d’aquella planta. Una planta molt important, molt més que el que tots aquests es pensen. Una planta que canviarà vides.
2 de desembre. 17 hores.
Estimat diari,
He anat al lavabo, fent cua hi havia el noi que s’asseu als seients de la meva dreta, s’ha presentat. Es diu Àlex. Té vint anys i està estudiant ADE. No li he preguntat res, de fet no m’interessa la seva vida. No sé perquè ha volgut explicar-m’ho. He tornat al meu lloc. Al meu costat s’asseu el que ha arribat tard, no ha parat de dormir en tot el viatge. A més, ronca. Quan s’ha despertat, m’ha demanat si podia passar-li la motxilla, que la tenia al compartiment de dalt. Per què no s’aixeca ell? Recordes, diari, què en penso dels mandrosos? Ho deixo anotat, per si de cas.
Davant meu, hi ha una dona que no ha deixat de menjar d’una manera molt sorollosa des que hem sortit de Barcelona. Quan el del meu costat ha anat al lavabo, ens han portat el berenar i, et pots creure que li ha agafat? Però que no en tenia prou amb el seu? Es pensa que no ho ha notat ningú, però a mi no se m’escapa res. Res. Mai.
Quan el noi ha tornat i se n’ha adonat, ha provocat un escàndol, ha anat de poc que no li aixeca la mà. M’ha semblat una reacció exagerada. Ho he anotat.
Era un sandvitx de pernil i un pastisset de xocolata envasat en plàstic. Sincerament jo l’hi hauria donat encantada…
I per si això no fos prou, els del meu costat no paren de llençar-se miradetes. Hm, interessant. M’hi aniré fixant. Deuen portar-se vint anys i crec haver vist que ella porta un anell de casada. Repugnant. Simplement vergonyós.
Asseguts diagonalment a mi, hi ha dos homes. Un no para de presumir del nou Porsche que té, em fastigueja bastant. L’altre l’observa amb una clara mirada d’enveja.
El noi de darrera meu ha demanat una Coca-Cola i quan ha obert la cartera per pagar, he vist com un feix gegant de bitllets.
2 de desembre. 20h
Estimat diari,
Ja portem més de 7 hores de vol. Ja que passarem uns dies junts, ens hem volgut presentar tots els del viatge. Tot i que al principi ho he trobat innecessari, després he recordat que sempre m’és útil recopilar informació de la gent que tinc al meu voltant.
El del meu costat, el que ha arribat tard i porta dormint gairebé tot el viatge, es diu Pol; té vint-i-dos anys i no fa res a la seva vida. Tan sols es dedica a viure. A existir. Res més. A vegades em costa de creure que la gent no tingui un raó de viure, una motiu pel qual fa les coses. Jo sempre n’he tingut una de finalitat. I molt clara.
La noia del davant que devorava els dònuts es diu Ainhoa i té vint-i-sis anys, la seva única passió és… sí, menjar. De fet, quan ens ha dit com es deia, tenia un donut a la mà i quan parlava anava escopint-ne trossets. Fastigós
El del seu costat és en Josep, un policia en pràctiques de vint-i-cinc anys, pel que he pogut observar durant el vol té problemes controlant les seves emocions, sobretot la ira. Els de les miradetes es diuen Hortènsia i Àlex, aquell de la cua del lavabo. Ha repetit el mateix que m’ha dit a mi abans, que és molt jove (i encara ho és més comparant-ho amb l’edat de l'Hortènsia) i ha explicat breument els seus estudis universitaris Com molts nois de la seva edat, la seva màxima preocupació és jugar a futbol amb els amics. Ella en té 37. és educadora infantil i, efectivament, està casada i té un fill de 7 anys. Que com ho sé? Doncs perquè porta una hora parlant d’ell. Em pregunto si mira al seu marit de la mateixa manera com mira a l’Àlex. M’hi aniré fixant en aquests dos…
Els de davant seu, són l’Elias i en Joan Marc, tenen 32 i 38 anys respectivament. L’Elias és un home de conviccions fermes. No ho ha dit, però juraria que habitualment va a missa. M’agrada com pensa.
Al seu costat s’hi asseu en Joan Marc, un informàtic que no ha parat de presumir de les seves pertinences digitals ni de les seves qualitats excel·lents. Les persones presumides per tal de fardar sempre es deixen conèixer massa. Massa del que és necessari, massa del que els hi convé. A mi m’agrada ser discreta.
Finalment, el noi de darrera meu, l’Arnau, té 40 anys i ens ha confessat que té negocis peculiars. No para de repetir que l’única cosa important en aquesta vida són els diners. Compra i ven empreses, després les esmicola i en torna a crear de noves, totes en paradisos fiscals. A causa d’això hi ha hagut un debat sobre la felicitat i les coses materials. Jo crec que el més important és fer el bé. La felicitat està sobrevalorada. Durant un temps la vaig desitjar. Tornar a la felicitat dels meus primers anys de vida, però després la vaig deixar de perseguir. Hi he renunciat. Ara ja no em preocupa ni la meva felicitat, ni la dels altres.
2 de desembre. 21.30h
Estimat diari,
Hem sopat una amanida i una espècie de pollastre estrany. No m’ha agradat gaire. Suposo que no es pot demanar gaire d’un menjar d’avió. El vol se m’està fent etern. Estic esgotada. Tu i jo avui hem fet molta feina
Bona nit diari, que descansis.
Jo també dormiré, que ens esperen uns dies molt llargs…
|
