CAPÍTOL 1.-->Una tragèdia imprevista.

Tres anys enrere, l’11 de març de 2004, el dia de l’atemptat de Madrid. Dia fatídic. La família Savedra arribava a Madrid en el seu Citroën gris discret. Visitava els pares de la Mari Àngels. Estava de vuit mesos, i mig, però van voler viatjar perquè almenys els pares d’ella la poguessin veure. A ella i a la Tina que tenia 17 anys i en José de 19. Tot i cansats del viatge, i ja ser grans, els joves estaven emocionats de veure els avis. Recordaven els xurros amb xocolata de l’àvia als matins per esmorzar i la seva alegria. La Tina estava molt contenta en veure que el seu avi encara portava el collaret d’or que ella li havia regalat.

Hores abans de l’atemptat la Marí Àngels nota les contraccions i decideix anar a consultar sola. En Joan tenia l’esquena clavada i no li va voler dir res. Els nois i els avis havien anat de passeig. No va saber com que ja estava donant a llum a l’hospital.

“Bon dia, vostè és familiar directe de Mari Àngels Martínez? Doncs la seva familiar està a l'hospital clínic San Carlos”. En Joan va estar segons sense reaccionar, va penjar el telèfon i sense pensar, ni notar l’esquena, va agafar el cotxe amb els seus fills que justament estaven arribant.

En aquell moment la Susi ja reposava sobre el pit de la mare.

La Tina juntament amb el seu pare i el seu altre germà ja estaven a punt de travessar les vies del tren. El cotxe va alentir la marxa, però de cop i volta escolten una advertència d'un home atabalat i fora de si. Avisant-los que no passessin i que s'allunyessin el màxim possible.

Molt preocupats perquè la Marí Àngels havia passat per aquell lloc amb l'ambulància, patien que el que hagués passat fos un accident.

-Fora, fora!-Diu l'home esverat.

-Què passa?- diu molt desconcertat en Joan.

-Molta, molta...

-Molta què?! -Diu desesperat i pensant que el noi no estava bé.

-Sang!

-Carlos, què passa? què fas aquí? -En Manuel havia reconegut el seu antic company de feina.

En Manuel, l’avi, surt del cotxe ja pensant el pitjor i diu a en Joan que se'n vagi i que ja anirà a l’hospital pel seu compte. Es va quedar amb l’home desesperat, volia anar a donar un cop d'ull per veure què passava. La família accepta, ja que no s'esperaven que es tractés d'aquell terrible esdeveniment.

En Manuel a mesura que s’apropava sentia molts crits de gent desesperada i de pànic, en veure aquella situació va quedar paralitzat, sense ser capaç de reaccionar…

En Manuel baixa a la línia de tren i no hi ha temps de mirar el que passa que just explota una de les 10 bombes al vagó número 3. Del pànic i els crits passa a un silenci esclafant i fred. Ja no es podia reconèixer a ningú, només es veuen a restes de persones tirades plenes de sang … Tot s’apaga… un xiulet constant a l’orella i res… res… res… la bomba va posar fi a la seva vida.

Un cop la família Savedra ja estan a l’hospital a la sala d’espera hi ha les notícies en una pantalla i aquell accident del qual no tenen ni la remota idea. Una vegada senten el que passava, tots es queden petrificats.

Encenen la ràdio i allà sentien com comunicaven la notícia que a una de les dues grans estacions centrals de Madrid, la més antiga, hi havia passat una cosa molt greu.

Se sentien, lluny i a prop, les sirenes d'ambulàncies i cotxes policials.

La premsa parlava de les múltiples lesions oculars amb què els ferits arribaven als hospitals: "cremades de pólvora a les parpelles i a les pestanyes, despreniments i hemorràgies a la retina, i impacte de cossos estranys en la còrnia“. Anunciava que era impossible reconèixer els cossos, ja que els vagons estaven plens de parts del cos irrecognoscibles.

Les nombroses explosions van destrossar els trens, habitualment molt concorreguts a aquesta primera hora del matí, causant 191 morts i 1900 ferits i un d'ells en Manuel.

En Joan va a la recepció per preguntar per la seva dona que estava sola amb la nena. Ràpidament, intenta contactar amb en Manuel, però li és impossible així que pregunta a la policia local, però ells sabien el mateix, res.

A comissaria els telèfons no paraven de sonar, els llums de les alarmes estaven activats. La policia del telèfon intenta calmar la situació. Arriba un policia i explica l'escenari terrible que va haver de presenciar. Un vagó de tren ple de parts del cos de gent, tot ple de sang. L’agent diu que en els 30 anys que portava exercint al cos de policia mai havia vist un escenari tan pertorbador i traumàtic. Tot el vagó ple de sang amb gent tirada per terra, esquarterada, impossible reconèixer ningú.

Hi havia tota la família. Estaven molt preocupats perquè no sabien res de l'avi, els agents tenien algunes pertinences, però no sabien de qui eren.

Els policies comencen a mostrar a totes les persones els objectes que havien trobat als quatre trens: carteres, collars, peces de roba, etc.

De cop i volta treuen un collar d'or molt semblant a un que la Tina va regalar al seu avi pel seu aniversari.

En aquell moment la Tina és l'única que s'adona que l'avi havia mort.Es va quedar paralitzada i pàl·lida sense saber com reaccionar, semblava que s’hagués oblidat de parlar.

No reaccionava del xoc, ella volia cridar, però la veu no li sortia.

- Tina?, Tina estàs bé? -diu el seu pare preocupat.

-Tina reacciona, Tina! -criden els seus germans també sorpresos i preocupats.

-Tina! -la comencen a sacsejar perquè reaccioni.

La Tina respon espantada com quan algú et desperta de cop. Estava com fora de si. Va desesperada al guàrdia a demanar-li si podia passar, ja que, estava tot precintat. El guàrdia la reté com pot, mentre que la família i tota la gent que hi era, estaven desconcertats perquè no sabien el perquè havia reaccionat d'aquella manera.

-No!, Està mort! - exclama la Tina amb un crit de tristesa i dolor.