Tina

D’un obrir d’ulls estic en un judici. Tota la meva vida perilla per culpa d’un malentès. Ningú m'escolta i ni tenen ganes de fer-ho. La meva família em va defraudar de totes les maneres, no sé per qui em prenen, però ningú em va defensar ni va fer res.

I cop i volta em trobava amb un uniforme en una habitació compartida amb dues estranyes i amb psicòlegs i psiquiatres interrogant-me quatre  hores al dia. Pensava que en algun moment em podia acostumar, però era impossible perquè no m'ho mereixia i totes les noies no tenien res a veure amb mi i jo no tinc cap problema mental com elles. Estava clar que no em volia quedar en aquell lloc tan horrible i menys si era innocent.

Durant la primera setmana estava intentant localitzar diferents sortides per sortir d'aquest empresonament. A les estones lliures em dedicava a passejar pel centre, no perquè m'agraden les instal·lacions sinó per memoritzar cada passadís per així arribar a l'habitació i poder fer una espècie de mapa.

Havia de començar a crear el meu pla per escapar com fos. Però primer havia d'analitzar el lloc i a les persones, que la majoria eren criatures repel·lents i immadures. Menys una nena, una nena la qual no sabia ni com es deia, era alta amb uns cabells rossos i amb els ulls verds. Aquella nena tenia alguna cosa, no sabria descriure-ho, però no era com les altres, em volia apropar a ella per parlar o conèixer-la, però de seguida que m'apropo noto un lleuger empeny em giro no veig a ningú em torno a girar i veig a la noia donant-se un peto amb una altra.



Vaig sentir una sensació estranya, però ja no hi havia temps per aquestes ximpleries. La veritat és que el centre en què parla a seguretat o vigilància no s'emportava un premi, hi havia quatre vigilants, ja que hi havia quatre sortides i entrades, dos d'ells espasaven les tardes parlant i sempre deixaven una porta oberta, un altre es quedava adormit sempre i el que queda és l'únic que feia bé el seu treball. El més lògic seria passar per la porta que sempre es queda lliure, però em semblava molt estrany que cap noia s'hagi intentat escapar, així que vaig pensar a demanar-li a aquella noia tan guapa que havia vist abans.

El problema era que no sabia ni el seu nom, i a més, aquella noia que li havia fet un petó que segur que és una antipàtica. No sabia per què, però tenia un com sentiment de rebuig per aquella noia, no m'aportava bones vibres.

S'ho volia preguntar ja, però va picar el timbre i això significava hora de dormir.



Alex

Estava tranquil·lament a la sala comuna quan de cop i volta veig a una noia preciosa, tenia uns ulls verds amb cabell color marró. M'havia quedat pensant i preguntar-me d'on venia, ja que no l'havia vist mai al centre, però quan la nena s'estava apropant ve la pesada de la marta i em dona un peto. L'aparto i li dic que què collons fa, que és una pesada, y que me'n penedeixo tant haver estat amb ella.

-Qué fas nena!- dic enfadada.

-Perquè no em vols donar un petó, si jo t'estimo molt!- diu la Marta.

-No! Vés-te'n, que estàs boja!

M'havia quedat amb les ganes de parlar amb aquella noia tan guapa, però el problema és que va picar el timbre i això significava hora de dormir.

Tina

L'endemà m'animo a parlar-li a la noia aquella m'apropo a ella i li pregunto el sou nom i tenim una conversació.

- Hola, sé que et sembla una mica estrany que et parli, però saps com escapar d'aquesta merda de presó?- dic jo molt nerviosa.

- Hola, primer de tot com et dius no? Ha, ha, ha. -diu ella mentre es riu de mi.

-Ai, jajaj, si és veritat que no m'he presentat. Em dic Tina, tu?

-Tina que nom més bonic, jo Àlex.

Quan diu això el meu cor s'accelera i sento aquelles conquilletes a la panxa. Però no era temps de ximpleries, l'important era escapar.

L'explico el meu pla i ella em diu que sempre ha volgut fer-ho, però que ningú s'animava a acompanyar-la. Passen setmanes i setmanes i arriba el gran dia, ens escapem i amb èxit ningú ens enxampa, en sortir ens adonem pels sentiments mutus de cadascuna i els expressem. Estàvem enamorades

Després de sortir, vaig decidir anar-me'n a Irlanda amb l'Àlex, una decisió que va ser complicada, però crec que seria el millor per les dues. Mai m'havia sentit així amb aquestes emocions noves i úniques.

Van ser els millors anys de la meva vida, ningú sabia de mi i menys jo d'ells, amb l'Àlex estàvem al millor moment de les nostres vides. Teníem una casa a la Montanyà amb dues gosses, tenim un futur plantejat, però sempre estava la idea de casar-se. Sincerament, jo volia, però el pla d'invitar als meus familiars, no tant, després d'anys sense parlar, no sé si seria bon moment de perdonar-nos i fer les paus.

Passaven els dies i recordava a l’avi, a les meves germanes, bo en general els trobava a faltar a tots, però també sempre rumiava el meu cap, aquell dia que ningú em va defensar i mai em va creure, volia també haver-hi estat als primers anys de vida de la meva germana Indara.

Passaven els dies i va decidir parlar amb l’Àlex sobre aquesta decisió. Teníem clar que ens havíem de casar i jo volia fer-ho en el meu poble, on vaig nèixer, i va decidir escriure’ls la carta d’invitació ja.

Tenia clar el començament, tot començava així…

Carta pels familiars:

– Hola, Papa, Soc la Tina.

Fa molts d’anys que no sé res de vosaltres, i vosaltres menys de mi, m’agradaria parlar les coses, saber com esteu i posar-nos el dia de tot el que ha passat.

Però no t’escric per això, volia que sabéssiu que estic compromesa amb la meva xicota… Si amb “a”, estic enamorada d’una noia.

M'agradaria molt que estiguéssiu present, soc la primera dona de la família que es casa i m'agradaria que estiguéssim tots en família a pesar de tots els conflictes que hi ha darrere.

No sé si ho saps, però estem vivint a Irlanda, i hem decidit casar-nos en el poble, espero que pugueu venir, ja que abans volia quedar abans amb tu i veure a tots, per prendre un cafè.

Espero respostes aviat!

Atentament la Tina.

Van passar les setmanes i no vaig rebre cap resposta, suposava que no volien saber res de mi.

Va arribar el gran dia, avui ja em cassava, tenia moltes ganes, però seguia sense respostes de la meva família.

Per fi arribava aquest dia, estava molt emocionada, el meu vestit blanc llarg era preciós, em sentia la princesa que sempre he volgut ser de petita, l’Alex anava preciosa, quan la vaig veure amb aquell curt blanc, sentia aquella emoció, igual que quan la vaig veure per primera vegada, i en aquell moment vaig entendre que sentia mor, que estava enamorada, un sentiment real i autèntic.

Vaig invitar a totes les meves amigues de la infància i l’Àlex va invitar a totes del centre de menor, era una reunió petita, però acollidora, mai m’hi imaginaria una boda sense familiars, però si no vaig rebre cap resposta suposava que no volien saber res de mi.

Poc després vaig sentir crits.

–Tina, Tina, Tina!-- diu el Juan.

Recordava la veu del pare, però ho dubtava molt.

– Soc el pare Tina! Si us plau, perdó! – Diu el Juan.

– Perdó Tina, ens acabàvem d’assabentar del fet que et cassaves, no hi sabíem res de tu, pensava que estaves morta– diu el Juan plorant.

Ens vam asseure i vam parlar de tots aquests anys, que mai li havia arribat la carta, suposava que alguna cosa havia passat.

No sabia com actuar, estava defraudada perquè ningú em va donar suport, però poc després ho vaig entendre tot, que va ser un malentès, que mai havien pensat que jo no era qui ho va robar.

El meu pare, em va dir que va fer el possible perquè no anés a cap lloc, però ja era massa tard, per molt que segueixi enfadada, sabia que ningú podia canviar tot el que havia viscut i gràcies a tot això vaig conèixer a l’amor de la meva vida, per molt que he hagut de sofrir tot això m’ha fet aprendre de moltes coses.

Em vaig retrobar amb els meus germans, vam anar el restaurant on vaig reservar, estava nerviosa perquè encara no coneixien.

Quan parlava de petita del meu casament, pensava que em casaria amb el meu príncep d'ulls blaus, i ara estic casada amb la meva princesa d’ulls marrons i cabells ricats.

No menteixo que tenia molta por pel que opinessin, perquè no coneixien de res a l’Àlex, però ho havien d’entendre.

Poc després del dinar, es van conèixer, pensava que no aniria bé, però crec que va anar millor del que m'esperava.

Pensava que estaria nerviosa tant com jo, però ho va portar bé, van parlar i superbé, el meu pare ho va fer el millor possible perquè sí que em feia feliç a ell també.

En aquell moment pensava en el meu avi, tant de bo pogués estar aquí i veure el feliç que soc, suposava que l’Àlex era un regal d’ell.

Després de la cerimònia el meu pare em va dir que ens quedem uns quants dies i que estiguéssim tota la família junta com els vells temps, i finalment tots aquests anys van servir d’alguna cosa, tothom va atendre que la meva felicitat va per endavant de tot i que mai oblidaré el meu avi.