-Què passa, noies? No m’espanteu, sisplau.
-T’hem de demanar un favor molt gran.
-Digueu-me a veure si us puc ajudar.
Na Daia em mirà i assentí amb el cap donant a entendre que volia que fos jo qui li ho expliqués.
Jo vaig acceptar i em vaig esplaiar:
-Àlex, no et demanaria això si no fos important. Però na Daia ha arribat a la conclusió que ha de ser-hi per nassos a la seva cambra. Abans que diguis res, escolta'm bé. Des del primer dia ell et va ficar l’ull al damunt, i creiem que pots ser l’única que pugui arribar a temptar-lo i fer que et dugui a la seva habitació. I una vegada allà, necessitem que cerquis per tot aquest llibre. -Li vaig ensenyar el papir i se’l quedà mirant.
-Aquest no és el teu collaret?
-Sí, ho és. I necessitem el llibre per encaixar les peces i poder tornar al present.
-Ostres! Quina bona notícia! Que dic, boníssima! Podrem tornar a casa en res!
-Exacte. Així que demà te l’hi acostaràs i la festejaràs.
-D’acord, però què dirà Adom? I si es pensa que ja no m’agrada?
-Tranquil·la, na Joana i jo parlarem amb ell demà, d’acord?
Ella ens va somriure amb acceptació i marxà a dormir.
Jo em vaig quedar molt preocupada. No volia veure la meva millor amiga trista, fent una cosa que potser no li agradés, i encara així fent-ho per les dues, perquè poguéssim tornar a casa. Vaig anar a jeure esperant que fos el dia següent per parlar amb n’Adom.
Al matí n’Àlex no hi era i vaig aprofitar per sortir de l’habitació ràpidament i anar a buscar n’Adom per explicar-li la nostra idea que ens ajudaria a recuperar aquell exemplar. Llavors, li ho vaig haver d’explicar ràpid perquè ningú ens podia veure parlant. Ell ho va entendre tot molt bé i em va prometre guardar aquest secret.
De sobte veig na Daia posant la directa cap a la biblioteca.
-Amila, corre! Que fem tard!
-Meu! Ja vaig… Uf, sort que hem arribat a temps.
-Sort que sí, si hagués set per tu, crec que no haguéssim arribat.
-Ei! No siguis dolenta.
-Ha, ha, ha.
-Què graciosa de bon de matí, no?
-Jo? Que va. Ha, ha, ha.
-De veritat, eh, vinga posem-nos a fer coses.
Va passar el matí i no varem fer gairebé res. Ja estava quasi tot ordenat i no hi havia pràcticament feina. I nosaltres, que en som de llestes, ens vam asseure amb una petita muntanya de papirs i vam fer com si ens els estiguéssim llegint a posta per poder parlar i no haver de fer algun manat.
-Daia.
-Sí?
-Tu sabries dir-me si aquesta nit hi haurà lluna plena?
-Crec que sí, però deixa que ho consulti.
Se’n va anar a parlar amb un dels astrònoms d’aquella època i li ho va demanar.
-Has tengut sort. Sí que n’hi haurà.
-Genial.
-Per què ho preguntaves?
-Ah, perquè aquesta nit mentre n’Àlex és amb el faraó, tu i jo anirem al jardí a veure les estrelles. Què et sembla?
Se li va il·luminar la cara de la manera més tendra del món.
-He esperat tenir un moment així amb tu des que ens vam conèixer.
-De debò?
-Sí, però no sabia com dir-t’ho.
-Doncs m’hi he anticipat i ara podrem estar per fi sols.
-Amén! Ha, ha, ha. Encara que hi ha un petit impediment.
-Quin?
-Que els esclaus a partir de l’hora de dormir ja no poden ser fora de les nostres habitacions.
-Quina mala sort! Amb les ganes que tenia i ale, ens hem de fotre. Tant de bo poguéssim rompre les regles per una vegada en la vida.
-És el que farem
-Perdona, què has dit?
-Que fugirem aquesta nit.
-M’ho dius de broma, no?
-No.
-T’ador! -I vaig marxar corrents a l’habitació a cercar una roba una mica més maca per aquella nit.
-I jo t’estimo -digué Daia quan jo ja no hi era.
Sobre les deu havíem d’estar tots els criats a les nostres alcoves. Per mirar que no sortíssim, hi havia guardians sempre vigilant els passadissos.
Per aquest vespre, em volia posar una vestimenta una mica més dolça que no el que dúiem. Anar cada dia com si fóssim un sac de patates de color marró no em feia molta gràcia, però era el que tocava. Així que vaig agafar el primer que vaig trobar a l’armari que hi havia on dormíem. Em vaig enamorar d’un vestit de color blanc amb brodats daurats i pedretes vermelles, verdes i blaves. No tenia paraules per descriure com era de polit, a més, volia saber quina seria la reacció de na Daia.
Quan em vaig abillar, vaig escapolir-me saltant per la finestra. Una vegada assegurat que no hi havia ningú, vaig caminar fins on havíem quedat.
Ella ja era allà, i lluïa un meravellós vestit verd. Estava maquíssima!
M’esperava asseguda a un banc, i pel que vaig arribar a veure, sostenia un ram de roses vermelles a la mà.
-Ho…hola... - Vaig dir nerviosa.
-Hola, estàs esplèndida aquesta nit. -Respongué decidida.
-Què et pareix si jeim a terra i prenem una copeta de vi?
-D’on has pogut treure vi?
-És un secret.
-Adom?
-Pot ser.
-Quin amor que és.
-Doncs sí. La teva amiga té sort de tenir-lo.
-Jo no diria el mateix.
-Per què?
-Daia no et recordes per què som aquí? Que volem tornar a casa? Que vosaltres per nosaltres sou del passat i si arribessin a voler tenir qualsevol mena de relació hauria de ser platònica?
-Pensant-ho així tens raó.
-El que no vull jo és que ella ho passi malament. I ja li ho vaig dir a ell, n’Àlex ha tingut una vida molt complicada i amb n’Adom és feliç. Més del que et pots imaginar.
-Qui et diu que ella no pugi ser feliç ara en el present? Potser ara aquest succés l’ajuda a obrir els ulls i descobrir el que ella vol.
-Sincerament no ho sé.
-Estàs molt negativa, saps? I això em fa pensar en una cosa. Tal vegada m’equivoco, però estic al noranta-nou coma nou per cent que tenc raó.
-A veure, il·lumina’m.
-Sembla que estàs reprimint els teus sentiments per no sortir ferida. I ho fas, sent negativa, evitant els teus sentiments, posant pegues a tot i evitant qualsevol acte romàntic que se t’apropa.
-Què va. Això no és cert.
-Segura? Menteix-me si et dic que et pos nerviosa.
-Però que te’n patoies tu ara?
Na Daia es va incorporar i va fer contacte directe amb els meus ulls. Jo seguia estirada veient la situació, i vaig decidir quedar-m’hi allà i en la mateixa postura.
-Tu ho neges tot, malgrat que una persona no pensa a demanar-li sortir a algú perquè sí, i més si és de nits, una no s’arregla tant si no és per veure-la, quan la veus et poses nerviosa, tremoles i somrius com una ximple, i quan t’abraça, el teu món pasa de ser un caos a estar en pau. Quan la veus el teu cor va a mil, penses amb ella a cada estona, desitges besar-la i estar sempre al seu costat sempre. Tractes de pasar el màxim temps possible amb ella, fins i tot, cerques qualsevol tipus d’excusa per coincidir amb ella encara que siguin cinc minuts. -Em va amollar aquesta bomba d’informació i acabà amb una frase que em va fer esclatar a plorar. -No sé tú com ho veus, encara que jo ho veig així. I et dic les coses com són perquè així és com jo em sent.
Per com es va esplaiar amb mi, vaig saber que parlava de mi des d’un primer moment. De fet, ho sabia des del primer moment. Les nostres vides es van unir el dia que vam coincidir quan vam aparèixer aquí.
-T’estim, i em supera no poder estar al teu costat el dia de demà.
Jo vaig començar a plorar. No sabia com dir-li que estava enamorada d’ella. El que m’havia expressat era precios i a mi em feia mal no correspondre’l.
Em va abraçar i vaig aconseguir tranquil·litzar-me. Jo li vaig tornar l'abraçada molt forta, com si m'hi volgués aferrar, sabent que la perdria per sempre i no volia. No em podia fer a la idea.
-Ara que jo m’he obert a tu, digues, què penses de l’amor? I vull que ho diguis des del cor. -Demanà a na Joana mirant les estrelles.
Em vaig quedar callada observant el cel.
-Podria dir-te tantes coses, malgrat que si et fixessis en la forma en la què et mir, hauries de saber-ho tot.
-Merci.
-Per què?
-Per confirmar que no som l’única que està enamorada entre nosaltres dos.
El matí següent em vaig aixecar de cop perquè va entrar n’Àlex com una bala a dir-nos que havia aconseguit l’obra.
-Joana, Daia, hem de sortir corrents ja. Tinc el llibre i no trigarà en despertar-se i fixar-se que no hi és.
-Al lladre! Guàrdies, tanqueu les portes. M'han robat el llibre i ha estat n’Edna. Agafeu-la! Ràpid!
-Avui ens maten! No tenim escapatòria.
-Tranquil·la Joana, sí que n’hi ha.
Na Daia va sortir molt segura de l'habitació i es va dirigir al faraó amb una espasa.
-Agafeu aquesta dona i porteu-la al calabós.
-Jo de tu no faria això.
-Com goses parlar-me així?
-Hola, Èric. Quant de temps, no?
Ell es va quedar de pedra i nosaltres no vam entendre res.
-Què? No saludaràs aquesta vella amiga teva? Això no és gaire educat per part teva, oi?
-Tu? Hauries d'estar morta!
-La mateixa. Veig que no m'has trobat a faltar.
-Com pot ser possible, jo et vaig matar. Vaig fer que desapareguessis per sempre. És impossible que siguis aquí.
-Doncs t'has quedat igual de sorprès que jo el dia que vaig tornar a la vida. I no hagués estat possible sense elles.
-Explica't.
-Molt senzill. Els ha passat el mateix que a tu. L'únic que en comptes de voler assassinar-te, han intentat fer les coses bé per poder tornar.
-Perdó, però no estem entenent res. Algú ens pot explicar què està passant? -Reclamà n’Àlex.
-Ho expliques tu o els hi explico jo? Tu tries.
-Jo mateix ho faré.
-Endavant.
-Fa més de deu anys vaig iniciar una expedició arqueològica a Egipte a les piràmides de Gyza. En un principi tot era de somni, fins que el meu equip em va enganyar i no em van dir que la sala on jo anava a treballar estava maleïda. Puc deduir que a vosaltres us ha passat el mateix, si no, no hi seríeu aquí. El cas, que llegint els jeroglífics en veu alta, es va obrir el sarcòfag i vaig caure desplomat a terra. Quan em vaig aixecar ja no era a casa. Estava desorientat i em vaig posar en el pitjor perquè acabava de perdre la meva dona i la meva filla petita. I durant els anys que he estat aquí, l’única persona que m’ha ajudat va ser ella. -Va assenyalar a Daia. -Fins que vaig acabar amb la seva vida pensant que si ho feia tot ho solucionaria. Per favor, perdona’m. -Ell es va agenollar i li va suplicar el seu perdó.
-Saps, em vas fer molt de mal, confiava en tu. Pensava que érem amics, encara que ja veig que al final qui més proper és, pitjor és. De totes maneres, disculpa’m.
-Gràcies, mil gràcies.
-Perdoni, Eric, però haig de fer-li una pregunta. -N’Àlex sabia el que estava pensant i el que anava a fer, i em va agafar de la mà.
-És clar, diga’m.
-Com es diu la teva filla?
-Joana.
Es va fer tal silenci, que només s’escoltava el vent.
-Què passa? Per què us heu callat totes?
Jo no tenia paraules. Tenia els ulls oberts com a taronges i el cor m’anava a mil. N’Àlex em va abraçar ben fort i jo vaig començar a bramar. Ningú entenia res i jo tampoc.
-Joana, li ho vols dir tu? -Em va xiuxiuejar a l’orella.
-Crec que sí.
-Ànim, tu pots.
-Resulta que jo som la teva filla. I estic aquí perquè duc des de petita buscant-te i per fi he donat amb tu.
Alguna vegada heu vist una batalla de
cowboys quan és un contra un? Que només són ells dos mirant-se als ulls i els altres veient què passa? Doncs així se sentia aquesta estranya situació.
Després d'un minut llarg en silenci, el meu pare es va acostar i em va demanar
-Puc abraçar-te?
-Sí.
Sens dubte aquesta abraçada va fer que una ferida que hi havia dins meu desaparegués. El dia que em van donar la notícia que el pare havia mort s’hi va formar, i ara s'havia tancat de cop.
-No saps com estarà de contenta la mare. Ella sabia que no eres morta.
-Quines ganes tenc d’estar amb vosaltres i de veure-la.
Na Daia se’m va atracar confosa i no va saber què dir.
-Com és que el meu pare i tu us coneixeu?
-Potser això t’impacti molt, d’acord?
-M’esper qualsevol cosa ja.
-Doncs jo realment em dic Nefertiti i som l’antiga faraona.
-Estic al·lucinant. M’he enamorat d’una faraona.
-Acabes de dir el que pens que has dit?
-Sí. -Contestà l’Àlex.
-Àlex! -Vaig cridar, i ella va riure.
-Me n’alegra saber-ho. -Respongué.
-Nefertiti, ara que he recuperat la meva filla, haig de tornar. El tron és teu.
-Si em disculpeu, Èric, voldria parlar amb la vostra filla un segon.
-És clar.
-Joana, vull una vida al teu costat. I si no es aquí, marxaré al present amb tu. Si em permets estar al teu costat, m’encantaria.
-Estàs segura que és el que realment vols?
-Sí.
-Segur? No vull que et pendeixis d’aquesta decisió.
-Tranquil·la que no.
-Puc dir-te una cosa?
-Digues.
-
De ningú seré, només de tu, fins que els meus ossos es tornin cendres i el meu cor deixi de bategar. Això és d’un poeta molt famós que em va marcar molt, i he pensat que recitant-te aquest poema, et podria transmetre una petita part de tot el que sent per tu.
-És la cosa més bonica que m’han dit mai. T’estim.
-Jo també t’estim.
Ens vam besar per primera vegada i va ser màgic.
Veia n’Àlex feliç per mi, en canvi, jo no vaig pressentir el mateix.
-Estàs bé?
-No.
-Vine aquí. -La vaig estrènyer.
-Jo també vull un final així de polit.
-El tindràs! -Aquesta veu provenia del fons de la sala.
-Adom!
-Edna? Àlex? Sincerament no sé com dir-t’ho, però el que sí sé amb certesa és que jo també vull estar al teu costat i no com un amic.
-Àlex és el meu nom real. Abans de tot, gràcies, t’ho dic de tot cor. Jo vull estar amb tu i formar una vida junts. I crec que començant de zero completament, m’ajudarà. Joana, em vull quedar aquí, no pens tornar al present. L’única família que tenc ets tu, i ara has de viure la teva vida com jo.
-Estàs segura?
-Mai ho he estat tant com ara.
-Si em disculpeu, com a actual faraó, declar davant de tots a Adom nou faraó d’Egipte. Ara podreu tenir la vida que sempre heu volgut. Us ho mereixeu.
-Ho dius de veres, Èric? -Preguntà n’Adom.
-Sí, i no em facis canviar d’idea, eh? Acomiada’t de la meva filla que partirem en res.
-Joana, això no és un adeu. Saps per què?
-No.
-Perquè tu i jo sempre estarem unides. Pens no oblidar-me de tu mai i ara pot se sigui un adeu, tot i que jo ho veig més com un “a reveure”. El dia de demà ens tornarem a trobar i ens contarem com ens ha anat i tot el que hem fet. T’estim moltíssim, i encara que tengui un nus a la gola ara mateix, volia acomiadar-me de tu com cal.
-Àlex, parlaré de tu a tothom i que sàpiguen com ets de meravellosa. Recordes que fa temps et vaig dir que em volia tatuar?
-Sí.
-Doncs sempre he volgut les nostres inicials tatuades per dur-te sempre amb mi. I així serà.
Vam plorar desconsoladament mentre ens abraçàvem i ens dèiem que ens estimàvem durant uns minuts que van semblar eterns de tan intensos com van ser.
-Estimada, és l’hora.
-T’estim, no ho oblidis mai, d’acord?
-T’estim, i, tu tampoc ho facis.
Sabeu que la primera vegada només hi havia un sarcòfag, oi? Doncs ara hi havia dos i un d’ells era de l’amor de la meva vida.
Els jeroglífics també havien canviat, i ara es podia llegir: “
Vaig néixer sent filla única i moriré sabent que tenc una germana i una família”.
